ARAK, OUZO, PASTÍS, ANÍS.

Jaco Pastorius ha estat el baixista més gran de la història. Ell mateix, quan encara no era famós, solia dir que era el “millor baixista del món” i de fet es va presentar així al Joe Zawinul, que el va engegar. Per als qui no sapigueu qui són en Pastorius ni en Zawinul, és a dir, que no coneixeu Weather Report, sols us podem dir que us heu perdut el millor jazz dels setanta i la meitat del vuitanta (i no superat encara!). Cap problema, encara hi sou a temps per descobrir-los.

El Metaxà és una mena de conyac creat el 1888 per Spiros Metaxas. De fet és una barreja de conyac i vi. Primerament es fa una destil·lació doble de vins moscatells Savatian i Roditis que es posa en botes de roure francès (amb porus més petits i que procuren un sabor més delicat). El vi es Samos i moscat d’Alexandria de Lemnos, Samos i Patra, que es deixa madurar durant dos anys fins que dona un vi licorós, dolc  i aromàtic. Finalment se li afegeix una barreja secretíssima d’aigua destilada, pètals de rosa, herbes i espècies.

Quan vaig començar a passejar per Grècia no m’agradava l’ouzo i desconeixia el tsipouro, o sigui que bevia força Metaxà. Ara fa anys que no en bec, però tinc el record d’una beguda no especialment bona però entranyable, a l’estil dels brandys armenis o georgians.

Què té a veure el malaguanyat Jaco Pastorius, nat a Florida, amb el Metaxà? El pobre Pastorius, que va acabar molt malament per una barreja letal de drogues, alcohol, fama mal digerida, pressió, culpabilitat catòlica i malaltia mental, no va començar a veure seriosament fins el 1976, un cop ja era a Weather Report. El pes de la fama de ser el millor baixista del món i haver-ho de seguir sent se li feia massa pesat i l’alcohol l’ajudava a sentir-se més lleuger. De fet havia evitat curosament les drogues i l’alcohol durant anys, quelcom gens fàcil en l’ambient pel que es movia. Tanmateix, als seu llibre “Jaco Pastorius”, Bill Milkowski recull el testimoni d’un músic que el va beure en una insòlita trompa el 1972. Una trompa de … Metaxà.

Que això és poca cosa per a un post? Mireu-vos-ho d’una altra manera: si sou fans de Pastorius apreciareu que es parli d’ell. Si no, potser us sentiu encuriosits, cercareu la seva música i m’estareu eternament agraïts. I en tot cas, potser algun dia tasteu el Metaxà i us agrada i l’agraïment serà doble.

Un mot grec que m’agrada molt és “anakalípto” (ανακαλ?πτω), és a dir “des-velar” (καλ?πτω vol dir “vel” i molt similar a “apokaliptó” (αποκαλ?πτω), “revelar”). El secret que us desvelaré avui no és tan transcendent ni terrible però, com el que Joan l’Evangelista va escriure de Patmos a la seva “Apocalipsi” o “revelació”.

Es tracta del saganaki de musclos (μυδια σαγανακι). Curiosament a Grècia costa trobar musclos. En alguna taverna, en l’arròs amb musclos de Tràcia, però no se’n mengen tant com a casa nostra o a Itàlia. Aquest saganaki és un plat excel·lent i senzill, típic de Thessaloniki, però que mai m’havia sortit bé: sempre salava massa. Finalment, amb l’ajut d’una web macedònia i de la senyora Nula, que viu a Oreocastro, a pocs quilòmetres de la capital macedònica,  he trobat la solució.  Us recomano vivament que seguiu al peu de la lletra les meves instruccions i us cuineu aquest meravellós plat.

Ingredients:

1 kg de musclos de roca o clòtxina valenciana (res de musclo de l’Atlàntic)
1 ceba
1 gra d’all
1 bitxo petit (si voleu, jo en posaria ben poc)
Mig pebrot verd (si voleu)
Un tomàquet a daus 
Mig got d’ouzo
Sal, pebre, orenga
100 gr. de feta grec (res de feta alemany)

Netegeu els musclos i els poseu en poca aigua durant dos minuts, no més, fins que s’obrin! Els deixeu refredar i els traieu una o les dues volves. Jo els trec les dues.

En una paella sofregiu la ceba, l’all i el pebrot verd i el bitxo (si n’heu posat), que alegrem amb pebre i orenga. Un cop tot dauradet, afegiu-hi aigua (no gaire),  i deixeu que les verdures s’estovin. Quan ja estan toves, afegiu l’ouzo i els musclos. Hi ha qui hi posa vi, però per a mi l’ànima del saganaki és la barreja del gust de l’ouzo i la feta. A continuació, el feta, a trossos o ratllat. Remenem dos o tres minuts fins que el feta s’hagi desfet, rectifiquem la sal i servim, amb un bon ouzo amb glaçons.

Una meravella!

Durant molt temps jo coïa els musclos amb la verdura. Entre la sal dels musclos i la del feta, allò era tan “sentidet”, que no se m’ho menjaven ni a València. Com ara ja tinc el tema resolt, estic tan content que si un dia ens trobem, us convido.

Paraula.