Avi Pep

Llegeixo l’article “Els polítics independentistes que volen que Espanya guanyi el Mundial” al diari Ara, polítics que sovint ens costa d’entendre els seus posicionaments a vegades inoportuns, a vegades verbosos o fins i tot inútils i prescindibles, pero que aprofiten qualsevol moment i situació per en primer lloc fer-se visibles, i que no sempre ho aconsegueixen, i en segon lloc crear situacions fictícies d’enfrontament perquè sembli que si no es per ells, tot plegat se’n anirà a fer punyetes.

En aquest cas parlem de futbol, podria ser basquet, natació, escacs, patinatge artístic, es indiferent, el quid de la qüestió es si un català pot estar content de que guanyi un esportista que competeix a l’empara de la samarreta de la “roja”, imposada o no, que no tothom es fa seva. Això si, tot oblidant que qui competeix es una persona individual, que en aquests cassos pot fer equip amb altres que pensen o no com ella, i que ho fa perquè te ganes de guanyar porti la samarreta que porti.

De fet l’article ens deixa algunes perles que sense posar-hi nom propi cal conèixer, per exemple la d’aquell polític que quan en una entrevista se li demanava si donava suport a la selecció espanyola, deia que anava amb Espanya “si són tots els meus”, o aquell altra que deia “que guanyi Espanya, no me n’amago, hi ha vuit jugadors catalans”. Després hi ha els més de resposta política com el “jo no vaig amb Espanya, i es que els catalans tenim tot el dret del món a tenir selecció pròpia, però l’estat espanyol no ens deixa jugar”, i que això de “celebrar amb la roja és un autogol per a l’independentisme”, trobarem posicionaments públics de tot tipus, el que no se es si, com deia aquell expresident espanyol que parlava català en la intimitat, molts d’aquests polítics d’avui dia veuran el partit i celebraran la victòria de la roja en la intimitat, si es que guanya.

I després tenim les batalletes locals per la instal·lació de pantalles gegants en algunes localitats, llegeixo que es un intent més per espanyolitzar-nos, no se si el problema es que les pantalles aquestes ens poden adoctrinar o no, el que si que tinc clar es que els diners que es gasten en moltes histories d’aquestes, tan son les pantalletes pel futbol com la quantitat in crescendo per exemple de festivals d’estiu, es podrien destinar a altres necessitats vitals per a la ciutadania.

Com ens costa obrir els ulls, com ens costa fer despertar el nostre cervell per pensar, com ens costa acceptar que no tot el lleure ha ser guiat i de pagament, com ens costa assumir que el mon no gira pel nostre benefici, em refereixo al benefici social de les persones, si no que gira al ritme de crear mes riquesa nomes per uns quants.

Amb tot el que tenim per arranjar, segur que ens hem de quedar nomes amb la discussió superficial de si cal celebrar el que fan una colla de “tios” milionaris? deixem-los jugar, i si realment ho volem criticar comencem per no pagar les “animalades” que cobren per les entrades i valorem si hem de continuar recolzant les “quantitats bestials” que es mouen per exemple pels drets televisius i publicitaris. Imatge creada amb IA de Gemini.