Avi Pep

Dues noticies que en principi son tan distants com els punts geogràfics on han succeït. L’ordre es indiferent, una la del documental d’en Tamayo, “com caçar a un monstre” i la segona la del judici Pelicot.

De la primera diré que hi ha moltes coses que al meu “coco” li costa processar, però nomes parlaré de dues, una es que fa que un individu adult, que admet les seves relacions amb joves o infants, tot depèn del llindar que la justícia digui, perquè on acaba la infantesa i on comença l’adolescència i la maduresa, encarregui a un conegut fer un reportatge de la seva vida per rentar o blanquejar, com es diu ara, la seva imatge publica? i l’altra es que em costa d’entendre com es possible que avui en dia, tal i com van ensenyar al documental, presumptament algú de la judicatura pugui emetre tranquil·lament una ordre de recerca i captura d’un delinqüent jutjat i sentenciat, nomes fent constar nom i com a cognoms les dues inicials … es que la policia ha de ser endevina?

Encara que la pregunta cabdal queda sense resposta, com es que tal i com relata l’article de Xavier Ricou a la Vanguardia aquest monstre que se suposa que va ser un depredador sexual en diversos col·legis, cases de colònies i parròquies pugues actuar amb total impunitat durant ni més ni menys tres dècades? ningú en sabia res? ningú podia fer-hi res?

I de la segona que puc dir jo? també se’n ha escrit molt i suposo que encara s’ompliran moltes mes pagines parlant-ne, i es que com se suposa que hem d’encaixar el fet de que més de 50 individus amb el marit de la víctima liderant-los, haguessin violat a aquesta senyora, no sabem quantes vegades, però si que les noticies diuen que alguns van repetir, com l’article de Helena Resano a infoLibre o sigui que ni que sigui en un espai temporal mes allargat, no deixen de ser un “ramat” de violadors que son conscients del que fan i tot i així tiren endavant i en alguns casos fins i tot repeteixen.

De la noticia nomes un ressaltat dels molts que hi ha per escollir: “les preguntes són tan impresentables que costa entendre en quin moment un advocat hagi pensat que preguntar això és procedent en aquest judici, en el qual les proves contra els acusats són aclaparadores, un d’ells va preguntar a la víctima si ella triava als seus violadors” … en serio que no s’ha d’actuar contra aquests tipus de lletrats, inhabilitar-los, per començar a fer la neteja que aquest puntal de la democràcia necessita?

I la pregunta cabdal que queda sense resposta es la mateixa, com es que tal i com relata l’article referenciat, aquests monstres que presumptament van actuar com a ramat en la violació de la víctima, liderats pel marit, poguessin actuar amb total impunitat durant anys? ningú en sabia res? ningú podia fer-hi res?

Diferents actuacions, diferents víctimes, diferents agressors, no podem continuar amagant el cap sota l’ala, no podem tancar els ulls a unes realitats que si no ens afecten personalment, sovint preferim obviar-les, dubtem que hagin pogut passar, o fins i tot hi ha qui pot acabar assumint que si han passat segur es per algun motiu més o menys justificat, i això ens ho resumeix el final del documental d’en Tamayo, en el que en Carles li pregunta fins a l’últim moment: “Demanaràs perdó?” i la resposta del detingut es: “Me les pagaràs”. Imatge generada en AI per AberrantRealities a Pixabay.