Es un fet recurrent, tot sovint surten articles i estudis a l’entorn d’aquesta qüestió, viure per treballar o treballar per viure, i sovint l’autor de cada publicació, ho veu segons la seva edat i la seva posició laboral i social.
Avui llegia a la premsa un nou article amb aquest contingut; hi ha un estereotip principal, i es que es dona per fet que “mentre que abans semblava que es vivia per treballar, ara es treballa per viure” i això hi ha qui s’ho agafa com una profecia, com un mantra indiscutible que no admet critica.
A veure, jo ja tinc una edat, i principalment els meus pares, ni treballaven per viure, ni vivien per treballar, malvivien per tirar endavant a la família, i dic que malvivien perquè tenien que fer feines que avui en dia considerem que son degradants, però no ens enganyem “no vivien per treballar” no s’aixecaven al mati pensant que anirien a treballar per gaudir, no i ara, anaven a treballar perquè no hi havia cap altre remei, havien de portar quelcom a casa per poder menjar un dia i un altre també. Aquella era una època que ningú pensava en guanyar més diners per poder gaudir de la vida tal com la volem entendre avui dia, nomes pensaven en guanyar algun dineret per intentar aconseguir amb esforç, una vida una mica menys dura, menys precària per a la família.
I si, mentre un feia de manobra o de pagès, l’altra treballava a la fabrica, i els nens sovint quan sortien de l’escola, havien de col·laborar a casa, en les tasques necessàries per fer funcionar cada dia aquella roda que no era pas un gaudir de la vida, senzillament era un sobreviure. No ho defenso pas, ja se que avui en dia això seria considerat una possible explotació infantil.
A partir de la meva generació, hem pogut estudiar, més o menys, som la generació que hem viscut una època menys dura que els nostres pares, hem viscut una època amb una revolució industrial i tecnològica sense precedents, i ara que enfilem la recta final de la nostra vida, la tercera o quarta joventut l’anomenen, veiem que pels nostres fills i pels nostres nets s’albira un futur incert.
Voldria reivindicar que nosaltres no som pas una generació que ho ha trobat tot resolt, no tot ha sigut fàcil al llarg de la nostra vida, hem passat alts i baixos com tothom, ara hi ha una problemàtica i en la nostra Joventut n’hi havia una altra; ara en general estan més formats, però també es cert que per a qualsevol feina les companyies demanen un alt nivell de formació, títols universitaris, màsters … tot i que possiblement en algunes ocasions aquest alt nivell de formació, no sigui necessari per a desenvolupar la feina per a la que volen contractar personal, es una formula més de discriminació laboral.
Com més formats, millor, però no oblidem que tenim un problema greu amb els joves que arriben, molt greu, i es que any rere any es demostra que el nivell de compressió dels estudiants va a la baixa, i no diguem res de les matemàtiques; crec que fa anys que s’ha premiat més la “titulitis” que la formació real i practica.
I referent al “viure per treballar o treballar per viure” es cert que abans s’habia de treballar moltes hores, amb salaris misèrrims, per poder viure o malviure, i posteriorment es va fer un pas cap a treballar per intentar viure una mica millor, poder conciliar la vida familiar, el lleure, les amistats, l’esport … però en el fons de tot, crec que el que realment hem aconseguit, es passar d’un tipus d’esclavitud, treballar per menjar, a un altra tipus d’esclavitud, treballar per consumir. Cap de les dues em sembla una bona opció. Imatge de sammisreachers a pixabay.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!