Avi Pep

Avui m’ha cridat l’atenció un article a l’Ara escrit per la Núria Sala Ventura amb el titular  “Les ajudes a l’agricultura no haurien ni d’existir; als pagesos ens haurien de pagar el preu just” on ens explica els entrebancs que pateix la pagesia, en aquesta ocasió la opinió i la vida d’en Santi Olivé, de Can Jornet de Gallecs, és un dels quatre agricultors a Catalunya que fa farina amb blats antics en un molí de pedra tradicional.

Plegats ens expliquen de que Can Jornet es un pulmó verd encaixonat entre l’encreuament de la C-59 amb l’AP-7 i la C-155, un dels últims espais sense urbanitzar del Baix Vallès, i com pot sobreviure un pagès que es dedica a fer farina amb blats antics en un molí de pedra tradicional. Varietats com la xeixa, l’espelta o el kamut, s’han anat deixant de fer servir perquè eren la meitat de productives que el blat convencional, però tenen un valor nutricional molt més elevat.

Sobta trobar-te amb gent que han de treballar a contracorrent, defensant una agricultura ecològica, però que això s’està acabant, entre altres coses per la poca valoració que la societat fa del sector de la pagesia, i perquè com es diu a l’article, els que hi guanyen son els grans distribuïdors i els intermediaris, que segons en Santi, podrien ser més petits en benefici de la resta de la cadena, encara que reconeix que la comoditat d’un supermercat on ho trobes tot, fa difícil aquest necessari equilibri entre agricultors i consumidors.

Jo vinc d’una família de pagesos, com molta gent, al cap i a la fi fa dues o tres generacions als pobles, tothom vivia o malvivia de la pagesia; petites explotacions agrícoles, els camps, les vinyes, els horts … i ramaderes, els quatre porquets, gallines, conills i vaques … ja que tampoc tenies gaires opcions per a cobrir els mínims necessaris per viure, molt allunyats dels estàndards actuals.

Les coses van anar canviant, ens van industrialitzar a tots, per després poder-nos globalitzar, deslocalitzant centres de producció, no amb la vista posada en una millora social, sinó amb la vista posada en un increment de marges d’explotació comercials, abaratint costos per poder fer més beneficis venent més productes a més clients, cosa que ha acabat fent-nos esclaus d’un consumisme que s’ha transformat fins a ser purament caníbalistic, o consumeixes o no ets ningú.

Malauradament per assolir aquest tipus de consum ens acabem endeutant excessivament, encara que sigui amb petites quotes acumulades, i en general qui no ho fa es perquè possiblement i motivat per uns salaris que no ens permeten viure com un rei, com diuen alguns eslògans comercials, ha acabat sent expulsat d’un sistema que no persegueix el benestar social, l’únic que persegueix es el benefici d’un quants, no de la majoria.

Actualment, i jo també segueixo la corrent, nomes importa l’oci, hem de sortir per relaxar-nos, per esbargir-nos, per recuperar-nos de l’estrès imposat per la continuïtat de les tasques laborals, familiars i socials, si aquelles que els nostres avantpassats o no tenien o sabien “torejar-les” millor; i si féssim una comparativa entre les necessitats nostres i per exemple les dels nostres pares, tampoc cal anar gaire més enrere, us sembla que podríem obtenir-ne un resultat que ens permetés descobrir unes necessitats més realistes, i que amb aquesta descoberta poguéssim arribar a veure quina part del consumisme actual no te cap sentit, possiblement necessitaríem menys recursos i molt possiblement aconseguiríem una millor qualitat de vida. Imatge de pixifant d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.