Avi Pep

Respirem i pensem.

26 de setembre de 2022
0 comentaris

Histories de destrucció

Aquests dies tinc l’oportunitat de col·laborar amb els organitzadors del Clam, 18è Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya, 18 edicions, es diu aviat però darrera hi ha la tasca d’un munt de persones que han fet i fan possible aquesta fita.

Quan escric això, s’han fet dues sessions a Sant Fruitós, la primera va ser la projecció de la pel·lícula “La madre y la puta” director y guionista Juan Eustache, de l’any 1973 en francès (VOSE), amb una durada de 217 minuts. A la presentació de la pel·lícula per part de l’organització, es diu que fa poques setmanes aquest film era un autèntic èxit de recaptació a París. Per què? Doncs perquè és una brillantíssima reflexió sobre les relacions entre els sexes.

A mi però, m’agradaria parlar una mica més de la segona sessió, amb la proposta de “The Natural History of Destruction” un documental, que en la seva presentació, ja ens fa pensar: “És moralment acceptable utilitzar població civil amb propòsits bèl·lics?” , “Pot justificar-se la destrucció massiva per un ideal ‘moralment’ superior?” Aquestes son les preguntes que es fa el providencial cineasta Sergei Loznitsa (Donbass) en aquest documental que glaça la sang per la seva descripció del que va passar fa 80 anys a Alemanya. La comparació amb la nostra contemporaneïtat és tremendament oportuna. Secció oficial (fora de competició) del Festival de Canes 2022.

El documental ens fa viure un intens bombardeig de nit, tot son resplendors, tot son llums, suposo que qui filmava veia un quadre dantesc sota els seus peus, no se si en algun moment es plantejava la realitat del que estava succeint o es limitava a contemplar-ho com un espectador immutable als efectes devastadors de les bombes.

Després es feia una “visita” a les fabriques d’armes i avions que ambdós bàndols tenien en ple funcionament, jo diria que treballaven amb tota la intensitat possible, per aconseguir el major nombre d’armes i com mes mortíferes millor. I mentrestant es tractava d’animar a les treballadores i treballadors de les fabriques, amb grandiloqüents discursos o amb vetllades musicals a les mateixes fabriques.

Tot seguit es podia veure com carregaven les bombes als avions, i tot cofois filmaven con s’enlairaven aquests monstres de ferro que sortien per sembrar la mort i el terror des del cel. També ho filmaven, però suposo que ningú reflexionava envers el que significava tot aquest desplegament bèl·lic, posteriorment es veia un terrorífic joc de bombes i explosions que deixaven el terra ple de grans columnes de foc i de fum.

Finalment imatges del resultat de tota aquesta gran obra humana, esperpèntica i dantesca, un resultat de destrucció, terror, mort, soledat … ciutats senceres destruïdes, enderrocades, i llargues cues de gent sense rumb, quasi sense res, això si encara tenien un alè de vida, i que tots els que estaven escampats pel terra dels carrers ja havien perdut.

Han passat més de vuitanta anys, i tot segueix igual, que n’esperem els ciutadans dels que fan negoci amb les guerres? que les acabin, que posin fi als seus beneficis? i si obrim els ulls d’una vegada? Imatge de konstantin rotkevich en Pixabay

Il·luminacions divines
27.01.2024 | 12.49
El local del “perreo”
20.01.2023 | 10.25
Mantenir corruptes
26.02.2024 | 1.29

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.