L’italo-portuguès fou acomiadat en una cerimònia on el poder polític demostrà una vegada més la seva manca de grandesa, engrandint encara més la figura de l’escriptor
El cementiri dels plaers de Lisboa es troba a un turó des del qual es tenen unes vistes privilegiades sobre el riu. El cementiri es troba lluny de la voràgine del centre de la ciutat i és un oasi de tranquil·litat. Els indrets funeraris de Portugal presenten una arquitectura mortuòria singular, molt diferent de la de casa nostra i aquest és especialment bell. No gaire lluny, a uns deu minuts passejant xino-xano, hi ha la darrera casa on va viure Fernando Pessoa, al barri del Campo de Ourique. En aquest mateix barri s’hi anuncia la pretenciosa botiga que ven el que ells anomenen el millor pastís de xocolata del món -reconeixo que és molt bó, però que no és el millor del món, tot i que com a reclam en aquest barri ja més allunyat del turisme, deu funcionar- i sobretot hi ha el restaurant Stop, que no coneix quasi ningú que ve a Lisboa, però que per si sol valdria el retorn a la ciutat, tot ple de banderoles d’equips de futbol, soroll de taverna i un arròs de rap que possiblement sí que és el millor que he menjat mai. En aquest restaurant va ser on vaig poder veure en Ponç Pons, l’home que parla amb Pessoa, convertit en un autèntic Carpanta després d’un recital poètic a la casa on Pessoa va abandonar el seu bagul camí de la cirròtica mort hospitalària.
Les cendres d’Antonio Tabucchi varen anar a parar ahir al cementeri dels plaers, a la vora de les restes d’alguns grans escriptors, al panteó dels escriptors, juntament, per exemple, amb el seu gran amic José Cardoso Pires. L’escriptor italià havia adoptat la nacionalitat portuguesa el 2004 i és ben just que sigui aquí, en aquest cementiri que apareix al seu Rèquiem, el llibre que es llegirà dilluns a la casa Pessoa a partir de les 10.30 del matí, en una marató de lectura en aquella casa que conté una biblioteca de poesia realment acollidora.
A la cerimònia pública hi va anar tota la culturalitat, però l’únic polític que hi va aparèixer va ser Francisco Louçà, del Bloco de Esquerda. No hi havia ningú més, per ventura perquè Tabucchi era un italià, per ventura perquè era un escriptor incòmode i crític amb el poder, o simplement perquè tenien feina per redreçar un país en bancarrota. Millor. La seva absència és més honesta que la d’aquells polítics que van a fer el paripé. La commemoració en pau i tot el protagonisme per a Tabucchi, l’home que va decidir fer-se portuguès i que va fer de Portugal una de les seves pàtries literàries.