Avi Pep

Ens podríem preguntar fins on es suportable fer crèdits, i fins on son assumibles les diverses quotes derivades dels deutes signats; mireu, els que em coneixeu ja sabeu que la meva vida professional va estar lligada al mon financer, i lògicament tinc les meves opinions forjades amb les experiències viscudes al llarg dels anys de vida laboral, per això quan avui llegia un article de Marta Rodríguez Cacheda a la Razón amb el titular “Gonzalo Bernardos ataca els que demanen un préstec per anar-se’nde vacances: un préstec es demana per un aspecte essencial, però no per un caprici” he rememorat antigues vivències, antics records, alguns positius però alguns altres diguem que menys divertits, però majoritàriament son records per no compartir.

Tot i que en ocasions l’endeutament lògic i controlat ens pot ajudar en projectes de futur, el seu abús ens pot portar i sovint passa així, a una situació insuportable d’assumir. Mireu, per tirar endavant una petita empresa o l’autònom quan comença, sovint tan les administracions com els bancs demanen fer i presentar un projecte d’empresa, necessitats d’inversió, clients potencials, competència, costos laborals … però fixeu-vos que a l’hora d’endeutar-nos nomes s’ha de convèncer a l’empleat bancari de torn, de la nostra bona fe, de la nostra bona capacitat de raonament i de la nostra capacitat per tornar els préstec sol·licitat, es igual la finalitat.

L’article diu que Bernardos “ha estat categòric a desaconsellar l’ús de crèdit per a fins no essencials. Un préstec s’hauria de considerar únicament per fer front a situacions de necessitat econòmica imperiosa, mai per satisfer meres aficions o capricis, fins i tot si això implica posposar o renunciar a determinades experiències”, avui en dia es considera imprescindible consumir si o si, oci, viatges, restaurants …. i això xoca amb aquella mentalitat de l’anterior generació, que eren mes austers i amb mentalitat més estalviadora.

El que es curiós son alguns dels comentaris que he llegit associats a l’article, alguns defensen o donen suport als arguments del catedràtic, però altres crec que realment o be no toquen de peus a terra o tenen el “tarro” tan menjat pel consumisme caníbal, que no els deixa valorar que significa viure, i que significa ser esclau de l’endeutament. Com deia en Bernardos, si es una necessitat parlem-ne, si es un caprici no hi ha res a parlar.

He mirat que hi diuen els crítics, i va des del fet de que per dir això hi ha qui ja “no li sembla un bon economista” o que “si demanen préstecs per anar de vacances, és perquè ho  necessiten”, n’hi ha també que el titllen de “pocavergonya” i fins i tot hi ha que ho justifica dient “no es demana un préstec per a un cotxe, una rentadora, un microones, o un sofà?” i en el fons aquest es el problema, ens han dit i repetit que podem “viure com un rei” i que per fer-ho es tan senzill com endeutar-nos, allò tan famós del “gasta ara i paga després” sense que ningú vetlli per la salut financera del deutor, ni controla si una quota d’un nou deute s’afegeix sobre una altra, i una altra, i una altra …. i en ocasions tot acaba quan aquesta suma de petites quotes fa un paquet insuportable per a la economia familiar, i això els que creuen poder fer-ho, perquè no oblidem que n’hi ha que no poden ni demanar crèdit, i es que possiblement tenen un salari amb el que no poden ni viure dignament.

A diferencia del que deia recentment un polític d’aquest il·luminats que hi ha a tot arreu, que les vacances estan sobrevalorades, jo opino que el descans laboral es necessari, no entraré a valorar quants dies son necessaris, ara be descansar, desconnectar de la feina es necessari, el que potser no es ni obligatori ni necessari, es estressar-nos per competir a les xarxes a veure qui fa la foto més espectacular, a veure qui viatge més lluny, o a veure qui va a l’indret més perillós … toquem de peus a terra, no sempre el descans i la diversió els trobarem lluny de casa. Imatge pròpia generada per IA de Canva.