EL REDESCOBRIMENT ROMÀNTIC DE GRÈCIA
Fa uns anys, en una d’aquestes llibreries de saldos que eren més nombroses que ara (els saldos es deuen haver anat acabant), vaig comprar un llibre per un preu ridícul que ara no recordo. Era un llibre gran, de tapes dures i amb moltes il·lustracions a color i en blanc i negre. Editat per Ediciones del Serbal el 1985 (tot i que originalment l’havia publicat Thames and Hudson el 1981) es titulava “Redescubriendo Grecia. Viajeros y pintores del romanticismo”. L’autora, Fani-Maria Tsigakou, és curadora al museu Benaki d’Atenes, del qual en parlarem un dia d’aquests, dedicat a l’art grec post-bizantí i és una experta en l’època de la independència de Grècia.
La portada mostra una pintura romàntica amb la llanterna de Demòstenes (o monument de Lisícrates), l’Acròpolis al fons i diverses figures, femenines i masculines, abillades a l’estil oriental. La resta del llibre ens permet, a través de pintures i gravats, endisar-nos en aquest curiós fenomen que va ser la presència de l’Europa romàntica a Grècia, especialment al segle XIX. No deixa de ser curiós que durant el s XVIII Grècia esdevingués ja un destí turístic per a molts anglesos (i angleses) de classe alta, delerosos de contemplar la terra, la llum i els monuments de que havien aportat tanta glòria a l’humanitat. Més endavant altres europeus (sobretot alemanys, amb molta, massa, influència en l’arquitectura de la Grècia independent), van viatjar a l’Hèl·lade buscant tota mena de coses: objectes, edificis, sol, i el que encara pogués quedar en els grecs del seu període clàssic.
Qui va voler decebre’s en va trobar motiu: poc quedava en els grecs del segle XIX dels coetanis de Pèricles, poc quedava a Grècia del que s’havia construït vint i cinc segles abans. Però qui va voler enriquir-se, pogué trobar el sol de la llibertat, el valor, la força d’un poble que no havia renunciat a sí mateix, i, per què no, l’arrabassadora potència d’un paisatge poblat de restes mítiques, de columnes enrunades però glorioses, d’un orient que poblava en un contrast fascinant les restes de l’origen d’occident. Byron va trobar-ho i va morir-hi, i com tants d’altres (per exemple Delacroix), va esdevenir activista de la llibertat de Grècia, una lluita romàntica i sovint heroica contra un ocupant odiós per a tothom. Arreu d’Europa es van fundar grups de filohel·lens disposats a finançar la lluita dels patriotes grecs, a pressionar llurs governs. Potser va ser l’última causa romàntica? Quina pena però, que al 1921 els governs europeus, per interessos miserables, se n’haguessin oblidat…
Encara avui dia ens trobem turistes decebuts per com de bruta n’és Atenes i quina pinta de turcs fan els grecs, per no dir que les runes estan massa enrunades per ser realment interessants. No han entès res de Grècia, què hi farem! “Aneu a Ioannina, a Komotini… i entendreu de què va tot això” els diria, però no ho faré. No m’agradaria que Ioannina ni Komotini s’omplissin de turistes plens de crema solar.