QUAN L’ESTAT DESAPAREIX, ARRIBA LA GULBENKIAN

El famós bagul de Pessoa

Fernando Pessoa continua essent un mite a Portugal. Si no no s’explica que l’exposició que fan a la fundació Gulbenkian visqués ahir diumenge una allau de gent que volia veure l’exposició dedicada al geni dels heterònims, i que a més a més els visitants parlassin, majoritariament, en portuguès. Hi havia un moment que la cua per entrar a l’exposició que ha comissariat Richard Zénith superava els vint minuts d’espera. Amb Pessoa passa el que passa amb molts mites de la literatura: tothom els coneix però poca gent els ha llegit. De noms n’hi ha moltíssims: Kafka, Hemingway, a casa nostra la Rodoreda. A casa els veïns el Vázquez Montalbán, que segons el Paco Camarassa, de la llibreria Negra i Criminal de Barcelona, és l’intel·lectual espanyol més citat i menys llegit.
L’exposició dedicada a Pessoa no està malament, però no supera, segons els que han vist les dues, la que es féu al CCCB fa alguns anys. Això sí, hi ha el famós bagul on es guardaren els 25.000 manuscrits del portugués més internacional de tots els temps (fins a l’arribada de Mourinho i CR7 -tranquils, Pessoa és etern, els altres es marciran amb el temps). Veure’l té el seu què, sobretot pensant en les noves sorpreses que poden aparèixer encara d’aquest fons que és una font de plaers.
L’exposició es podrà veure fins a l’abril a la fundació Gulbenkian, que és el veritable ministeri de cultura a l’ombra. La frase la dec al Fidel Pallerols, que me la reporta d’una amiga seva portuguesa. Certament. Amb un pressupost per a cultura que no arriba ni al 0,5% del total portugués i amb la desaparició del Ministeri -ha quedat reduït a una secretaria d’Estat- la fundació Gulbenkian és l’única esperança per a molts portuguesos. Els seus museus obren els diumenges de forma gratuïta, la programació cultural en tots els àmbits és molt bona, mantenen les beques per a estudiants i biblioteques i centres culturals arreu del país. Sense la fundació Gulbenkian el desert seria encara més accentuat. Però la pregunta és: És legítim i moral que un Estat dimiteixi de les seves funcions culturals? Si la resposta és afirmativa llavors ho tenim tot perdut. Si la resposta és negativa ens hem de preguntar fins on arribarà la tradicional paciència portuguesa. Us puc assegurar que alguns ja l’estan perdent. 
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *