Avi Pep

Ahir vaig veure a la Vanguardia una imatge amb el títol de “la banalització del desastre”, s’hi pot veure a una jove amb un mòbil a la ma i auriculars fent-se una selfie. La imatge es d’un carrer inundat a Brisbane (Austràlia), ocasionat pel cicló Alfred, i que segons la noticia de moment hi havia un desaparegut arrossegat per l’aigua.

Aigua fins a la cintura, uns auriculars escoltant el seu podcast preferit, el mòbil i un somriure per immortalitzar aquella imatge puntual, en la que la referencia són també uns cotxes coberts d’aigua. Suposo que es tracta de sobrevalorar-se i poder ensenyar al món que molts no hi eren, no hi podien ser o no hi volien ser, però ella si, ella era més important, més arriscada que la majoria, per això va fer aquesta “collonada”.

A l’hora de posar un títol, he dedicat força temps a trobar alguna paraula que signifiques tot allò que jo volia transmetre, però al mateix temps que no servis perquè algunes persones poguessin argumentar que era un insult pels que fan selfis en general o per a la noia de la foto en particular. La paraula inicial em va semblar una mica forta i vaig buscar sinònims, paraules similars que sonessin menys dures però reflectissin aquest sentiment de no entendre determinades pautes humanes.

Sorpresa, van sortir innumerables opcions, exemples: absurditat, animalada, bajanada, estupidesa, extravagància … i així fins a diverses dotzenes on poder escollir. I al final vaig escollir “collonada” que segons el diccionari.cat vol dir: “feta o dita extravagant, enutjosa o poc important”, i això es el que jo volia transmetre, que les persones tenim la particularitat de voler transformar allò que es superflu individualment en quelcom important de cara a la resta de mortals. No se si en algun dels cotxes que es veuen a la fotografia hi havia alguna persona que s’estigués ofegant, a la noia possiblement li era indiferent, ella volia ser l’única referencia important de la imatge d’aquell moment.

Al veure això recordava altres imatges que ens han impactat, i fent un repàs a les xarxes, he trobat fotos de gent enfilada en edificis, roques, monuments, salts vertiginosos, abraçats a animals salvatges … i em pregunto quina es la finalitat de fer-ho? demostrar que? que son més arriscats que ningú? que no son uns “cagats”? … i no entraré pas a valorar les selfis que es fan, ens fem, en llocs paradisíacs, únics, aquells que volem que siguin l’enveja aliena, suposo que aquest es el motiu principal d’aquestes accions arriscades unipersonals o no.

Els que em coneixen saben que tinc una directriu clara, no m’agrada fer coses fàcils perquè això ja ho pot fer tothom, m’agraden els reptes, m’agrada lluitar per allò que es difícil, per allò que requereix un esforç afegit, i si, ja se que no tots som iguals, però m’agradaria cridar als quatre vents que quan fem collonades, les fem no nomes pensant en un lluïment personal, ja n’hi ha masses que ho fan i així ens va, pensem en un benefici col·lectiu, que encara que sembli carrincló, encara que no sortim a la foto, es el que queda, la resta son captures puntuals de fets qüestionables, que en el moment de publicar-ho ja son passat, en el present immediat sempre en sortirà un altre que amb el seu personal “i jo encara més” empenyerà a l’ostracisme la nostra banal fita. Imatge de TheDigitalArtist a pixabay.