Avi Pep

Temps enrere, ara fa mig any, al meu article “Un got d’aigua fresca” parlava de vivències personals, de com en un moment tot pot canviar, el teu món es pot capgirar, i son situacions a les que totes i tots hi estem exposats, i que sense voler tenim butlletes perquè ens toqui.

Encara que no sempre tot son flors i violes, i en aquesta ocasió tampoc; en poques hores d’estada a casa tot es va complicar, resultat una nova operació i més dies d’hospitalització, i un cop recuperat nou vocabulari, peritonitis, sepsis … per acabar amb una ileostomia, i que coi es això? es tracta de redirigir el flux dels intestins amb cirurgia, es crea una obertura a l’abdomen, coneguda com a estoma, a través de la qual s’extreu l’extrem de l’intestí prim on hi col·loquen una bossa, tan senzill d’exposar i tan complicat d’assimilar.

Recuperació lenta, tan física com anímica, però dia a dia, pas a pas, un torna a agafar forces, i va acceptant, no hi ha més remei, això de la bossa, amb tota el que comporta de diguem-ne manteniment diari. Aquesta situació pot ser, o no, reversible, i no ens enganyem això també es un motiu, que tot i crear dubtes, t’encoratja a lluitar cada dia per intentar arribar a aconseguir aquesta fita.

Ha passat mig any, mig any de vetllar perquè aquesta bossa no tingui fuites, mig any preguntant-te si arribat el moment la reconnexió serà possible, mig any d’alts i baixos emocionals, mig any que sense els professionals seria difícil de portar, però sense el suport dels més propers, família i amics, seria impossible; no els hi podré agrair mai prou, el que cada un en el seu àmbit han aportat, perquè jo pugui gaudir del meu futur amb ells, al seu costat, i es en el decurs d’aquest darrer mig any, que a la seva cara hi he vist reflectides expressions contraposades, angoixa, por, tristesa, i també ànim, alegria, descans …

No tinc clar quin serà el meu futur, no se si serà curt o llarg, però hi haurà futur, cosa que fa uns mesos no n’estava gaire convençut. Perdem massa temps fent volar coloms, perdem massa temps somiant en allò que ens han dit que ens pot fer feliços, i tot plegat ens fa perdre un temps cabdal que el podríem dedicar a la família, als amics, a aquelles coses  que quasi mai es poden comprar amb diners, son aquelles coses que et venen donades pel dia a dia, son aquelles coses que et venen regalades pels que t’envolten i et valoren per ser tu mateix, no pel que dius que tens o tindràs. A casa tenim un calendari d’aquells que porten dites més o menys conegudes, més o menys encertades, deixeu-me que acabi amb una d’aquesta setmana “De vegades hem de perdre les coses per entendre la importància que tenen” cuideu-vos i cuideu-los. Imatge pròpia generada amb un prompt de Gemini per IA de Canva.