Avi Pep

Complicat saber o entendre que es una mort digna, tot depèn de si ens afecta directament a nosaltres, o els afectats son els altres. Si, perquè davant un fet dolorós o un patiment elevat, el nivell suportable es diferent en cada un de nosaltres, hi ha qui potser es allò que es diu “més sofert” i també hi ha qui no esta disposat a patir gratuïtament. Jo soc dels que pensa que no cal viure a qualsevol preu, i no ho penso ara que m’he fet gran, ja pensava així fa més de vint anys, quan vaig partir la insuficiència cardíaca, i que m’ha acompanyat al llarg d’aquestes dècades.

Tot plegat ve al cas per un escrit que llegia avui, referent a un fet del que darrerament s’han omplert forces pagines i minuts de noticies, i es el dret a morir dignament, de qui es aquest dret? qui ho pot decidir? qui hi pot interferir? la persona que pateix un enorme dolor, i que possiblement se li presenta un futur incert, un futur a nivell mèdic sense solució actual per a la seva malaltia o per la seva mancança física i sense garanties de poder controlar ni el dolor ni poder tenir una vida mínimament digna i vital? o pensem que tothom te dret a ficar-se per entremig i decidir pels altres?

Hi ha persones que decideixen que la seva vida no te cap sentit en les condicions en que viuen, i sobretot que pateixen, per culpa d’una malaltia ara mateix incurable, i complint les normes previstes legalment, demanen posar fi a aquest patiment amb els termes i condicions que estableix la llei. Però quan sembla que tot esta ben legislat, ben encarrilat i amb tots els tràmits fets, hi ha dos casos en els que apareix la figura d’un pare salvador, i decideix que els seu fill tot i ser major d’edat, tot i estar en plenes facultats per prendre decisions personals lliurament, decideix presentar una demanda per prendre-li, per robar-li aquest dret, i ja tenim un “cristo” muntat.

Aquí es on hi ha qui comença a barrejar conceptes, mort digna, mort indigna, que es una mort digna? personalment crec que una mort digna es aquella que et permet “traspassar” com diuen alguns, en pau amb tu mateix, amb el teu entorn, amb els essers que han estat importants a la teva vida i per descomptat passant dels envejosos, dels hipòcrites i de tots aquells que nomes tenen la vista posada en fer-te la traveta sempre que poden.

I una mort indigna? que podríem entendre per una mort indigna? en el context del que estem parlant, seria privar a les persones precisament de tot el que significa tenir una mort digna, seria obligar a les persones a viure amb patiment, a viure amb dolor, a viure martiritzat contínuament en nom de la ciència medica futura i dels capricis tan dels legisladors com de familiars egoistes. I es aquí quan es comença a qüestionar si una persona malalta, molt malalta, amb un patiment dolorós molt important, amb una degradació física elevadíssima, realment conserva les seves facultats mentals intactes per decidir si vol morir amb dignitat o no, però mai ens qüestionem si els demandants, en aquests cassos els pares, en base al seu egoisme per mantenir el fill patint en un llit, realment tenen les facultats mentals adients per prendre aquesta decisió? ja que possiblement les poden tenir alterades pel patiment psicològic propi, al veure que possiblement perdran aquell fill del qual se’n creuen propietaris; hi ha qui pot creure que aquesta situació pot ser un comportament que es podria considerar natural i lògicament no censurable, ja que per aquests pares en qüestió, no deixa de ser una reivindicació de la seva dignitat i que en cap cas es pot considerar nomes com un acte d’egoisme paternal.

Sovint es diu que la llibertat d’un mateix acaba on comença la llibertat dels altres … i viceversa, per aquest motiu cal preguntar-se quin dret tinc jo a constrènyer, a restringir, en fi quin dret tinc jo a condicionar el dret a decidir que te una persona que voluntàriament vol exercir el seu dret a tenir una mort digna? Imatge generada amb AI per FalcoZen d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.