Avi Pep

Avui he llegit un article al diari Ara amb un titular cridaner a la meva vista “Parelles relleu: quan la família es gestiona per WhatsApp” en el que la Núria Bigas Formatjé ens parla de la problemàtica que per la incompatibilitat horària entre els progenitors, dificulta la logística familiar i comporta sobrecàrrega mental, manca de temps individual i un desgast profund en la relació.

Per motius laborals molt sovint no es pot coincidir en el temps per tenir cura dels fills, horaris estrafolaris, torns canviants que no sempre permeten gaudir de la tan cloquejada conciliació familiar, de la que tots plegats en parlem molt però que quasi mai es una realitat, en tot cas es una realitat paral·lela que esta a anys llum del que realment necessitem, i que no ens enganyem ni ens enganyin es una realitat que no és un cas aïllat, sinó el reflex d’un mercat laboral cada vegada més fragmentat.

Al llarg dels anys, abans també passava, s’ha anat imposant una realitat laboral que contempla principalment les necessitats empresarials, que no sempre coincideix amb les necessitats humanes i familiars, encara que abans les estructures familiars eren diferents i les necessitats també ho eren.

I amb tota aquesta historia la família acaba semblant una petita empresa, es parla de comunicació mal gestionada entre els seus membres, es parla de fer encaixar a nivell grupal decisions individuals, es parla de logística, de sobrecarrega, de desequilibri … i s’acaba per gestionar la família via WhatsApp, amb la fredor i manca de relació personal que comporta. I com transmet la Nuria en el mateix article, un afectat manifesta que “quan tot plegat realment no compensa, cal buscar una via per canviar de feina o d’horaris. L’estil de vida no pot ser una renúncia forçada, sinó un encaix pactat”.

I com redrecem aquestes situacions? cal buscar moments de connexió de la parella al marge de la feina i dels fills, moments per compartir plegats, però també moments per poder dedicar-los a un mateix, amics, aficions, cura personal tan física com anímica, allò de ei, soc jo, estic aquí … i això no ens enganyem, la globalització i deslocalització que ja no esta tan de moda però que encara existeix, fa que aquestes situacions familiars vagin in crescendo.

No tenim temps per a nosaltres, no tenim temps per a la família, i com que no tenim temps per cuidar als fills, els apuntem a un feix d’activitats extraescolars i així els tenim col·locats i podem dedicar més temps a la feina i als desplaçaments entre casa i treball. Ja se que avui dia viure val molts diners i hem de treballar per intentar aconseguir-los, però ens podem parar un moment a pensar si moltes de les despeses que tenim, moltes de les despeses que el tipus de societat ens ha imposat, les podríem revertir, o les podríem redistribuir.

Els meus desitjos per l’Any Nou i per escriure a la carta pels Reis d’Orient serien precisament aquests, conciliació familiar, feina i habitatge més propers, horaris més raonables i que a la llar familiar deixéssim d’utilitzar mots purament empresarials com logística, sobrecarrega, desequilibri … i tornem a adoptar un vocabulari i unes relacions més humanes, més familiars, més comunicació, més compartir temps i vivències, en definitiva desitjo que puguem canviar el nostre estil de vida i que aquest nou món pugui ser una realitat per a els nostres fills i nets. Ja se que son un il·lús, però desitjo a tothom un Feliç i Venturós Any Nou. Imatge pròpia generada amb IA de Canva.