La nova pel·lícula de Miguel Gomes, un homenatge a l’estètica del blanc i negre
Miguel Gomes és un dels cineastes portuguesos més aclamats dels darrers temps. És cert, els cinastes portuguesos no són precisament garantia d’una acció trepidant. Des del clàssic Manuel Oliveira fins a aquest Miguel Gomes, la dilatació del temps, l’ús de la fotografia i del plànol quasi fix són característiques d’aquest cinema tan peculiar.
Però Gomes ha sabut trenar una molt bona història en dues parts: la d’una dona vella amb demència que viu a Lisboa gastant-se el sou al casino d’Estoril i acompanyat per una criada negra que fa esforços notables amb les primeres lletres i que té com a veïna una dona singular, Pilar, sempre preocupada pels demés; i la de la mateixa dona a l’Àfrica on viu una història colonial amb amor prohibit inclòs que la durà a cometre actes terrorífics.
L’estètica del blanc i negre realça la bellesa tant dels paisatges com dels actors i la d’un singular cocodril que es converteix en al·legoria d’un món en destrucció i de com el temps ho devora tot. El joc actoral és de primera, i el recurs a veus en off que van narrant la segona part de la història acompanyada de sons ambientals i d’una banda sonora original fan de Tabú una pel·lícula molt interessant.
Això sí, a la sala només hi havia tres persones mirant la pel·lícula…