25 d’abril, primer de maig, Almada i pastissets
Travessar el riu amb un Cacilheiro i després pujar amb l’elevador de la Boca do Vento és sempre una experiència. S’entra en els terrenys sempre sorprenents d’Almada, la ciutat on governen els comunistes des del 1974 i on l’església convida a fer grans manifestacions des de la seva portalada on pengen grans murals a costat i costat de l’entrada al temple. Deuen ser propers a la teologia de l’alliberament. Aquesta ciutat tan propera a Lisboa i a la vegada tan separada pel Mar de Palla -el nom del Tejo en aquest aiguabarreig previ a les dimensions atlàntiques- fins i tot ha estat batiada com a Berlín Est cada vegada que a Lisboa governen els partits de dreta (tampoc quan regnen els socialistes les relacions són especialment bones).
Tot és a punt per a l’1 de maig i passo per l’Alameda, a prop de casa i abans de la manifestació -que encara està en marxa- s’ha omplert tot de paradetes per subvencionar la lluita revolucionària. I la que té més èxit és la dels “jubilats per la democràcia”. Hi ha una cua llarga. I la saviesa de sempre: els pastissos d’aquí són els millors, asseguren dos joves que fan tota la pinta d’haver nascut a una manifestació. “I és clar”, contesta l’altre. “Les àvies, fins i tot si estan jubilades són les que millor cuinen”.
Potser sí que la saviesa adolescent explica l’èxit d’uns avis que no han deixat la lluita.