Avi Pep

Llegia una mica descol·locat un article de Francesco Olivo corresponsal de la Vanguardia a Roma amb el titular “Itàlia, atrapada a la casa del bosc” amb un ressaltat prou eloqüent “El país es divideix per tres nens apartats d’una família que viu aïllada”, on s’explica l’historia d’una família amb tres fills, en la que els pares van decidir practicar un ecologisme extrem, vivint al marge del sistema, sense electricitat ni lavabo; res de calefacció, ni gas per cuinar i substituint el lavabo per un forat fet a terra a l’exterior de la casa.

Recomano la lectura d’aquest article per entendre de que van aquestes reflexions meves, no entraré a valorar el cas d’aquesta diguem-ne família singular, no em posicionaré pas a favor seu, però si que m’agradaria capgirar el relat inicial del contingut del treball periodístic, i fixar-nos en l’altra cara de la moneda, si volem qüestionar el modus vivendi d’aquesta parella, arrossegant en la seva, a priori, errònia aventura social, als seus tres fills, no podem oblidar-nos ni deixar de mirar, ni de parlar i ni avaluar com funciona l’alternativa a les possibles males decisions dels pares, i no parlo ja d’aquesta família en qüestió, sinó que ho trasllado al nostre petit país.

Qüestionar a aquest tipus de persones esta be, però les alternatives conegudes també, no fa pas gaires mesos que ens assabentàvem de que qui tenia que vetllar pel benestar del jovent, i  reconduir ràpidament possibles desviacions, podem parlar d’algun organisme que buscava el benestar de la infància i l’adolescència amb alt risc de marginació social, serveis externalizats, abusos, escàndols, subvencions, pressupostos … un mitja digital en deia que “necessita una transformació profunda i això és evident des de fa molts anys”.

Però no tot s’acaba aquí, també han sortit diverses noticies de bullying, deia un diari que “Catalunya registra més de 11 denuncies por bullying cada dia” i que segons el REVA, Registre de Violències de l’Alumnat, base de dades creada el 2023 pel Departament d’Educació “s’han atès 274 casos de possible assetjament escolar en el que portem de curs” i això en ocasions acaba en intents de suïcidi que massa sovint te un final nefast pels alumnes.

Aleshores em pregunto, quin sistema tenim establert perquè quan hi ha qui decideix que determinats joves no poden continuar sota la tutela dels seus pares biològics o adoptius, els posen en mans de personatges que presumptament el que menys els importa son els nois i noies, i que presumptament o busquen el benefici propi o el d’alguns amiguets o senzillament busquen tenir poca feina amb un bon salari.

I en el mon educatiu passa el mateix, no diré pas que els professionals d’ensenyament siguin dolents, i ara, però si que hi ha un sistema que no funciona, i no funciona quan tot i les queixes i reclamacions familiars reiterades davant uns fets de bullying a les escoles, els protocols o no son suficients o son excessivament lents i arriben tard pels joves que aconsegueixen culminar i fer realitat els seus instints suïcides. Un darrer titular m’ha fet molt mal anímicament i es que hi ha “alarma a les escoles catalanes: gairebé 500 casos d’assetjament en només dos mesos”. Diguem prou, això no pot continuar així, els nostre jovent no s’ho mereix, i ara mateix nosaltres en som els màxims responsables per reconduir-ho, els adults de la societat, els pares, els avis … realment ens importa tan poc el nostre jovent, com per continuar amb els ulls clucs davant uns fets tan greus? Imatge pròpia generada amb IA de Canva.