Avi Pep

Bona tarda a tothom.

Quan em van proposar fer el prego d’enguany, el primer que vaig pensar es que no em creia mereixedor d’aquesta confiança, segur que hi havia persones al poble amb prou fonaments a qui poder fer aquest encàrrec.

Es que no se que dir, vaig comentar, puc renyar una mica als polítics locals, vaig preguntar, i em van dir que si, que podria dir el que vulgues, salvat vaig dir … i vam fer un esclat rialler plegats.

I quan vaig llegir la presentació al butlletí municipal, vaig pensar que avui faria una petita matisació, i es que comença dient que provinc del món de la banca … en realitat provinc de cal Forner Llarg, família amb una llarga presencia generacional a Sant Fruitós de Bages, i que el meu pas per la banca va ser circumstancial, temporal, que no vol dir pas curt.

I si soc com soc, es gràcies a les persones que m’han envoltat al llarg dels anys, un pare que era un tros de pa, era capaç de deixar-se trepitjar per tal de no barallar-se amb ningú, una mare patidora que em va protegir a la infantesa fins que ja no em vaig deixar protegir més, una parella que al llarg dels anys ha omplert tot allò que el meu dia a dia professional sovint deixava buit en el meu entorn mes proper i per acabar una filla que junt amb la seva parella, ens han omplert de joia i felicitat junt a un parell de nets, neta i net, preciosos.

Però el que realment vull i desitjo, és parlar de Sant Fruitós de Bages, és parlar del poble que m’ha acollit tots aquests anys, i com he viscut la seva transformació en el transcurs del temps. Quan jo vaig néixer, en aquest poble hi vivíem una colla de persones però no tantes com ara, la majoria de carrers, per no dir tots, no estaven asfaltats, tot era pols en temps de secada, bassals quan plovia, fang … a mesura que creixíem, la quitxalla jugàvem al carrer, no hi havia quasi cap cotxe que fes perillar la nostra integritat, ni interrompés els nostres jocs, pilota, patacons, xapes …

Sortia per la carretera de Vic, i no hi havia voreres, no estaven enrajolades com ara, hi havia una rasa i arbres, plataners, i tota la zona a l’entorn de la Maquina de Batre, eren camps i vinyes, sortia al terrat i veia Montserrat, ara m´ho haig d’imaginar. No hi havia cap semàfor, i com deia abans pocs cotxes, carros si, i a les cases teníem hort i quatre animalons pel consum familiar.

Tot just començar la dècada dels ’80, just quan votàvem el que va ser el primer govern de la Generalitat de Catalunya d’aquesta nova època democràtica, a Sant Fruitós ja hi vivíem més persones, i nosaltres vam començar el nostre propi camí personal al marge dels pares que ens havien acompanyat fins aquell moment, i que en realitat mai ens han deixat de recolzar.

El poble s’anava transformant, cada vegada més ràpid, possiblement cada vegada menys entenedor per alguns dels seus ciutadans, possiblement cada vegada més individualitzats. Si be es cert també, que la vida professional sovint condiciona massa la vida quotidiana, tan la social com la familiar, els horaris, els reptes i els objectius laborals no ajuden gens i es fàcil quedar-se al marge del dia a dia local, amb tot el que això significa a nivell de relacions humanes.

Però el poble no deixava de canviar, no deixava de créixer, aquells camps al voltant de la Maquina de Batre, anaven deixant pas a carrers i cases, voreres enrajolades, carrers asfaltats, cotxes, i vam perdre els arbres, els plataners, tot era evolució, tot era progres, tot s’anava transformant en un moviment impulsat principalment pel consumisme ràpid i creixent.

Va ser una dècada que, per diferents motius, bons i menys bons, van significar com s’acostuma a dir, un abans i un després de la vida personal. Encetàvem una nova etapa de la vida, era l’inici d’un llarg camí plegats, i els moments agredolços viscuts en aquella dècada concreta, van anar modelant tan el nostre caràcter com el nostre entorn mes proper; un agraïment sincer pel recolzament i les mostres d’estima rebuts en aquells moments de la vida, que com tots els altres s’han convertit en records, que amb el seu tetri-encaix, ens ha portat on som ara.

Però no cal que ens aturem en aquells anys, continuem, de sobte ens plantem en un canvi de segle, tot havia de ser diferent, tot havia de canviar, tot havia de millorar, entrar al segle XXI era la reostia … però no, després de celebrar-ho a “tutti pleni” la vida continua, el poble es on era, i les necessitats de les persones continuen vigents i en creixement.

Va arribar la moda de la “globalització” tot s’havia de globalitzar, es va entrar de ple en la “deslocalització” o “reubicació” es a dir traslladar molts centres de producció a entorns que fessin possible, principalment per a les grans multinacionals, un abaratiment del que s’anomena “ma d’obra poc qualificada” … ma d’obra poc qualificada, que es la ma d’obra poc qualificada? m’he entretingut a buscar-ho per internet, ara tot ho busquem a internet, i més o menys podríem dir que es la part més barata i menys tècnica del mercat de treball d’una economia, que es la que exerceix el paper mes important de la realització de les tasques diàries de producció i que no requereix habilitats tècniques, es a dir la gran majoria de llocs de treball, perquè per molt que ens “venguin la moto” tots plegats som un petit engranatge de la gran maquinaria que es aquesta economia capitalista, de mercat o millor dit de consumisme pur i dur, i el que no hem d’oblidar es que en el fons, tots som prescindibles pel sistema.

Però no cal que ens posem melodramàtics, el dia a dia es el que es, es el que tenim, i es el que hem d’intentar millorar entre tots. I tot dient això, ens plantem a la època actual, ja portem uns quants anys immersos en el segle XXI i ara ens comença a preocupar més seriosament el canvi climàtic, a alguns, perquè encara hi ha força gent que no veu cap problema en que ho malbaratem i o destruïm tot. No volem acceptar que, com diu algú, aquest mon en el que vivim no es nostre, es un préstec que ens han fet els nostres fills i nets, i que el que hem de fer, a més de cuidar-lo per a ells, es millorar-lo i de ben segur que tots estareu d’acord amb mi que això no es precisament el que estem fent avui en dia.

I un afegit, a la sala hi ha jovent, jo hi tinc els meus nets, hi ha l’hereu, la pregonera jove, som capaços de mirar-los la cara i dir que els hi donarem un món destrossat. Pensem-hi si us plau.

I arribat a aquest punt, ara que ja soc una mica més gran, crec que ho puc dir i ho tinc que dir, Sant Fruitós de Bages i el seu entorn ha canviat al llarg d’aquests anys, ha canviat molt, i ara no diré pas que no m’agrada, però personalment opino que el podríem millorar encara més, es cert que s’ha canviat la fesomia externa visible del poble, encara que no sempre encertadament, com a exemple dues referencies en aquest cas d’abast comarcal, quan anem cap a Sant Benet pel camí paisatgístic, quan travessem el pont, podem veure l’autopista dividint el territori i si mirem en direcció nord, la inconfusible silueta del runam de les mines properes, entenc que tot es fa en nom del progres, però no s’han adequat al mateix ritme totes les solucions necessàries per a la xarxa social i humana dels habitants.

Al poble ara hi vivim molta més gent, si la memòria no em falla, ara fa un parell o  tres dècades es van fer unes estimacions preveien a llarg termini que podríem arribar a triplicar la població … no calen comentaris, i ara no fa pas gaires anys les previsions es rebaixaven crec que “nomes” al doble dels habitants que tenim, tampoc calen comentaris, oi?

Però be, toquem de peus a terra, no cal que fem volar coloms, el creixement del poble es factible? si … controlat, no desmesurat, al cap i a la fi el que entre tots hem d’aconseguir es que puguem gaudir d’un poble a l’alçada de les expectatives de la majoria de ciutadans, de tots els veïns.

I ara hauríem arribat al moment del que parlava al principi, aquell moment per poder renyar una miqueta als polítics locals, a tots … però … no, d’entrada el que voldria fer es donar el meu reconeixement  i felicitar a totes aquelles persones que volen treballar pel poble, pels ciutadans, tan socialment com políticament, perquè al cap i a la fi es una tasca que en el millor dels casos no es gens reconeguda i si molt criticada. Ara be, dit això, amb els polítics passats no cal que ens hi fiquem, ja els hem gaudit o els hem patit, i el que esta fet, esta fet, i cal pensar que el que no ens pot agradar a alguns, no deixen de ser possibles errades involuntàries o nomes diferents punts de vista envers un mateix problema i les seves possibles solucions.

I amb les persones que treballen pel poble actualment i amb les que  vulguin fer-ho en el futur, m’agradaria que reflexionéssim plegats, pensem en que es el que tenim a Sant Fruitós, pensem com ho podem millorar en benefici de tots, pensem si es pot donar més veu al poble i no nomes un cop cada quatre anys, pensem que quan s’entra a la casa del poble, l’ajuntament, es precisament per això, per treballar i fer poble, i que tot i que hi puguin haver diferents veus a les juntes, a les comissions i fins i tot al plenari, la veu que esperem els ciutadans es una de consensuada, que no afegeixi més desconcert al nostre dia a dia.

Ara, si em permeteu, voldria pensar, pensar un moment en veu alta, no estic aquí per donar consells, res més lluny del meu pensament, tampoc per criticar als altres, i ara, una mica d’autocrítica sempre es necessària, i per això voldria poder compartir els meus pensaments de santfruitosenc amb tots vosaltres … m’agradaria un Sant Fruitós que no fos nomes un poble dormitori, on convisquéssim tots plegats sense gaires individualismes, nomes els justos i necessaris, on a mes d’exigir a l’ajuntament que netegi els nostres carrers, també ens auto exigíssim no embrutar-los tan, recordar que la llibertat de cada un de nosaltres acaba on comença la llibertat dels altres, no cal dir que la llibertat dels altres acaba on comença la nostra pròpia, i que si volem, plegats podem aconseguir moltes fites nomes cal que ens ho proposem i treballem per aconseguir-ho, res ens es regalat, tot ens ho hem de “currar” per nosaltres mateixos.

I per acabar, voldria donar les gracies als qui em van fer confiança per deixar-me participar en aquest acte de la Festa Major, gràcies a l’ajuntament, gràcies a totes les persones que escolteu o llegiu aquests pensaments personals, i gràcies especialment a totes aquelles persones que al llarg dels anys, hem fet pinya plegats per poder desenvolupar diversos projectes, tan socials com culturals, amb la intenció de fer poble, de fer país. Gràcies.

Que tinguem tots plegats una bona Festa Major de Sant Fruitós de Bages.