Avi Pep

Llegia l’entrevista que la Paula Solanas li fa a l’Analía Plaza al diari Ara, amb el títol “Els boomers mai et reconeixeran el seu privilegi” tot parlant de la publicació del seu llibre. Després he llegit els comentaris, n’hi ha una colla, un centenar, i lògicament tothom hi aboca els seus pensaments i el seu posicionament, que com passa sovint, surten seguidors i detractors.

Si es fa una revisió mental dels darrers diguem cent anys, veurem que en cada moment, en cada època hi ha la dèria d’assignar un mot representatiu de cada una d’elles; m’explico, per exemple es diu que la gent nascuda entre mitjans dels anys vint i mitjans dels quaranta del segle passat, son la generació de la guerra o generació silenciosa, austers i acostumats a callar, austers per força perquè no els deixaven pas avançar, i silenciosos per força perquè si volien obrir la boca per reivindicar, no els hi deixaven pas fer, els hi fotien un mastegot, suposo n’hi ha pocs que recordin en primera persona que a plantofades els obligaven a entonar els càntics que enaltien el patriotisme imposat de l’època.

Després de mitjans dels quaranta fins a mitjans dels seixanta, podríem ubicar-hi la generació dels boomers, aquesta que la escriptora diu que son uns privilegiats. Diu l’autora que no s’esperava que tanta gent se sentís atacada per aquest llibre, això no ho vaig entendre. Be, es fàcil entendre que si no hagués aixecat polseguera dient el que diu, ningú parlaria ni del llibre ni d’ella, i ara en parlem tot plegats i a més li fem publicitat gratuïta. Seguint amb la revisió mental, trobaríem la generació X, després els milenials, a continuació la generació Zeta i els nascuts en aquests darrers anys sembla ser que ja els anomenen la generació Alpha, encara que entremig si han d’afegir denominacions curioses com per exemple ser un NPC, busqueu el seu significat, es curiós.

Però parlem dels “privilegiats” dels boomers, jo seria un d’aquests, nascut a la dècada dels 50, jubilat després de cotitzar més de quaranta anys, vam viure en general una vida millor que la dels nostres pares, les mancances que també en teníem, eren inferiors a les dels nostres pares, tot i viure un xic la post guerra espanyola, no vam viure “el alzamiento” de ple com ells, la majoria dels nostres pares no van poder estudiar gaire, les quatre regles com ho deien ells, nosaltres ja vam cursar algun estudi de “més nivell”, la gent va començar a fer “carreres universitàries” i amb l’expansió posterior amb carrera o sense van treballar per evolucionar en una societat precària i amb molt camí per recórrer.

Dir ara, com ho fa l’autora, que “pensava que trobaria molta més gent que hagués viscut a xaboles, i realment la majoria ja van créixer en pisos” es menysprear a aquella gent, i es desconèixer la realitat social del país, o no s’ha informat prou o ja li va be aquesta mostra volguda de desconeixement com a presentació del seu llibre. Segur que alguns ho van passar millor que altres, ara també, al llarg dels anys, al llarg de les generacions es diguin com es diguin, hi ha hagut gent que s’ha esforçat molt, altres no tan, però això no es garantia de res, altres han tingut ajuda dels pares, altres possiblement no podien o no volien fer-ho, la realitat es que en cada època vivim la vida que ens toca viure, situacions socialment pensades i creades en benefici d’uns quants, els de sempre, si que es cert que possiblement a les darreres generacions els hi hem inculcat que en aquesta societat tot es pot aconseguir amb poc esforç si es desitja intensament, i ens hem oblidat de ensenyar-los-hi que ni tot es vàlid, ni tot es possible, una cosa es el que volem i l’altra es la realitat. Imatge pròpia generada amb prompt de Gemini per IA de Canva.