Tombant pel Mascançà

A les tres de la matinada, les persones insomnes ja han vist que no funcionava. El matí s’ha despertat aïllat del món, si més no en aquest racó on vivim.

Un incident tecnològic (provocat o no, ja es veurà) ens ha deixat penjats. Sense telèfon, sense internet…només el televisor mantenia oberta una finestra al món.

Molts desesperats, no recorden que es pot conversar, llegir publicacions de paper, veure que ens envolta, que encara existeixen monedes i bitllets…

Ara, sembla, tot torna a la normalitat. A la soledat.

El 49 dels 365+1.

Dels plaers que et dóna la vida, un dels que podem gaudir més temps és el que ens dóna menjar bé. Fins i tot en aquells moments dels que no en tenim record o quan els records ens deixen.

De fet, hauria de ser el més normal del món, però ja sabem que no sempre és així. I per això valorem que, si hem de menjar fora de casa, et donin, senzillament, bon menjar. I s’hi ha afegeix un bon tracte i un entorn agradable… oli en llum… com al Semproniana.

Retornem amb el 48 del 365+1.

De cop, apareix.

No saps si hi ha estat sempre i no havíeu coincidit. O ha estat una casualitat, una combinació de factors lumínics i atmosfèrics.

En tot cas, una demostració de que la màgia, la bellesa, existeix.

Encara que sigui efímera.

Hi ha instants que no oblidaràs mai.

Un moment per recordar, aquest 47 dels 365+1.

I la resta ja la sabeu… el que ha de ser bo per tots, és un desastre localitzat per uns quants. La natura fa, com sempre el que vol, i ja ens podem queixar que el temps està boig…

Amb el canvi d’hora, de mes i un temps primaveral (molts dies no saps que t’has de posar, per sortir) sembla que l’hivern s’ha acabat…

I retornem amb el 46 dels 365+1.

Res com la quietud  d’una branca a terra per mostrar la violència del vent.

El 45 dels 365+1.

Sense posar-nos filosòfics, la gràcia de la vida és saber trobar el rumb que ens marqui el camí… tot i que a vegades està be perdre’s, una estona,  per viaranys.

Si enguany no fos de traspàs i un fos més constant, aquest seria l’apunt 61. Ves per on.

De moment és el 44 dels 365+1.

A vegades cal mirar a terra i adonar-nos del privilegi de veure la vida dempeus. De ser lliures de fer, anar on volem.

El 43 dels 365+1.

Fa temps que vaig decidir ampliar els agraïments més enllà de l’àmbit humà. De fet, vit amb perspectiva, són més aviat comiats. En tot cas és una manera de donar-li les gràcies a quelcom que t’ha acompanyat, t’ha portat, t’ha donat ombra o confort. En aquest cas, qui ha fet bo allò de que “és com una segona casa” i no t’ha deixat mai penjat. Bé ,una vegada vaig tenir pana de pobre, però, això, ja es culpa meva.

En tot cas, per “lo Citroen”, que ens ha acompanyat prop de 30 anys, gràcies.

El 42 (avui fem doblet) dels 365+1.

En un grup de joves (preuniversitaris i universitaris) algú va mostrar la seva estranyesa i, gairebé, indignació, de per quins set sous enguany s’havia decidit afegir, enguany, un dia al febrer. Literalment. I una altra persona de la mateixa colla es va afegir a la seva ignorància.

No anem bé…

El 41 dels 365+1.

Abans de que els grans magatzems  decideixin que ja és primavera, la natura va al seu aire i marca quan l’hivern afluixa i es barreja amb la bonança primaveral.

Després de tot, les coses tampoc són blanc o negre… o sí?

40, tu, dels 365+1.

Fa temps que tinc clar que els meus dibuixos (amb els que passo bones estones fent-los) no traspassaran les tapes de les llibretes o carpetes on són desats. Per això gaudeixo amb el treball de bons professionals. I vol al casualitat que, per diferents camins, avui s’ajuntin el de Marçal Abella (Estacions de Lleida, ja publicat) i el de Carles Roman (Bad Swing, un projecte atramuntanat que busca suport… i també inclou un curtmetratge!).

Per passar una bona estona. No us decebran.

I el 39 dels 365+1.

A vegades la simetria que veus no la transmets a la imatge. O, a l’inrevés, la senzillesa de la forma es fa un garbuig dins teu. Coses d’esperar en una saleta.

El 38 del 365+1.

Recorda la dita que, com a casa, enlloc.

Res, tornem-hi!

I 37 dels 365+1.

Potser perquè no hi passo gaire (en aquesta direcció) no havia vist el mural. Potser perquè fa pocs dies que tornem a tenir sol, potser pels colors del mural i de les senyals… el significat que s’ha dibuixat al meu cap… una rostre de dona il·luminat i acolorit, però mig cobert per l’ombra, les senyals de prohibit el pas i tirar cap a la dreta… tot plegat.

Un treball mural de la Kamma Marlo.

I el 36 dels 365+1.

Aclariment: per no generar dubtes, he tret lo de “nou” treball mural ja que, com m’han recordat, no és dels darrers treballs de la Kamma Marlo. Només ho havia posat com a indicació que és un altre dels seus treballs. Queda dit.

El cas  és riure i passar una bona estona… quelcom que sembla que no puguem fer sempre… i hauríem de poder.

El 35 del 365+1.