Avi Pep

L’article d’Iñaki de las Heras a la Vanguardia amb el títol “Els ex polítics amb activitat al sector privat pugen amb força en dos anys” ens parla de la gran quantitat d’alts càrrecs polítics que passen d’una feina publica a una de privada al final del seu mandat, estan inclosos ministres i secretaris d’estat que tenen una indemnització de dos anys després de deixar el càrrec, i aquí tothom es busca la vida el millor que pot.

La majoria acaben desenvolupant tasques d’assessor en consultories i en tot tipus d’empreses publiques i/o privades que sovint contracten amb organismes públics, i es aquí quan es comencen a embolicar les coses. Lobbisme, influencies, amiguisme, clientelisme, qualsevol opció i denominació es valida per la nova carrera professional d’alguns alts càrrecs de qualsevol govern, sigui del color que sigui, la majoria segueixen la mateixa línia.

L’article presenta un gràfic, diu que la font es l’Oficina de Conflictes d’Interessos, on es poden veure la quantitat d’autoritzacions d’activitat privada a alts càrrecs de l’estat que ha realitzat aquesta oficina, i tot i que en el darrer exercici les autoritzacions han estat 71, al llarg d’aquests darrers 10 anys el nombre d’autoritzacions per passar de la feina publica a la privada han estat uns 632, o sigui més de 600 alts càrrecs que han demanat permís per anar a treballar a l’empresa privada abans que transcorrin els dos anys del final del seu mandat.

L’article parla de que el darrer cas, el d’en Zapatero, esta obrin interrogants entre els professionals que es mouen en aquesta frontera entre els interessos públics i privats. Els interrogants no es poden obrir ara, no cal anar gaire enrere en el temps, però si la gràfica es a partir del 2014 que s’ha fet a partir d’aquell moment veien que les autoritzacions han crescut exponencialment? ens hem de creure que tots son xaiets i ningú ha fet cap malifeta? nomes una dada per reflexionar i per fer-nos dubtar, la podem trobar al principi de l’article i diu que a començament de segle, fa quatre dies, un exvicepresident del govern dels EEUU es va embutxacar més de 150.000 dòlars per parlar deu minuts en un fòrum amb empresaris espanyols, ho trobeu lògic? entenem-ho be, una persona va cobrar per xerrar 10 minuts el mateix que unes 8 persones per treballar tot un any amb el salari mínim establert aquest 2026.

No em cansaré mai de repetir-ho, si mirem els dirigents polítics de qualsevol país del món, no en veurem mai cap que s’aprimi, i no em refereixo nomes al volum corporal, alguns engreixen el patrimoni, altres l’ego, altres les amistats, a molts els hi costa deixar el càrrec que diuen que nomes els hi porta mal de caps, però no n’hi ha cap que treballi amb el salari mínim o fent voluntariat, els de l’oposició una mica, si més no en un inici ho fan, encara que com més amunt aconsegueixen arribar de l’organigrama polític, diguem que les compensacions per ser-hi també pugen.

Veien el que veiem, i pensant com podem acabar amb aquesta floritura de caps pensants que diuen que treballen teòricament en benefici nostre, però que tot sovint ens apliquen mesures esbojarrades i per les que mai en paguen les conseqüències si ens perjudiquen, ja que ells no trauran cap llei que els castigui directament, crec que nomes ens queda començar a abstenir-nos en les eleccions, i a veure fins on arriba la seva cara dura de continuar mantenint uns emoluments molt elevats, per una feina amb uns resultats molt minsos, jo diria que sovint son uns resultats miserables, i sense el mínim suport popular. Imatge creada amb IA de Gemini.