Avi Pep

Tot i que ja n’havia parlat anteriorment a assistència a la tercera edat aquests darrers dies llegia un article, publicat fa aproximadament un any pel diari ARA, periodisme d’investigació, sota l’epígraf “Trencar el silenci per despertar canvis” es tracta, segons explica el mateix diari, d’il·luminar temes que la voràgine de l’actualitat pot deixar a l’ombra, i entre tots s’han destapat realitats que no haurien d’existir, realitats que no haurien vist la llum sense la valentia de moltes persones que s’han atrevit a denunciar, a fer un pas tan difícil i important.

Es un treball de Monica Bernabé que m’ha frapat, m’ha arriba’t endins, no tan pel fet de que desconegués el que passa en algunes residencies d’avis, que per un lloc o altre t’arriben queixes particulars de coneguts o familiars, si no pel fet de llegir allò del que un ha sentit a parlar i li costa acceptar que pugui ser realitat. També hi ha ajudat el titular “Així és un geriàtric per dins: Les famílies no saben ni la meitat del que passa aquí”

A veure, vagi per endavant que en aquest treball d’investigació, jo en cap moment he vist que faci esment a maltractament físic, en realitat de cap tipus de maltractament voluntari pel desig de fer mal gratuïtament, però es que hi pot haver i presumptament hi ha una deixadesa, encara que ben pensat el que hi ha es una manca de recursos, també econòmics, però sobretot manca dels recursos humans necessaris per una correcta gestió humana de determinades residencies.

Amb tot això exposat en el contingut del treball en qüestió, se’m plantegen diversos interrogants, anem per parts. Primera, es qüestió de diners? possiblement, però com es que hi ha tantes places en residencies gestionades pel capital privat? llegia al treball que el preu de la plaça concertada al País Basc era d’un 65% superior al que paga el govern català, es cert això? ens ho han d’explicar molt i molt be com es que a Euskadi poden pagar un preu tan alt en comparació amb Catalunya. Segona, segons el treball d’investigació allà el 75% de les habitacions de les residències han de ser individuals i els centres no poden tenir més de 150 places, a Catalunya els dormitoris per a una sola persona són una excepció i la residència més gran te el doble de places.

Dades que aporta l’estudi, diu que quasi el 60% de les places, les ocupen persones amb un grau de dependència 2, que necessiten ajuda per fer activitats bàsiques com menjar o anar al lavabo. El 41% té un grau de dependència 3, és a dir, requereixen la presència contínua d’un cuidador. El personal laboral, diu l’estudi, que tenen uns sous baixos i uns horaris que dificulten qualsevol conciliació familiar. cosa que fa que l’absentisme laboral sigui habitual.

Llegeixo al treball que la normativa actual estableix que hi ha d’haver 25 auxiliars de geriatria per cada 100 ancians amb un grau de dependència 2, no tots treballen de forma simultània, es reparteixent en els diferents torns de la jornada, el resultat es que cada cuidador es fa càrrec, com a mínim, d’una desena de persones, i a la nit? a la nit la ràtio encara és inferior: la normativa diu que n’hi ha prou amb 3 auxiliars per a 150 ancians.

El treball de recerca es més extens, i explica moltes diguem-ne curiositats que si son certes, algú ha de donar explicacions, possiblement algú ha de dimitir i possiblement a algú el tindrien que investigar.

Per acabar avui, diuen que el 65% de les residències de Catalunya són privades i moltes de les públiques també les gestionen empreses privades. I als altres països? a França el 52% de les residències són de gestió pública, a Suècia el 83%, segons un estudi realitzat el 2020. Com esta actualment la situació de les residencies al nostre petit país? i al nostre poble? no dic que incompleixin res, però l’actual normativa es suficient? Imatge de geralt generada amb AI a Pixabay.