Avi Pep

Avui llegia un article a la Vanguardia que parlava de l’odi, l’autor, un conegut prohom de casa nostra, ens presenta diversos arguments del perquè determinades persones acaben fent bestieses en contra de la societat que els rodeja i en la que viuen, el darrer exemple d’això ho reflecteix els successos de Magdeburg. Comparteixo el ressaltat de l’article: “L’odi que ha mogut l’autor de la barbaries de Magdeburg és la síndrome d’una societat malalta”.

Pero que ha fet que aquesta societat arribi a aquest punt malaltís? l’odi, si però … d’on surt aquest odi? no surt del no res, no surt per art de màgia, quins condicionats desencadenen els mecanismes per arribar a un punt d’odi, on es pugui intentar justificar qualsevol animalada, qualsevol barrabassada que implica atemptar contra altres essers vius, persones al cap i a la fi, anònimes, desconegudes per a l’autor dels atemptats, dels assassinats executats.

Aquí podríem fer un aiguabarreig de … de que? anys i anys d’aixafament de la societat per part de quatre gualdrapes, si ja se que es un mot en desús, però he volgut repescar aquesta parauleta, que tot i ser allò anomenat un castellanisme, te un so prou impactant i sonor per entendre que descriu allò que no te res de bo, i que vindria a ser algú de pocs principis, mesquí. Dit això, hi podem afegir que fa anys i anys ens han estat alliçonant de que tenim molts drets, i es veritat, però sempre s’han oblidat de recordar-nos també dues coses importants, la primera que els nostres drets acaben on comencen els dels altres i viceversa, i la segona es que amb els dret hi va un afegitó que se’n diu obligacions.

Tot plegat crec que ens porta a analitzar i a ser crítics amb el fet de si es que ja estem tips de sentir-nos oprimits, tips de que ens manipulin contínuament amb l’únic propòsit de que una poca colla que es pensen ser els escollits en surtin beneficiats, encara que ben pensat es precisament per saber que no son els escollits ni de res ni de ningú, volen imposar i ho fan, les seves normes que nomes els beneficien a ells i als llepaculs que els envolten.

I nosaltres com quedem en aquest atzucac, en aquesta partida d’escacs en la que no som ni els peons, som simples espectadors que nomes mirem, ja que amb el silenci que ens s’imposa en aquestes partides no podem ni opinar, no fos cas que els molestéssim. Però si que podem fer quelcom, podem deixar de ser estúpits, babaus, capsigranys, roquerols … i podem començar a tenir allò que se’n diu lliure albir, podem començar d’una vegada a deixar de seguir unes regles de joc injustes, sovint menyspreables que no busquen el benefici social, el benefici de les persones, nomes busquen el benefici material i d’ego de qui les instaura, i començar a aplicar unes regles de bon criteri, unes regles que no ens condueixin a la destrucció irreparable de nosaltres mateixos.

Això de voler més i més, això d’exigir sempre l’acompliment, per part dels altres, dels nostres desitjos i dels nostres capricis més ridículs, no treu cap a res, no ens condueix a cap final feliç, i acabaré amb la frase final de l’article en qüestió i que per a mi també podria ser un bon ressaltat i que diu: “la critica intel·ligent, lliure i honesta no necessita de l’odi per expressar-se” gràcies Miquel. Imatge AI generada per Mindworld a pixabay.