Avi Pep

Respirem i pensem.

20 d'abril de 2023
0 comentaris

Quan s’acaba una guerra

Avui llegia a la premsa un article d’opinió signat per Josep M. Colomer, titulat “Quan s’acaba una guerra civil”? en el que fa una comparativa entre la guerra “civil” americana (1861-1865) i la guerra “civil” espanyola (1936-1939), i la primera dada de la comparativa, en ambos casos el nombre de víctimes va ser similar, aproximadament un 2,5% de la població del país; unes 750.000 persones als Estats Units i unes 540.000 (amb mes de 50.000 executats a la immediata postguerra) a Espanya.

De fet a l’article hi podem llegir que la gran diferencia es que als Estats Units els vencedors van restaurar la democràcia, mentre que a Espanya els vencedors van mantenir el país sotmès i reclòs durant quaranta anys.

No oblidem que als Estats Units tot I que es va restaurar la democràcia i diuen que es va abolir l’esclavitud, realment aquesta va ser substituïda per una llarga segregació racial, que no esta clar que ja s’hagi acabat, i si no, nomes cal seguir les noticies americanes.

Arribats aquí, crec que ens hem de plantejar, no tan quan s’acaba una guerra, si no quan, com i perquè comença una guerra? L’autor, fent referencia a ambdues histories bèl·liques, esmenta que als EEUU el congres, en el seu moment, va ser un camp de batalla verbal i físic; i que ara mateix a Espanya l’enfrontament verbal va a l’alça, amb agres enfrontaments partidistes, cridòries tertulianes en mitjans de comunicació i bronques al Parlament.

Tenim uns personatges que tenen, i han tingut, les regnes dels país a les seves mans, perquè no ens enganyem no se’n salva quasi cap, personatges que poques vegades han demostrat la seva vàlua professional, personatges que per garantir-se la seva perpetuació tan llarga com pugui ser al capdavant de l’executiu, no tenen miraments en mentir, si voleu repassem les promeses electorals de tots, no tenen miraments en aprovar normes que curiosament castiguen principalment als ciutadans.

Pensem una mica, a veure, tenim un sistema que periòdicament, aquí cada quatre anys, això si les noies i nois que manen no creuen que els hi convé convocar noves eleccions, ens “permet” diguem-ho així, escollir els nostres representants per conduir i guiar el país cap a un futur “millor”, a les urnes surt el que surt, i actualment el resultat esta prou fragmentat com perquè no pugui manar un sol partit i tinguin necessitat de negociar, fer pactes i fer aliances, algunes ens costa d’entendre, però be, així es la democràcia.

El problema es que quan son incapaços d’entendres, no voldria pas pensar que no es incompetència, perquè l’alternativa es fosca i de mala fe, com deia quan son incapaços d’entendres, en lloc de parlar de com fer evolucionar el país positivament, comencen a aixecar la veu, com si així tinguessin mes raó, i van traslladant al país un sentiment de confrontació, i acaba arrelant la creença de que la única sortida possible es una de violenta. I a nosaltres, als ciutadans, nomes ens deixen una opció, i es la de ser uns simples espectadors de com es carreguen la convivència. Ja n’hi ha prou, o fan la seva feina be, o marxin a casa, deixin-nos viure en pau i tranquil·litat, al cap i a la fi, ja es prou feixuga la llosa de l’esclavitud actual, l’esclavitud material de tenir més i més i més … per acabar no tenint res. Imatge de Alexas_Fotos a Pixabay


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.