Abans de que els grans magatzems decideixin que ja és primavera, la natura va al seu aire i marca quan l’hivern afluixa i es barreja amb la bonança primaveral.
Després de tot, les coses tampoc són blanc o negre… o sí?
40, tu, dels 365+1.
Només per tornar-hi… avui que ha plogut.
I les mobilitzacions pageses, segueixen.
El 34 del 365+1.
Fa temps que el caos de lo manual fou substituït per l’ordre de la tecnologia. Semblava tot perfecte, endreçat, afilerat. No es va oblidar, però, l’esforç, ni la feina i el sacrifici.
Ara, val més tard que mai, s’ha vist, però, que les files no són rectes, que les plantes també surten doblades i es veu que, allò que s’ha construït, trontolla. Què els que van vendre l’ordre, dominen el caos. I alguns s’han adonat que ja es hora de reclamar-lo.
Primer dia de vaga pagesa.
El 33 dels 365+1.
Al Palau es fan per sant Blasi (sí, la majoria ja en dieu Blai, però al poble i amb una certa edat, és Blasi), però en qualsevol festivitat del cor de l’hivern (encara que no ho sembli, som al mig de l’hivern), a la plana d’Urgell, el postre típic són les orelletes.
Es bo veure que encara es manté certa tradició… bé, potser la mantenen més aviat els pastissers, però, en tot cas, encara es pot menjar aquesta gormanderia, que requereix habilitat i ganes. I es que, per molt fred que fes a fora, l’estança on es fan les orelletes és el més semblant a les calderes del Pere Boter, on el tuf del sofre és ocupat pel de l’oli.
I ja en tenim 31 del 365+1.
Abans que els americans fessin l’espectacle d’emprenyar una marmota per saber si l’hivern seguia viu, a casa nostra una dita feia la mateixa feina, sense tants escarafalls.
Fa la dita que, si la Candelera riu, l’hivern és viu i si plora, l’hivern és fora. Per seguir que, tant si plora com si riu, l’hivern és viu. I es que, amb les temperatures que fa (tret d’on hi ha boira) hem oblidat que som al bell mig de l’hivern.
Per cert, avui s’ha posat una boira ben espessa, amb transparències de sol, per escampar cap al migdia. Es a dir, encara riu.
Ja tenim 29 del 365+1.
Potser arribarà el dia en que lamentarem la humitat que patim en aquesta terra, aquests dies grisos. Que si reuma, o qualsevol dolor articular o reumàtic. Ves a saber.
Però avui, sentint les notícies de temperatures altes, que trenquen records mai vistos, un no pot més estar més que content que aquesta capa boirosa ens mantingui en un ambient semblant al que hauria de ser un hivern.
I 24 de 365+1.
Moltes vegades ens enredem tot sols. Donem tombs a les coses, quan el camí és recte i pla.
El setze, de 365+1.
Arriben de cop, amb una sirollada espectacular, una mica abans de que la negror de les seves plomes ajuden a enfosquir la nit que va arribant.
Crec que no són estornells (tampoc soc gaire coneixedor de l’aviram local), però deuen ser de la família. També executen danses, potser no tant majestuoses com les que es veuen per les xarxes (tampoc són tants), i durant una estona llarga fan una coreografia de niuar i tornar a aixecar el vol.
Potser pels veïns que viuen sota els arbres on dormen, els ocells, tota aquesta visió gairebé bucòlica no en tingui res, de bucòlica. En tot cas és un d’aquells espectacles que encara ens dóna la natura i ens fa sentir afortunats de ser on som.
El 14 del 365+1.
Buscant el detall, la foto no mostra l’espai on es troba l’objecte (objectes, més ben dit) d’interès. Una clapa pelada de terra, a la vista de tothom, a tocar d’uns camins molt transitats.
I a primer cop d’ull pot semblar un munt d’olives arbequines seques o pinyols d’oliva (no faré l’acudit de tota la vida de dir que són conguitos, perquè ben mirat no s’hi assemblen – tot i que algú, bé que s’hi devia confondre).
Però no, són cagallons de conill. En una quantitat desmesurada. Com si en tota la zona, aquest fos un espai comú, gairebé un lloc de trobada impúdic, a la vista de tothom (al contrari del que fem els humans). Desconec la quantitat productiva per individu i sentada (asseguda seria la forma correcta, suposo), així que no se si hi han passat molts o pocs. en tot cas crida l’atenció.
És el segon dia que no ho publico el dia que toca, però la foto si que està feta el 12 i, una vegada més, el que compta é lafoto i la intenció
Així ja tenim els onze primers del 365+1.
Ha estat un moment, fins i tot ens hem posat la caputxa de la jaqueta… la il·lusió, les ganes han pogut més que la realitat… només quatre gotes.
Per si me’n surto, mirarem que aquesta fotografia sigui la primera d’una sèrie de 365, tot i que enguany hauria de ser de 366, tot i que, com que he començat el dia 2, potser ja serà de 365… sempre que no vulgui acabar el dia 1 del 25… ja ho veurem, encara ha de ploure encara… esperem!
Després de la revetlla de Sant Joan…
fins i tot les formigues descansen després de la gresca…
Bona Diada dels Països Catalans!
Poques vegades m’he trobat amb la muda d’una serp.
Impressiona veure aquest tros de pell, buit, un punt esquarterat, la forma del record del que ha estat… i del que deu ser la nova pell, la nova serp que ha sorgit de dins.
Fa tres dies que els pètals de les pomeres es van obrint (els dels presseguers i altres pinyols ja fan alguna setmana i els de les pereres, entremig).
Enguany coincidiran amb uns dies que marquen gelades. Mala peça al teler.
A veure com anirà …
Després de la grisor hivernal i les primeres pinzellades de verdor de les fulles inicials, els punts de color rosa vermellós marquen l’estat (fenològic) previ a l’esclat floral de les pomeres.
Escatxics de color que anuncien el final de l’hivern i l’arribada de la primavera (tot i que les previsions marquen un canvi de papers a final de setmana, amb el traspàs estacional ).
En tot cas, un anunci més, en forma de color, de que la natura no s’atura mai.
Tot i que fa anys que la part més important es fa amb productes fitosanitaris (aclarit químic), tard o d’hora es fa una passada manual, per aclarir. Es a dir, treure l’excés de fruits i els que presenten defectes.
De fet, encara és d’hora (per aquí no acostumen a aclarir fins entrar el juny), però una passada ràpida, ara. per la part alta et permet veure com es presenta la collita en una part de l’arbre de difícil accés. I al mateix temps, veure l’estat de la fruita…i les pomes que ja s’han tret ara, no caldrà treure-les després…