És una manera de dir… en tot cas la primera boira de la tardor… que en certa manera és l’inici de l’any pagès, una vegada que gairebé tot ja està recollit.
Ah!… de fet, la imatge és d’ahir divendres, 30 d’octubre. Una boira baixa amb el sol traient el cap i que aviat la va esvair.
Fa temps, molt, que vaig descobrir les aventures del Drac Català, un superheroi creat per Carles Roman. Fins i tot vaig arribar a parlar amb l’autor en un Saló del Còmic de Barcelona…
El projecte, però va quedar aturat. El Carles va dir que tenia altres prioritats i, suposo, que en un món tant difícil com és el del còmic (i més en català) s’ha de donar via al que et marca un millor camí.
Ara, fa uns dies, vaig descobrir un projecte de micromecenatge (a Verkami) del segon,,, el segon! volum del superheroi… i jo badant…
S’ha de dir que la xifra mínima ja s’ha aconseguit (és a dir, el segon volum sortirà editat) però encara faltaria alguna aportació més per aconseguir algun altre repte que hi ha dins del projecte.
Si us animeu, encara teniu unes 40 hores (quan escric això) em sembla que fins el dimarts, 19, diria que a migdia. Si us agraden els còmics, les histories de superherois i escrit en català, aquesta és la vostra oportunitat… l’Albert Roure no us defraudarà…ah! que no sabeu qui és l’Albert Roure…
A banda, de l’autor, Carles Roman, us recomano el seu canal de Youtube, Produccions Nicinc on, durant aquestes setmanes de confinament han anat publicant (la Beni i el Carles) vídeos ensenyant a dibuixar. Molt interessant i divertit.
po: a mena d’apunt a peu de pàgina, no se si la salut del còmic en català es bona o dolenta però, coses se’n publiquen i projectes en van sortir. Fa poc es va tancar, amb èxit, el de Curtis Hill. A mi se’m va escapar…no deixis que se t’escapi el Drac Català.
Al 2007, la Diputació de Lleida (conjuntament amb nombroses entitats) va publicar un calendari de sobretaula, que portava per nom Calendari del Món.
A banda de la seva mida generosa (un full per a cada dia), el que ha fet que des de fa deu anys el mantingui en el meu escriptori són els dibuixos de l’Ermengol que, puntualment, acompanyen alguns dies.
Alguns representen fets culturals o religiosos (Sant Jordi; l’inici de l’any musulmà, del xinès o del cristià; la Setmana Santa; el Ramadà…), però la majoria commemoren un fet polític: en alguns casos, la diada nacional, però, en la majoria, el dia de la independència de nombrosos països.
Quan poca gent hi pensava, el calendari de l’Ermengol (que és com jo li dic) ens recordava que molts, la majoria, de països del món han esdevingut independents per la voluntat de la seva ciutadania.
Si mai repeteix calendari, l’Ermengol tindrà, de l’any que avui marxa, un munt de dies per recordar que el 2017 va ser l’any en que els catalans van decidir ser catalans… i si no, temps al temps… Bon 2018 a tothom!
Fa dies que li donava temps a fer un petit vídeo de que envolta la vida de pagès. Una cosa curta, d’un parell de minuts com a molt.
La certa tranquil·litat de l’entorn rural, amb sorolls puntuals que la trenquen. Quan vaig poder vaig agafar la càmera compacta i la primera prova és el que podeu veure a continuació…
Seguirem provant…
Com l’anterior apunt de la BCNegra, també faig tard en parlar de l’exposició fotogràfica “Gènesi” de Sebastiao Salgado (a la darrera a del nom hi va un accent horitzontal ondulat que, ara mateix, no se com posar) al CaixaForum de l’avinguda Francesc Ferrer i Guardia (a tocar de les fonts de Montjuïc). Tanca el diumenge, 8. Demà.
Anar a una exposició de l’anomenat millor fotògraf viu del món, d’una obra que és el fruit d’un munt d’anys de treball i que hom considera el summum de la seva trajectòria, que l’has vist en un llibre a peu plantat en una llibreria (i ara veig que no és la millor manera de mirar). Tot plegat va fer que hi anés amb certs prejudicis. Allò que dius “vols dir que n’hi per tant”. I, sí. N’hi ha per tant i més. I no sabria explicar ben bé perquè. En la meva ignorància de fotògraf afeccionat sempre he cregut que moltes fotografies agafen reconeixement per la firma de qui les ha fet més que pel que realment valen.
Però a “Gènesi” les imatges et van xuclant. Una parella, crec, de gavines de celles negres en primer pla que passes de veure-hi una imatge bucòlica a passar a ser inquietant quan et fixes en la seva mirada. La tortuga de les Galàpagos, emprenyada. I les nombroses en que l’ésser humà, més que protagonista, forma part del paisatge.
Fins que arribes al lleopard. Una imatge sòbria, de nit. El felí bevent en un riu (tot i que sembla una tolla). Foscor i una franja de llum que t’atreu. Fins que et veus reflectit en la imatge. I t’adones que Salgado t’ha fet entrar en la fotografia… Una sensació inquietant i meravellosa alhora. Si podeu, no us la perdeu.
I si encara us sobra temps, només entrar al vestíbul del CaixaFòrum hi ha una exposició gratuïta de Brian Sokol. “The most important thing” que s’ha titulat o subtitulat (ja que no té res a veure amb el títol original) “Retrats d’una fugida”. Famílies desplaçades on mostren un objecte que s’han emportat en la seva fugida. Aquí impressiona la fotografia i el text. Llàstima que només li vaig poder fer una ullada per fora.
Coincidències van fer que dilluns podés assistir a un parell de xerrades de la BCNegra 2015. He de dir que fa anys que em van captivar les portades grogues i negres de la Seleccions de la Cua de Palla i, de manera intermitent, segueixo llegint llibres de lladres i serenos que va dir algú.
Si mal no recordo és la primera vegada que hi vaig (enguany fan deu anys. Per molts anys!) i en vaig sortir amb ganes de tornar. I encara que només quedi un dia, el dissabte, 7, recomano, a qui sigui, d’assistir-hi (hi ha un acte a la llibreria Negra y Criminal i alguna exposició, com la de La Casa del Llibre, a la Rambla de Catalunya, sobre la novel·la gràfica La Princesa del Gel).
Del que vaig escoltar a la sala del Conservatori del Liceu (que em va semblar gran a l’entrar i es va quedar petita, plena de públic) apunto, tot i que es van dir coses, potser fins i tot més, interessants, la frase de l’escriptor William C. Gordon . Si fa no fa “a vegades els personatges et surten simpàtics encara que siguin uns fills de puta”.
I escoltar de nou a Paco Camarasa. Encara que ni fos per donar instruccions de com anava el traductor simultani (interessant experiència escoltar tot el que es deia en català). Del Paco Camarasa recordo la seva estada a Mollerussa en la primera “…amb tinta negra” una versió en petit, però molt digna i interessant de la Biblioteca Comarcal Jaume Vila de fer una setmana de novel·la negra (malauradament es va quedar en el segon any, en el que hi va participar, entre altres, el jutge Santiago Vidal, de convidat). No en vaig poder quedar a tota la xerrada del Paco Camarasa, però recordo que em va costar marxar. Tot i parlar de personatges coneguts la seva apassionada explicació ens va tenir a tots embadalits.
Per això no m’estranya que amb persones com el Paco Camarasa empenyent la BCNegra, al sortir d’una sala plena en trobés un munt de persones fent cua.
I ara un prec, encara que potser no s’ho mirarà ningú dels qui els hi demano. Estaria bé poder afegir algunes intervencions al canal de youtube de TotBCNegra (on hi ha una entrevista a Gordon): més que res pels que som de fora i pels que són de prop però no poden assistir a tot. Gràcies i per molts anys.
Aquest migdia s’han aplegat a Torregrossa, convidats per l’ANC local, la catedràtica de Dret constitucional i analista política Montserrat Nebreda; el cap de política del diari Ara Ferran Casas i la parlamentaria torregrossina Marta Vilalta. Del que han parlat podeu llegir la crònica que he fet a VilaWeb Mollerussa.
Avui, però, volia deixar un apunt del que ha estat una pregunta que ha formulat el públic assistent i que fa uns dies un conegut també em va formular (i no vaig saber respondre).
Si la residència del DNI no és la d’on visc i estic empadronat ara, on he d’anar a votar? La resposta, donada per Vilalta, és allà on diu el DNI. S’ha donat, però, una segona opció. Després del 9N hi ha quinze dies per votar en la delegació del Govern de la demarcació on un viu (en aquest cas la que hi ha a Lleida) amb el DNI i un motiu justificat. Fins i tot s’ha apuntat una tercera que es fer-se un DNI nou (amb l’adreça actual) tot i que queda pocs dies i, sembla ser i han comentat, que aquest servei està col·lapsat.
Casas ha explicat que és un problema de l’ofensiva jurídica (de l’Estat espanyol) que ho ha complicat i que en el primer forta del 9N no hauria passat.
Un, en principi, problema que el comentari de Nebreda ha capgirat al dir que “la dificultat és un valor més” en aquest procés i ha recordat un comentari anterior on es preguntava que està disposat a fer cadascú per aconseguir la independència.
Un esforç extra com el que també hauran de fer la gent de Mollerussa, que per votar hauran d’anar als instituts (tots a les afores i un parell a la Serra) o els de Vallverd d’Urgell que no tindran taula i hauran d’anar a Ivars.
Un esforç més per aconseguir el Sí-Sí.
Des dels que encara porten el dol a la cara als que els capfica el preu que deu valer aquest o aquell ram, gairebé en totes les converses se sent la mateixa expressió. Fer la visita. Pot ser un tomb ràpid per les tombes de les persones estimades o un llarg recordatori de noms i cares, moltes oblidades.
Avui, però, la meva visita s’ha allargat davant d’una tomba sense cadàvers i sense cementiri. De fet és un monument, una llosa de pedra amb una placa “En memòria dels caiguts a causa de la Guerra Civil Espanyola”. Es troba al passeig, el camí del Poal, que uneix el Palau amb el cementiri.
M’ha cridat l’atenció un parell de rams, petits, discrets al peu del monument. Encara ara, 75 anys després, n’hi ha molts que s’han de conformar amb recordar els seus avantpassats d’aquesta manera perquè altres no han pogut o, pitjor, no han volgut buscar a certs caiguts.