Avi Pep

Llegia un article d’en Mayte Rius a la secció de societat de la Vanguardia on parla del cost econòmic que significa cuidar els pares, i on es quantifica el temps que s’hi dedica i que lògicament ens porta a quantificar-ho també econòmicament.

S’ha fet un estudi on es diu que cuidar una persona adulta, gran, dependent, requereix una mitjana de 9,6 hores diàries, 67,2 hores setmanals, 288 hores mensuals amb un total de un xic més de 3.500 hores anuals, i si aquestes hores es tinguessin que remunerar a 14,11 euros hora bruts, tal i com estableix el conveni dels serveis d’atenció domiciliaria del 2022, tindríem una xifra a l’entorn dels 4.100 euros mensuals.

Això seria el salari que tindrien que cobrar, presumptament i majoritàriament totes les filles i fills que cuiden els seus pares, l’estudi també ens diu que estadísticament el 60% de les persones que fan de cuidadores son dones.

Tenia curiositat per veure qui liderava aquest projecte i em vaig posar a buscar qui eren els promotors de l’estudi. L’Observatori Dona, Empresa i Economia (ODEE), la seva web diu que és un fòrum de reflexió, estudi i propostes amb l’objectiu de posar en valor a la dona professional, emprenedora i empresària en el món econòmic actual; la Cambra de Barcelona una corporació de dret públic que presta serveis a les empreses, contribuint a la regeneració del teixit econòmic i la creació d’ocupació, amb el suport del projecte Aliura portal de referència sobre la dependència per acompanyar a les persones grans i les seves famílies en totes les fases d’aquest procés, que és una iniciativa de Suara, una cooperativa catalana amb més de 40 anys d’experiència en el sector de la cura de persones grans i dependents i que ofereix un ventall d’opcions per a donar resposta a les necessitats de les persones.

Després de llegir l’article, un munt de dubtes bullen dintre el meu cap, aquest cost o aquest salari qui l’ha de pagar? perquè per exemple les ajudes pels fills les podem denominar com a minses, això quan arriben; si aquests fills requereixen un complement econòmic per la seva situació particular, la diferencia entre costos i percepcions publiques encara augmenta més, per això en el cas del grans, dels avis, qui ho pagarà? o es perquè ens comencem a acostumar que els serveis que pagarem les famílies per la cura dels pares, si es que ho necessitem a casa o en una residencia, augmentaran en percentatges importants i possiblement no assumibles per les famílies?

Em sembla molt be quantificar el temps i els costos, he trobat curiosa la denominació que es fa de les persones que es poden trobar atrapades entre l’atenció als fills i als pares, se’ls considera la generació sandvitx, a qui aquesta tasca els ha impactat negativament en la seva salut, cansament i/o depressió, que sovint acaba en tractament mèdic; com deia esta be quantificar, però i tot això de la conciliació familiar, els permisos laborals, la formació professional, les polítiques socials i molt important les ajudes publiques, qui ho pagarà? o nomes tindran aquests drets les persones benestants? Imatge generada per AI de beasternchen a pixabay.