ARAK, OUZO, PASTÍS, ANÍS.

Le Premier Homme (en català El primer home) és una novel·la autobiogràfica de l’escriptor francès-algerià Albert Camus. Aquesta novel·la va ser la seva última obra, ja que va morir quan l’estava escrivint. El 4 de gener de 1960, Albert Camus s’estavellà contra un arbre a Villeblevin (Borgonya). Prop del cotxe es va trobar un maletí negreamb un manuscrit de 144 pàgines de difícil lectura: la seva última obra. El 1995, trenta-cinc  anys després, va ser publicat Le Premier Homme, una novel·la incompleta autobiogràfica, on l’autor parla de la seva infància i adolescència. Un fet curiós: Camus va ser criat per una àvia d’origen menorquí, Catalina Cardona. Un dia parlarem de l’emigració dels Països Catalans a Algèria, per exemple la valenciana (recordem que Mossèn Cinto es va meravellar de sentir parlar català al port d’Alger.)
Le Premier Homme és una novel·la que ens hauria d’haver dut del naixement de l’autor fins al seu món contemporani, l’Algèria en guerra. Però la mort va estroncar-la, i el seu protagonista es fon per a nosaltres anys abans de la cruesa extrema del conflicte, tot i que notes sobre capítols ulteriors deixen entreveure que la novel·la pretenia entrar-hi molt profundament. A diferència de La Peste o L’Étranger, escrites als  anys 40, on els protagonistes viuen en una societat clarament francesa on de tant en tant, i com a rerafons, hi apareixien en la llunyania els altres, els àrabs, a Le Premier Homme, escrit en plena guerra, aquests tenen un protagonisme molt més amenaçador. Continuen sent-hi marginals, però. El món del protagonista és un món multiétnic europeu, de francesos, italians, espanyols… però entre les seves relacions no hi ha àrabs, més enllà de venedors, algun conductor d’autobus i figures que es desplacen pel paisatge.

(segueix)

Fa uns dies, la policia grega va entrar a la força a les instal·lacions de la televisió grega (ERT, Ελληνικ? Ραδιοφων?α Τηλε?ραση – Ellinikí Radiofonía Tileórasi- ), que recordareu va ser tancada el passat més de juny. El tancament formava part de les profundes retallades perpetrades per la coalició de dreta al govern, al dictat de Merkel i els bancs europeus. El govern acusava la televisió pública de … mala gestió i … corrupció (!!).  Els seus treballadors/es havien mantingut la seu ocupada des d’aleshores, emetent via satèl·lit gràcies a l’ajut de la European Broadcasting Union, l’aliança d’emisores públiques europees. El desallotjament forçós (i la fi de les emissions) ha estat vist per l’esquerra (i no vull dir el PASOK) un atac al dret a la informació i a la democràcia. Cal recordar que el passat 24 d’octubre el govern grec havia pogut aturar l’ús del satèl·lit Astra 3B pressionant l’operador de satèl·lits SES. Tot i així, les emissions per internet, en les xarxes locals i a Atenes, havien seguit, fins que la policia, sempre al servei dels poderosos, va irrompre i va tallar sense miraments un tros de la llibertat dels grecs.

Fa uns dies, Alberto Fabra tancava Canal 9 i Ràdio 9. Els treballadors/es van prendre immediatament el control de l’emissora i van començar a emetre pel seu compte, deixant anar un munt de perles informatives i opinions sobre el govern popular que s’havien callat durant molts anys. La maquinària del Consell ja s’ha posat en marxa per aturar les emissions. Ara sols cal esperar quan la policia els farà fora. Curiosament, com el govern grec, Fabra també va dir alguna cosa sobre mala gestió de l’ens públic, com oblidant que ha estat gestionat pels seus. D’altra banda, aquesta volta, els treballadors van parlar obertament de corrupció en les files del PP dels encausats. Canal 9, durant tants anys en sí mateix un atac al dret a la informació i a la democràcia, havia canviat de bàndol!

(segueix)

Certament hi ha molt a dir d’aquests periodistes que han callat tant de temps i que, comprats per un salari (pagat per tothom), han oblidat l’ètica professional i han passat d’informadors a desinformadors conscients. No sabem que hagués dit d’ells l’inefable Hèctor Barrera, el periodista-boxejador que Ferran Torrent va posar a escarnir les corrupcions i misèries valencianes d’èpoques suposadament millors. Però ens ho imaginem, perquè diverses vegades es baralla amb periodistes que callen per no perdre la feina i els titlla de miserables i irresponsables, col·laboradors necessaris de la injustícia i la infàmia. Manufacturadors de consens, que diria Chomsky. I tanmateix, el propi Ferran Torrent era l’altre dia a la mani defensant Canal 9. Suposo que ara cal mirar a una altra banda: cap endavant. I de la mateixa manera que al Principat ja no retraiem a ningú que s’hagi passat al bàndol independentista després d’anys de dubtosa trajectòria. Més val tard que mai. I aquesta és una gran veritat, que, encara que faci ràbia, ens permet avençar Millor tenir els arribistes amb tu que en contra.

En tot cas, aquest paral·lelisme entre el País Valencià i Grècia és curiós. Per una banda, trobem una  barreja de corrupció, clientelisme, abús de poder i una baixa qualitat de la democràcia que fa por. Una barreja tolerada durant molts anys per molta gent i que esperem que deixi de ser tolerada. Perquè ja no val allò de “tots els polítics són iguals”: és una bajanada i un insult per a tanta gent honrada que es deixa moltes hores i disgustos intentant millorar el bé comú. I ho sento però, Syriza no és igual que el PASOK o Nea Dimokratia, com Compromís no és igual que el PP o el PSOE, el PSPV o com es diga, com Procés Constituent no té res a veure amb l’actual Unió Democràtica.

Però d’altra banda, el paral·lelisme també és esperançador: d’una manera o altra s’ha seguit  emetent, la democràcia avança i es radicalitza (perquè sols una democràcia radicalitzada segueix sent democràcia), la gent s’inquieta i es mobilitza. Tant  de bo aquestes batzegades facin anar cap endavant i dificultin tornar enrera, cap aquells moments tèrbols on els poderosos poden fer el què volen perquè ningú no els qüestiona res, perquè el “consens” informatiu ens du a una “sensesenyal” real si volem saber què està passant en realitat, i no què volen que pensem que passa, sigui en versió “El País”, “ABC”, “Las Provincias”, “La Vanguardia” o “Financial Times”. Recuperem una ERT i un Canal 9 informativament democràtics, deixem sense senyal als nostres receptors cerebrals tot el consens informatiu que, vestit de “progressista” o de “conservador”, ens ven sempre la mateixa intoxicació: res no es pot canviar (excepte qui el partit al govern si els seus amiguets són a l’oposició), cal fotre’s i aguantar-se.

D’un temps ençà, sabem que això és una gran mentida. I ja no ho sabem quatre gats, sinó molts més, cada dia molts més, a València i a Atenes, a Barcelona i a Thessaloniki. Hi ha una revolució democràtica en marxa, lenta, somorta i dispersa, però en marxa.

ALEXIS ZORBÀS

Un vespre de la primavera passada, sortia de classe de grec i, vora d’un contenidor prop de la plaça del Clot, vaig topar amb un pilot de llibres. Entre ells Alexis Zorbàs, traduït el 1965 per Jaume Berenguer Amenós i publicat per Vergara. Un llibre ben difícil de trobar que el fat va tenir el detall de fer-me arribar. Pel que fa a Jaume Berenguer, es tracta d’un dels grans hel·lenistes catalans del segle passat, vinculat a la Bernat Metge (autor per exemple de la preciosa traducció de Dafnis i Cloè), i que, com Carles Riba o Alexis Solà, entomà el difícil repte de traduir un text en grec modern.

Β?ος και Πολιτε?α του Αλ?ξη Ζορμπ? és a dir, Vida i aventures d’Alexis Zorbàs, és un llibre de 1946 de Nikos Kazantzakis. En ell, un jove intel·lectual, colpit per la marxa del seu amic íntim a ajudar en l’evacuació del Pontos, decideix canviar de vida i obrir una mina de lignit a Creta. Coneix un home d’una vitalitat extraordinària, Alexis Zorbàs, que li canviarà la vida i la manera de veure el món. De fet, Kazantzakis va conèixer a la Muntanya Sagrada (Athos) el vertader Alexis Zorbàs, un aventurer que el va colpir precisament per la seva exuberància de força i vida i que segons ell mateix va ser una de les persones que més el van influir en la seva pròpia tumultuosa i complexa biografia.

Alexis Zorbàs és un llibre d’una qualitat sorprenent. Un darrera l’altre hi van sorgint els temes bàsics de la vida humana: el sentit de l’existència, la pertinença al món, la relació amb la natura, l’amor, la mort, la vellesa, la joventut, la immortalitat, la llei, la moral, l’esperit, la religió, la perversió de la religió, la fe, la solidaritat, l’amistat, fins i tot el budisme… La majoria d’ells tractats amb una exquisida sensibilitat i una pregonesa càlida i alhora vertiginosa. El personatge Alexis Zorbàs és la vida mateixa, l’home mateix, amb totes les seves contradiccions, forces i febleses, saviesa i ignorància, tendresa i crueltat. La seva profunditat no s’expressa tant en paraules com amb fets:  amb el treball, amb el descans, amb l’amor, el menjar, la música, el ball, la natura…

Zorbàs té l’aura d’un personatge rus, òbviament de Tolstoi, enormement, terriblement espiritual i terrenal alhora. És que potser aquest rar misticisme sols el pot donar l’orient cristià? No ho sé pas, però és en tot cas en llibres com Alexis Zorbàs on millor podrem aproximar-nos a l’ànima humana. Són llibres que ens canvien.

Us deixo amb un fragment de la traducció de Jaume Berenguer que espero us faci córrer a les llibreries de vell i biblioteques a intentar localitzar-ne la resta.

Una petita curiositat: al film La gabbianella e il gatto  (“Història d’una gavina i del gat que la va ensenyar a volar”), d’Enzo d’Aló, de l’any 1999, el gat protagonista es diu Zorbàs, i la gata, Bouboulina (heroïna grega i sobrenom d’un personatge del llibre). Aquest preciós film per a infants té a més l’al·licient de comptar amb una magnífica banda sonora de David Rhodes, guitarrista de Peter Gabriel durant la seva millor època en solitari.

Gairebé m’oblido de dir que el film “Zorba, el grec” (1964), de Mihalis Kakogiannis i del qual parlarem un altre dia, està basat en aquest llibre.