Avi Pep

M’agrada, anava a dir fullejar, però no, en aquest cas es tracta de moure el ratolí, perquè he estat mirant noticies online. Personalment m’agrada o m’interessa més un tipus de premsa que un altra, però quan faig immersió digital en miro forces i diversos; i avui m’ha cridat l’atenció una noticia publicada per la Razón amb el titular  “Una andalusa exposa quin és el seu problema amb el català” article de Rodrigo Criado, i també acompanya el titular un afegitó “si hagués de odiar algú seria al que va posar els noms dels diferents àpats”.

Tot plegat per explicar els problemes que va tenir una jove influencer andalusa que en el moment en què va pujar un vídeo a les xarxes socials explicant el seu patiment lingüístic, feia dos anys que vivia a Barcelona, i diu que encara tenia problemes amb l’idioma, embolicant-se amb els noms dels àpats diaris.

Això de que al “desayuno” li diguem “esmorzar”, al “almuerzo” li diguem “dinar” i a la “cena” li diguem “sopar” li provoca un bon enrenou, diu que ho considera una cosa fora del normal, com a molt als que saben una mica d’anglès, podrien relacionar el “dinner” amb sopar, encara que no se com ho veu això de com li diuen al “almuerzo” els francesos.

Es podria pensar que si després de set-cents trenta dies, havent fet quasi mil cinc-cents apats a Barcelona, tres per dia durant dos anys, encara li costa identificar l’esmorzar, el dinar i el sopar, potser el problema no es la complexitat de la traducció de moltes paraules catalanes al castellà i viceversa, ni les múltiples possibilitats de practicar que ha tingut, potser el quid de la qüestió radica en la voluntat d’acceptar que tot i ser territori espanyol, aquí fa molts i molts anys, que es parla una llengua diferent, el català.

Això també passa a Galicia, a Euskadi, i a altres indrets d’Espanya, com Astúries, Valencia, les Balears; encara que aquest fet diferencial lingüístic també el trobem a Andorra, a la Franja de l’Aragó, al Carxe de Múrcia, als Pirineus Orientals a França amb les comarques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i el nord de la Cerdanya, així com l’Alguer a l’illa de Sardenya a Itàlia.

No defensaré pas la obligatorietat de saber el català el primer dia d’aterrar en terres catalanes, ara be segur que al cap de poc temps, diguem dies o setmanes, amb una mica de voluntat es molt possible que hom es pugui fer entendre pas a pas, per arribar a una entesa en la que possiblement hi haurà alts i baixos, possiblement hi haurà certs individus que se’n riuran de la pronunciació o traducció, possiblement hi haurà alguns individus que voldran fer-se l’esquerp i exigiran que ja des del primer dia s’ha de parlar un català perfecte, quan possiblement ells mateixos han de practicar i estudiar encara molt.

Es com tot, per aconseguir una bona entesa personal, nomes cal activar la voluntat de fer-ho. Imatge pròpia generada per IA de Canva.