D’entrada disculpes per l’invent de paraules que faig sovint o pugui fer interessadament, però es que en ocasions no trobo ben be del tot el que m’agradaria representar lingüísticament, i aleshores intento fer una composició “sui generis” que pot grinyolar, pot sonar malament, quina aberració.
De fet quan parlem de situacions o decisions aberrants, tampoc cal que ens mirem el melic lingüísticament parlant, crec que podria estar permès unes petites ximpleries per ridiculitzar aquells i aquelles que pretenen tergiversar, manipular i fer desaparèixer unes realitats que ja existien abans de que ells i elles haguessin nascut. I això es el que ens trobem fa anys i anys amb el català, hi ha un sector de gent que vol fer-lo desaparèixer, i s’han inventat mil i una accions per aconseguir-ho, encara que de moment no se n’han sortit del tot.
Tothom en funció dels seus interessos, els interessos d’aquells que ho pretenen imposar tot als altres, defensen l’antiguitat de determinats idiomes, el castellà, el català, el gallec, el basc, l’aranès … pensem que si històricament anem segles enrere, ensopegaríem amb els ibers, els celtes, els romans, els germànics, els àrabs … i a partir d’aquí arribaríem a la conclusió de que tots seriem, com diu en Tomeu Penya “com més amics més endins, així tots serem germans”.
Estem en una societat, be siguem sincers i diguem que alguns han construït una societat on tot ha de ser lineal, tot ha de ser pla, no pot sobresortir res, no hi volen identitats alternatives a les proposades per ells i elles, tot allò i tots aquells que son diferents son un perill per a la seva estabilitat econòmica, son un perill per poder continuar mantenint el seu poder que aixafa a la resta d’humans.
I l’idioma es un tret diferencial que els molesta, no fa que perilli el seu estatus econòmic, ni el polític, ni fins i tot el d’elit que volen mantenir i sobretot que volen continuar fent visible als ulls de la resta de mortals, i tot i així, utilitzen qualsevol eina disponible i si no la tenen se l’inventen, per tal d’arrasar amb qualsevol brot diferenciador del que tenen establert i que volen mantenir a costa del que sigui, això si que ho paguin els altres, el “populatxo”, aquells que no volen que tinguem els seus mateixos drets.
I el problema de les llengües, i en concret del català, es aquest fet diferenciador que creen que pot posar en perill el seu estatus “dominatiu”, tot i que moltes paraules, frases i oracions son similars i entenedores, es resisteixen a tolerar que hi hagi algú que sigui un xic diferent, no fos cas que d’aquests bojos que no s’entenen quan parlen, en pugues sortir algun que pugues ser millor que ells.
Un servidor va viure una bona temporada, catorze o quinze mesos, al nord d’Espanya, em vaig enamorar del Cantàbric, em va engrescar el bable tot i ser un idioma minoritari, es pensa que podria tenir els seus orígens en una de les llengües cèltiques preromanes que s’utilitzaven abans de l’arribada dels romans, encara que hi ha qui nomes el titlla d’una fotesa idiomàtica autòctona d’Astúries. Convivíem una bona colla d’individus espanyols, tot acostumava a anar força be, si pensem que estàvem ubicats en espais no gaire grans, però el problema sorgia amb quatre galifardeus en el moment en el que entre nosaltres, els pocs catalans que hi vivíem, parlàvem en català, ells, aquests galifardeus no podien suportar aquest fet “diferent” tot i que no ens adrecéssim a ells, l’excusa era sempre la mateixa: “es que igual ens esteu insultant i no ho entenem” … recordeu que he dit que no parlàvem amb ells? però es que a més, els insults més repetitius d’ambdós idiomes son si no iguals, si molt similars. El que deia, no era ni es un problema d’idiomes, es senzillament un problema d’acceptar o no, allò o aquell que es diferent. Imatge de geralt d’ús gratuït sota la llicència de contingut de Pixabay.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!