Avi Pep

Continua la batalla, com a mínim dialèctica, encara que pel que sembla també en alguns despatxos, fins i tot diuen que telefònicament també, entorn de la oficialitat del català a la UE; deixant a part les ganes de menysprear que algunes persones tenen envers unes altres, per gosar parlar un idioma que no es del seu gust, costa d’entendre el perquè d’aquest aferrissat desig d’anul·lar qualsevol símptoma o qualsevol brot de voler ser genuí, no tothom vol estar uniformat, si ja se que els mandataris, aquí i arreu volen gent submisa, volen gent que no toquin els pebrots, i la millor eina per uniformar-los es, a part de vestir d’acord amb els estereotips imposats per la línia de moda vigent en cada moment, el fet de que tinguin un pensament únic i, lògicament, això passa per imposar una llengua única.

Ja parlava en anteriors articles, per exemple un del 17 de setembre de 2010 o un altra del 3 d’octubre de 2013 de la problemàtica del català arreu del nostre territori, i fa anys que dic que del problema del català en parlem molt, però poca cosa hi hem fet, ho he dit en més d’una ocasió, quan ens trobem amb gent propera i parlem de l’idioma, sempre dic que fa anys vaig fer un petit experiment, per a denominar-ho d’alguna manera, pel carrer anava al darrera de nois i noies en edat escolar, o al darrera de treballadors, fàcilment identificables, d’algun organisme públic del nostre petit país, i entre ells la majoria de vegades parlaven en castellà, i ja en aquell moment, fa anys, deia que si no fèiem res el nostre idioma tindria una existència futura molt complicada. Pregunto, que han fet de positiu els líders polítics d’aquest país al llarg de tots aquests anys pel català? I no es qüestió de dies, setmanes o mesos, no, parlo de fa 15 anys o més.

Quan jo era jovenet, crec que també em repeteixo, vaig viure una època en la que estudiàvem en castellà, els llibres eren en castellà, els quaderns d’exercicis també, i els que volíem conèixer millor la nostra llengua anomenada materna, ho estudiàvem com si fos un idioma estranger, oficialment no hi havia cap classe ni material de català, també cal dir que en aquella època l’idioma que, a més del castellà, teníem en els estudis oficials era el francès, l’anglès com qui diu ni se’l coneixia ni se l’esperava, com han canviat les tornes.

Si, es cert, oficialment s’han fet campanyetes puntuals, no les anomenaré pas totes, però si que tinc en el record el famós “digui, digui” de fa una pila d’anys, quants? una quarantena? no ho recordo amb exactitud; em sembla be qualsevol acció per preservar i sobretot potenciar l’ús del català, encara que sigui a contracor dels detractors, però no n’hi ha prou, s’ha demostrat al llarg de les dècades que s’ha de fer molt més, hi ha molt camí per fer, jo diria que molt més que uns anys enrere.

No voldria pas que sembles una manca de respecte pels que treballen de valent en la línia de fer el català més visible, hi tinc persones amigues que ho fan diàriament, però si que per tots els motius que hi vulgueu incloure, opino que la realitat es que el català esta en retrocés, no se si anem tard o no, els més optimistes opinen que encara hi som a temps, no ho tinc clar, però si que penso que no podem defugir de la responsabilitat social i comuna de fer quelcom més pel català, encara que segons les males llengües el que torna a estar de moda es parlar el castellà. Ep, que no es qüestió de moda, es qüestió de sentit comú. Imatge pròpia generada per IA de Canva.