ARAK, OUZO, PASTÍS, ANÍS.

Fa uns anys, en una d’aquestes llibreries de saldos que eren més nombroses que ara (els saldos es deuen haver anat acabant), vaig comprar un llibre per un preu ridícul que ara no recordo. Era un llibre gran, de tapes dures i amb moltes il·lustracions a color i en blanc i negre. Editat per Ediciones del Serbal el 1985 (tot i que originalment l’havia publicat Thames and Hudson el 1981) es titulava “Redescubriendo Grecia. Viajeros y pintores del romanticismo”. L’autora,  Fani-Maria Tsigakou, és curadora al museu Benaki d’Atenes, del qual en parlarem un dia d’aquests, dedicat a l’art grec post-bizantí i és una experta en l’època de la independència de Grècia.  

La portada mostra una pintura romàntica amb la llanterna de Demòstenes (o monument de Lisícrates), l’Acròpolis al fons i diverses figures, femenines i masculines, abillades a l’estil oriental. La resta del llibre ens permet, a través de pintures i gravats, endisar-nos en aquest curiós fenomen que  va ser la presència de l’Europa romàntica a Grècia, especialment al segle XIX. No deixa de ser curiós que durant el s XVIII Grècia esdevingués ja un destí turístic per a molts anglesos (i angleses) de classe alta, delerosos de contemplar la terra, la llum i els monuments de que havien aportat tanta glòria a l’humanitat. Més endavant altres europeus (sobretot alemanys, amb molta, massa, influència en l’arquitectura de la Grècia independent), van viatjar a l’Hèl·lade buscant tota mena de coses: objectes, edificis, sol, i el que encara pogués quedar en els grecs del seu període clàssic.

Qui va voler decebre’s en va trobar motiu: poc quedava en els grecs del segle XIX dels coetanis de Pèricles, poc quedava a Grècia del que s’havia construït vint i cinc segles abans. Però qui va voler enriquir-se, pogué trobar el sol de la llibertat, el valor, la força d’un poble que no havia renunciat a sí mateix, i, per què no, l’arrabassadora potència d’un paisatge poblat de restes mítiques, de columnes enrunades però glorioses, d’un orient que poblava en un contrast fascinant les restes de l’origen d’occident. Byron va trobar-ho i va morir-hi, i com tants d’altres (per exemple Delacroix), va esdevenir activista de la llibertat de Grècia, una lluita romàntica i sovint heroica contra un ocupant odiós per a tothom. Arreu d’Europa es van fundar grups de filohel·lens disposats a finançar la lluita dels patriotes grecs, a pressionar llurs governs. Potser va ser l’última causa romàntica? Quina pena però, que al 1921 els governs europeus, per interessos miserables, se n’haguessin oblidat…

Encara avui dia ens trobem turistes decebuts per com de bruta n’és Atenes i quina pinta de turcs fan els grecs, per no dir que les runes estan massa enrunades per ser realment interessants. No han entès res de Grècia, què hi farem! “Aneu a Ioannina, a Komotini… i entendreu de què va tot això” els diria, però no ho faré. No m’agradaria que Ioannina ni Komotini s’omplissin de turistes plens de crema solar.

Avui s’ha presentat al palau Requesens, un bonic edifici medieval séu de la no menys històrica Reial Acadèmia de Bones Lletres, el llibre d’Eusebi Ayensa “Els catalans a Grècia. Castells i torres a la terra des déus”, publicat per Base. L’acte de presentació ha comptat amb la presidència de l’inefable pare Massot (Montserrat), els hel·lenistes Pedro Bádenas i Daniel Duran, i un vibrant Jaume Sobrequés.

A part de descobrir-me un indret meravellós i desconegut de la meva ciutat (estic encantat que després de tants anys Barcelona encara em depari sorpreses), Eusebi Ayenda m’ha indicat una connexió greco-catalana que m’era totalment desconeguda. Com tothom, sabia que els catalans havien fet un munt de malifetes a Grècia al segle XIV, malifetes de les quals els grecs encara avui en parlen (recordem el temps als Balcans: cent any és un mes, dos-cents anys un any, cinc-cents anys, deu anys). Malifetes de les quals jo, com català anticolonialista i antiimperialista, no me’n sento gens orgullós, ans al contrari.

Ara bé, com anava a imaginar jo, de Lamia estant, que aquell bell castell del turó era català?(Per cert, que dit aquí, Lamia m’agrada molt, i el seu bé és famós arreu de Grècia). I com ell, el de Livadia? I encara n’hi ha uns quants més, i torres, i vestigis, a Beòcia, Ftiòtide, Fòcide, a les illes d’Egina i Euboeia (que tant m’agrada) i a la pròpia Acrópolis atenenca. Aquest llibre en fa un detalladíssim repàs i ens indica com arribar-hi (l’autor ha hagut de fer pràcticament d’Indiana Jones en alguns casos per arribar a les restes que la vegetació proteica havia deglutit).

Un llibre magnífic per entendre aquest curt i estrany període de la nostra història, on a les comarques del Berguedà i la Segarra, d’haver-hi estat contemprani, Pau Vila hagués afegit l’Àtica! Us el recomanen molt.

Però atenció: el propi autor ha dit que ell no en sabia, de fer llibres de viatges i indicar on hi ha la millor moussaka (tasca difícil, els propis grecs diuen que la bona moussaka sols es menja a casa, el que em fa recordar que tinc una recepta cassolana que publicaré un dia d’aquests). Aquí sí que en sabem, i si algun hel·lenista ric ho finança, us prometem una gran guia de tavernes al voltant dels castells i torres de l’Ayensa.

ALEXIS ZORBÀS

Un vespre de la primavera passada, sortia de classe de grec i, vora d’un contenidor prop de la plaça del Clot, vaig topar amb un pilot de llibres. Entre ells Alexis Zorbàs, traduït el 1965 per Jaume Berenguer Amenós i publicat per Vergara. Un llibre ben difícil de trobar que el fat va tenir el detall de fer-me arribar. Pel que fa a Jaume Berenguer, es tracta d’un dels grans hel·lenistes catalans del segle passat, vinculat a la Bernat Metge (autor per exemple de la preciosa traducció de Dafnis i Cloè), i que, com Carles Riba o Alexis Solà, entomà el difícil repte de traduir un text en grec modern.

Β?ος και Πολιτε?α του Αλ?ξη Ζορμπ? és a dir, Vida i aventures d’Alexis Zorbàs, és un llibre de 1946 de Nikos Kazantzakis. En ell, un jove intel·lectual, colpit per la marxa del seu amic íntim a ajudar en l’evacuació del Pontos, decideix canviar de vida i obrir una mina de lignit a Creta. Coneix un home d’una vitalitat extraordinària, Alexis Zorbàs, que li canviarà la vida i la manera de veure el món. De fet, Kazantzakis va conèixer a la Muntanya Sagrada (Athos) el vertader Alexis Zorbàs, un aventurer que el va colpir precisament per la seva exuberància de força i vida i que segons ell mateix va ser una de les persones que més el van influir en la seva pròpia tumultuosa i complexa biografia.

Alexis Zorbàs és un llibre d’una qualitat sorprenent. Un darrera l’altre hi van sorgint els temes bàsics de la vida humana: el sentit de l’existència, la pertinença al món, la relació amb la natura, l’amor, la mort, la vellesa, la joventut, la immortalitat, la llei, la moral, l’esperit, la religió, la perversió de la religió, la fe, la solidaritat, l’amistat, fins i tot el budisme… La majoria d’ells tractats amb una exquisida sensibilitat i una pregonesa càlida i alhora vertiginosa. El personatge Alexis Zorbàs és la vida mateixa, l’home mateix, amb totes les seves contradiccions, forces i febleses, saviesa i ignorància, tendresa i crueltat. La seva profunditat no s’expressa tant en paraules com amb fets:  amb el treball, amb el descans, amb l’amor, el menjar, la música, el ball, la natura…

Zorbàs té l’aura d’un personatge rus, òbviament de Tolstoi, enormement, terriblement espiritual i terrenal alhora. És que potser aquest rar misticisme sols el pot donar l’orient cristià? No ho sé pas, però és en tot cas en llibres com Alexis Zorbàs on millor podrem aproximar-nos a l’ànima humana. Són llibres que ens canvien.

Us deixo amb un fragment de la traducció de Jaume Berenguer que espero us faci córrer a les llibreries de vell i biblioteques a intentar localitzar-ne la resta.

Una petita curiositat: al film La gabbianella e il gatto  (“Història d’una gavina i del gat que la va ensenyar a volar”), d’Enzo d’Aló, de l’any 1999, el gat protagonista es diu Zorbàs, i la gata, Bouboulina (heroïna grega i sobrenom d’un personatge del llibre). Aquest preciós film per a infants té a més l’al·licient de comptar amb una magnífica banda sonora de David Rhodes, guitarrista de Peter Gabriel durant la seva millor època en solitari.

Gairebé m’oblido de dir que el film “Zorba, el grec” (1964), de Mihalis Kakogiannis i del qual parlarem un altre dia, està basat en aquest llibre.

Les meves compres de Sant Jordi d’enguany van ser minses, a part dels llibres pels nens – entre els quals un fantàstic llibre d’en Jeffrey Brown sobre en Darth Vader fent de paràs d’un  Luke Skywalker de quatre anys (Star Wars: Darth Vader & Son).
Finalment, remuntant amb molta dificultat el riu de la Rambla, vaig decidir-me pel Petros Màrkaris (Amb l’aigua fins el coll, Tusquets) i el Ferran Torrent (Caminaràs entre elefants, Columna). Abans de llegir-los no era conscient que havia fet una tria coherent. Havia comprat el llibre de Màrkaris perquè em venia de gust alguna cosa lleugera i estic al dia del Mankell,  (i a sobre és un llibre  grec) i el d’en Ferrant Torrent per a la meva dona (cobria la quota patriòtica valenciana, i a més, m’agrada la Mònica Oltra).

El llibre d’en Màrkaris (Constantinoble, 1937) és molt bo, realment. Ja havia llegit alguna cosa seva, amb el seu detectiu atenenc Kostas Kharitos. Però en aquest, la novel·la políciaca perfectament teixida es fon amb una gran habilitat amb el relat social i la crítica política. Una Grècia esbudellada pels seus oligarques, la corrupció i la troika europea intenta sobreviure, malgrat els suïcidis, malgrat la desesperació d’aturats i jubilats, malgrat l’humil·liació permanent a la que els “βαρβαροι”, els bàrbars nòrdics la sotmeten. Màrkaris no és imparcial: sap qui són els dolents i els assenyala, però no evita l’autocrítica i s’allunya de l’autocomplaença i la queixa. Quina pena que ens faci reviure aquell moment horrorós del gol d’Iniesta contra Holanda! En la novel·la és un moment d’alegria dels grecs contra els nòrdics, una de les petita revantxes antieuropees que hi trobareu.

El llibre de Ferrant Torrent sobre Mònica Oltra parla també de la crisi, la corrupció, la misèria humana dels qui ens governen (i de manera especial en les comarques meridionals). M’ha agradat i m’ha sorprès agradablement (últimament Ferran Torrent m’avorria, comparat amb la frescor de les seves primeres obres). Davant del desastre colossal que és avui dia el País Valencià, aquest llibre ens dona almenys esperances. Com Syriza a Grècia, Compromís i Mònica Oltra ens mostren que altres maneres de fer política són possibles i que té cap sentit rendir-se quan podem realment fer canviar moltes coses i aconseguir que els de dalt, inclosa la troika, tremolin (recordeu les darreres eleccions gregues, recordeu el terror que tenen els corruptes a Mònica Oltra). Tenim esperança, tenim futur, mentre tinguem política. Són precisament els dolents: oligarquies, troika, bancs, mitjans “fabricadors de consens”, jutges “amics”, polítics i empresaris corruptes, demagogs i mentiders de tota mena, els que ens han volgut furtar la política dient que la política és una mentida i tots les polítics són iguals. Sense la política, perdem la defensa, perdem la democràcia, perdem els drets.

Iannis Ritsos, nascut el 1909 a l’increïble poble de Monemvasia (Malvasia en català medieval), al Pel·loponès, i mort el 1990 a Atenes, és un dels grans poetes grecs del segle passat.
Compromès políticament amb l’esquerra comunista, va tenir una vida difícil, en especial durant la dictadura de Metaxas (1936-1941), l’ocupació alemanya (va ser membre de la resistència) i la guerra civil (va ser enviat a un camp de concentració de1948 a 1952). El 1967, amb l’adveniment de la dictadura dels coronels, va ser arrestat i de nou enviat a un camp de concentració. La seva obra ha estat prohibida en diverses ocasions, però va esdevenir la icona poètica de l’esquerra grega.
Un dels seus grans pomes és “La sonata del clar de la lluna”(1956), un peculiar diàleg –monòleg sobre la decadència i l’envelliment. Hi ha edició bilingüe catalana-grega a Adesiara, 2012. És un poema relativament llarg, ple de racons meravellosos. Vull destacar-ne un, i tot i que la traducció de Joan Casas és excel·lent, em permetré fer la meva versió d’afeccionat:

A vegades – a vegades, en l’hora que vespreja, tinc la sensació

que fora, per davant de les finestres, passa el domador d’óssos i la seva vella i feixuga óssa

amb el pel tot punxes i cards

alçant pols al carrer del barri

un núvol solitari de pols que sembla un vespre

i els nens que han tornat a casa pel sopar i

a qui no es deixa tornar a sortir fora

amb tot, darrera de les parets endevinen el caminar

de la vella óssa

I l’óssa cansada marxa amb la saviesa

de la seva solitud, sense saber com ni per què

s’ha engreixat, i no pot ja ballar sobre les potes del darrera

ja no pot dur la còfia d’encaix

per divertir la canalla, els desvagats, els demandants,

i l’únic que vol és ajeure’s al terra

deixar que li trepitgin la panxa, jugar

el seu últim joc

mostrant la seva terrible força en la renúncia

la seva desobediència als interessos dels altre ,a

les anelles dels seus llavis, a les necessitats

de les seves dents

la seva desobediència en el dolor i en la vida

amb la segura aliança de la mort – fins i tot i una

mort lenta-.

la seva definitiva desobediència a la mort amb la continuïtat i

el coneixement de la vida

que s’enfila amb coneixement i pràctica per sobre de

la seva esclavitud

Però qui pot jugar fins al final aquest joc?

I l’óssa s’alça i de nou segueix

obeint la seva corretja, les seves argolles, les seves dents,

somrient amb els llavis trencats a la

xavalla que li llença la canalla bella i inconscient

(bella justament perquè és inconscient)

i dient gràcies. Perquè les osses que han envellit

l’únic que han aprés a dir és : gràcies, gràcies.