Avi Pep

Avui llegia en un digital, eldiario.es,un article signat per Pablo Garnelo amb el titular “Ansietat durant les vacances: quan la urgència per descansar és el que no et deixa desconnectar del tot” que aprofundeix, tot fet un exhaustiu anàlisi, en la gestió de les vacances dient que “poden ser més un risc que un benefici, a l’aspirar a una desconnexió massa exigent i perfeccionista” i això es el que ens passa a molt mortals.

Sempre he defensat les vacances, situem-nos, quan vaig començar a treballar, ara ja fa una pila d’any, treballava en horari partit, mati i tarda, de dilluns a divendres, i el dissabte nomes de mati, fins a les dues del migdia. Les vacances crec que eren unes quatre setmanes, i la finalitat era no anar a treballar; si sortia la possibilitat d’anar un dia a la riera o al cinema, ho aprofitàvem.

Ara tinc la sensació de que la gent s’auto obliga a preparar unes vacances fora de casa, els que econòmicament poden, no ens enganyem, i això tan es vàlid per les vacances com pels caps de setmana, hi ha la sensació o el sentiment de que si no sortim de casa, si no marxem a fer uns quants quilometres, no descansem, no desconnectem.

Comencem pels caps de setmana, i focalitzem en els més urbanites, les persones que viuen a l’entorn de la capital catalana, de fet es on hi ha mes habitants, encara que es vàlid per a qualsevol nucli urbà que estigui fortament poblat¸ agafem el cotxe, canviem un habitatge, posem d’uns 65 m2, per l’espai interior d’un vehicle, de quan? de 6 m2? i anem a la platja o a la muntanya. Per arribar-hi possiblement passarem dues, tres o quatre hores fent cua a la carretera, després cal que trobem aparcament, i posteriorment farem una passejada a una capbussada, per anar a dinar a un restaurant, si hem estat de sort i hem trobat taula, o be amb un pícnic a l’ombra d’un bon arbre. I Tot seguit tornarem a agafar el cotxe i dues, tres o quatre hores mes de cua per tornar a casa.

Descans, desconnexió, carregar piles per tornar a treballar … això es el que anem repetint per estar convençuts que allò que fem te quelcom positiu pel nostre ego i per la nostra salut mental. No cal que calculem el cost financer de tot això, i millor no vulguem ni mirar, ni avaluar, el resultat del cost emocional repercutit en la nostra autoestima.

Pensem que el mercat de l’oci capitalitza el seu negoci en la presentació d’experiències, que es presenten com una projecció més positiva i plaent de nosaltres mateixos; i aquí es on ens amenaça l’anomenat FOMO. I que es això? no soc pas cap expert, i per això ho he buscat a les xarxes, i podria dir que be a ser “la por de perdre’s alguna cosa o no estar present en un esdeveniment social o experiència suposadament positiva”, i això va en augment, amb motiu de l’ús excessiu i indiscriminat de les xarxes socials.

Pot ser que en tot aquest periple vacacional o d’oci, sovint mal entès, ens perdem relacions satisfactòries a nivell familiar o d’amistats, no ens enganyem sovintegen les discussions més o menys volcàniques en el context d’un espai tan minúscul com l’habitacle d’un cotxe, d’una mini habitació d’hotel, una autocaravana o l’espai limitat d’un càmping, on passem la major part de les hores de les nostres vacances, això si no les passem buscant on clavar la tovallola a la sorra, o per on podem posar un peu a l’aigua, sigui marina, sigui de piscina o muntanyenca. Procurem no amplificar més les temudes experiències FOMO, intentem aplicar idees o buscar metes per obtenir un descans més segur, mes complaent per nosaltres i per a la nostra família. Imatge pròpia generada per IA de Canva.