Avi Pep

Aquest mati, quan fullejava la premsa, m’ha vingut al cap el fet de que darrerament quasi publico un article diari als meus blocs, i pensava que potser m’estic complicant massa la vida, i total perquè? al cap i a la fi quasi es segur que poca gent, molt poca gent els llegeixen, aleshores perquè ho faig?

Val a dir que fer-ho, per a mi es un refugi envers l’estrès que com a jubilat puc tenir, i direu estres tu? si tots tenim neguits, angoixes, nervis, presses per fer allò que volem fer i sembla que no ho podrem fer mai, o sigui allò de que el món s’acaba.

I he trobat un article a infoLibre amb un titular prou eloqüent “¿On va el nostre temps? la importància de prendre’s un respir en aquesta societat hiperaccelerada” que parla precisament d’aquesta qüestió, vivim en una societat que “mesura el nostre valor pel que produïm” i això es un greu error, ho quantifiquem tot, cada dia tot va mes ràpid i acabem consumin mes ràpid, es a dir ho volem tot, però ens oblidem del mes important, gaudir de la vida, i malauradament això ho traslladem als nostres infants, al nostre jovent, i no assumim que, tal com diu el mateix article “la societat està desvalorant el temps lliure perquè no hi ha una compensació econòmica” o sigui tot ho valorem amb un patró econòmic, des d’una perspectiva material, pura i dura.

Necessitem un respir, i com diu la filòsofa María Azurmendi Tedín, per poder prendre’ns aquest respir són necessàries unes condicions materials pròpies, hem d’aturar-nos, hem de frenar, però no és el mateix frenar quan es compta amb estabilitat econòmica que quan arribar a final de mes depèn d’encadenar torns. Podem fer accions a nivell individual, una bona respiració, reduir l’ansietat, recuperar la calma perduda, però no ens enganyem poca cosa podrem solucionar individualment, perquè el problema radica en l’estil de la societat creada, la societat en la que vivim.

No podem atrapar-ho tot, segur que ens perdrem coses, nomes hem d’avaluar correctament quines volem deixar escapar, hem de decidir si volem perdre la família, o volem perdre els amics, també podem escollir perdre la salut. Oblidem-nos de que ho volem tot, de que volem atrapar-ho tot, no es possible, ens han estat enganyant, al cap i a la fi l’afany de tenir-ho tot es una fal·làcia total, perquè després d’assolir quelcom, sempre hi ha més pastanagues a perseguir, sempre hi ha mes hams que ens enganxen en allò que ens fa més i més esclaus del consumisme.

Busquem en el nostre interior i en el nucli fort de la nostra família i amics, a veure que es que el entenem com a “bona vida” i que no es precisament córrer per consumir, possiblement arribarem a la conclusió que es tot el contrari. Imatge de pen_ash d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.