Avi Pep

Podríem considerar que la IA es un bon/bona professional? rotundament NO, com ja n’he fet referencia en anteriors ocasions, el professor Sala i Martin ens diu que “la intel·ligència artificial no es intel·ligent, son unes maquines que aparenten intel·ligència però que no son intel·ligents” i que sota cap concepte podem oblidar que “no son psicòlegs, no son persones, no son amics, son programes, son algoritmes” per aquest motiu i després de llegir un parell d’articles a la premsa, em refermo en considerar que la IA no es professional i molt menys un bon professional.

I de quins articles parlo? el primer un de Laura Reiley publicat amb el titular “La meva filla va parlar amb l’IA abans de suïcidar-se” a l’Ara i l’altra d’en Samuel Guerrero Claude amb el titular “Els experts adverteixen que un nombre creixent d’adolescents s’enganxa a avatars d’IA en cerca de suport emocional” publicat a la Vanguardia

Del primer article crida l’atenció un dels ressaltats “cinc mesos després de la seva mort, vam descobrir que la Sophie, la nostra única filla, havia confiat durant mesos en un terapeuta d’IA” i tot i que en el decurs de la seva diguem-ne relació, la IA “li va oferir un extens full de ruta en el qual el primer punt era busca suport professional” al final la noia va prendre la seva decisió, una decisió possiblement difícil d’entendre per a molta gent, i a l’hora de partir va voler deixar una nota per a la família, una nota amb una prioritat, la de tranquil·litzar la família que estava consternada, per això va demanar l’ajut de la IA, la seva col·laboració, a “trobar unes paraules que poguessin minimitzar el dolor dels pares i la fessin desaparèixer amb el menor impacte possible”

El segon article ens posa davant el mirall propi, el de tots nosaltres, el de la nostra societat i aquest mirall reflexa que hi ha un “ús creixent d’eines d’Intel·ligència Artificial com suposades fonts de suport emocional, gairebé com si es tractés d’una ajuda humana” que sovint “et dóna respostes buides, producte d’un aprenentatge mecànic”, i els joves s’abracen als anomenats “companys d’intel·ligència artificial, avatars amb els quals els usuaris interactuen i amb els quals arriben a suplir necessitats emocionals”, i així podria continuar omplint línies i línies d’aquest paper, d’aquest blog, però el que no podem oblidar es que com diu el mateix article “el paper dels pares, tutors legals i escoles és fonamental”, cadascú en el seu paper, en el cas de “les famílies, han d’actuar com a models de conducta, establir límits clars i promoure la desconnexió, també la d’ells mateixos predicant amb l’exemple; i les escoles, per la seva banda, són i han de ser espais clau per a l’educació i la prevenció”.

Però a mi personalment, el que més m’inquieta, el que més en neguiteja, no es tan el fet de si fem prou per lluitar contra aquesta lacra, que també, com si fem prou per prevenir-la. Si, hem de lluitar per solucionar els problemes que genera en aquest cas la IA, però que fem a priori per entendre per quin motiu els nostres joves s’entesten en buscar aquest tipus d’ajuda, es per vergonya? es per desconfiança amb l’entorn més proper? es perquè es senten ignorats? es com diuen alguns, per una feblesa emocional producte d’una sobre protecció? i això hauria de ser prioritari, entendre primer perquè els joves es troben així, i segon per quin motiu arribats a aquesta situació, decideixen preferiblement contactar amb una, teòricament anònima, IA abans que confiar amb la família o amics propers. Tenim molta feina per fer, que esperem a posar-nos-hi? Imatge pròpia generada per IA de Canva.