Pols d'estels

Aquesta setmana hem inaugurat l’exposició JERONI MUNYÓS: matemàtiques, cosmologia i humanisme en l’època del Renaixement, en commemoració del 5è centenari del naixement de l’astrònom renaixentista de la Universitat de València, Jeroni Munyós. Passejant per ella ens trobarem amb una convulsa societat valenciana de la Germania i la repressió posterior, una jove Universitat de València, les matemàtiques renaixentistes i el seu ús en ciències aplicades com la geodèsia i cartografia i l’inici de la separació entre astrologia i la nova ciència de l’astronomia. Hi hem estat treballant des de fa uns mesos i espere que us agrade.

L’exposició, organitzada pel Vicerectorat de Cultura i Societat, Universitat de València, consta de 15 panells i es troba actualment al hall de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació. Està comissariada per  Vicent J. Martínez, Víctor Navarro Brotons i Amelia Ortiz Gil, encara que em va tocar a mi presentar-la en presencia de la Vicerectora de Cultura i Societat, Ester Alba Pagán i la degana de la facultat Amparo Ricós Vidal. Al final d’aquest apunt podreu llegir la meua intervenció.

A la web de Cultura podem llegir:

Jeroni Munyós (València, ca. 1520-Valladolid?, 1591) és sens dubte un dels científics més destacats de la història valenciana i espanyola. Va ser catedràtic d’hebreu a la Universitat d’Ancona i de matemàtiques i astronomia a les universitats de València i Salamanca. En la seua època va gaudir d’un enorme prestigi a Espanya i a Europa, sobretot gràcies als seus treballs sobre la supernova del 1572, àmpliament citats i comentats pels millors astrònoms europeus, treballs que encara s’utilitzen per a estudiar el que encara queda d’aquest fenomen. Encara que va publicar poques obres, va deixar un important volum de manuscrits de les diferents branques de les matemàtiques i l’astronomia de l’època i les seues aplicacions, testimoniatge de les seues activitats i ensenyaments a les universitats. En suma, la seua personalitat intel·lectual es correspon amb els científics-tècnics-humanistes del període renaixentista que van contribuir a crear les condicions que van fer possible la ciència moderna i la seua emergència.

De tot els seus treballs cal destacar el seu estudi de la supernova de 1572 (supernova de Tycho Brahe). L’any 1572, a principis de novembre, una nova estrella va fer-se visible a la constel·lació de Cassiopea. L’estrany i astorador fenomen va atraure l’atenció de nombrosos astrònoms, clergues, filòsofs i homes de tota condició. Jeroni Munyós, per petició del rei Felip II, va publicar el “Libro del nuevo cometa” (1573) on ataca obertament la tradicional creença en la incorruptibilitat del cel i destaca el caràcter estel·lar de l’objecte celeste encara que finalment l’anomena cometa.

En aquesta exposició es mostren, a través de quinze panells, els aspectes més rellevants de la vida i l’obra de Jeroni Munyós. Els textos dels panells han estat elaborats per Amelia Ortiz Gil i Fernando Ballesteros Roselló, de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, i Enric Marco Soler, del Departament d’Astronomia i Astrofísica.

Discurs de presentació de l’exposició:

Com sabeu, el departament d’Astronomia i Astrofísica es troba al Campus de Ciències, a Burjassot. Però el que potser no sabeu és que, físicament, està situat en un gran i bell edifici blanc, construït cap mitjans dels anys 90 i que va rebre l’impersonal nom d’Edifici d’Investigació.

Poc temps després, de la mà del llavors Vice-rector d’Investigació Juli Peretó, es decidí canviar-li el nom. Corrien aires de renovació i recordar les fites i personatges importants de la història de la Universitat era una feina que estava per fer. Recorde que es demanà consell al catedràtic d’Història de la Ciència, Victor Navarro, per tal que proposara el nom d’un personatge digne per batejar l’edifici. La nostra Universitat té aquest avantatge. Al seu si sempre hi ha un expert a qui poder consultar.

Segons m’han contat, Victor no dubtà ni un moment. Jeroni Munyós, catedràtic de Matemàtiques, d’Hebreu i d’Astronomia havia de ser el personatge escollit per donar nom a un edifici on es fa molta de la recerca del campus i on, a més, a la terrassa es troben els telescopis docents i de divulgació de l’Aula d’Astronomia.

25 anys després, la Universitat ha decidit continuar l’homenatge a un dels seus professors més il·lustres, el primer astrònom de la Universitat, amb l’any Jeroni Munyós, ara, per commemorar els 500 anys del seu naixement.

El seguit d’actes que se celebraran al llarg d’aquest curs acadèmic comença avui (encara que ja tinguérem una avançada amb un curs d’estiu al Jardí Botànic) amb una exposició i un cicle de conferències.

L’exposició que podeu veure ara al hall d’aquesta facultat és un treball conjunt de l’Observatori Astronòmic i del departament d’Astronomia i Astrofísica. Un grup de treball format per Amèlia Ortiz i Fernando Ballesteros de l’Observatori i jo mateix del departament hem estat treballant durant els últims mesos per tractar de condensar en uns pocs panells la vida intensa i l’extensa obra de Jeroni Munyós.

L’exposició fa un recorregut per la vida de Munyós des del seu naixement a València el 1520 fins a la mort a Valladolid el 1591. El primer panell ens parla del seu naixement i joventut en una època convulsa, just durant la Germania i la repressió posterior de la virreina Germana de Foix. Posteriorment coneixerem l’època de formació del nostre personatge. Sabrem així com s’educaven els intel·lectuals del segle XVI i veurem que s’obrien al món i també feien els seus Eramus i post-docs. Després veurem com, sent ja professor de la joveníssima Universitat de València, es dedicarà a múltiples funcions, a banda d’ensenyar matemàtiques, hebreu i astronomia. Així, farà treballs d’astronomia, matemàtiques, geodèsia, de delimitació de les fronteres del Regne de València front al de Castella, un cens de la població valenciana (cristiana i morisca), tractats de geografia, treballs d’enginyeria per canalitzar aigua a València, Múrcia, Llorca, Cartagena, Salamanca, etc…

Però el que el faria famós arreu dels regnes hispànics i d’Europa va ser l’observació i estudi de la nova estrella que aparegué al cel de València a primeries de novembre de 1572, ara fa just 451 anys. Llavors la concepció aristotèlica del món propugnava un cel immutable i, per tant, la presència d’un estel busca-raons a la constel·lació de Cassiopea feu que la societat començarà a desconfiar de l’ordre diví del firmament. Al panell corresponent podreu veure com el fet va esverar la cort de Felip II que demanà al més savi del seus súbdits que li explicara què era aquell objecte estrany al cel. Però d’això ja us en parlarà extensament el professor Vicent Martínez a la conferencia posterior.

El treball sobre la nova estrella de Jeroni Munyós es conegué arreu d’Europa. Com a mostra, només us diré que al llibre “Diàleg del dos màxims sistemes” de Galileo Galilei, en el qual es discuteix quin sistema del món, geocèntric o heliocèntric, és el més correcte, el nostre astrònom Jeroni Munyós és citat junt a l’astrònom danés Tycho Brahe i d’altres astrònoms europeus en parlar de l’estrella nova.

Sí, Jeroni Muñoz va participar en els inicis de la revolució científica del segle XVI i XVII, junt amb Copèrnic, revolució que continua amb Galileu, Kepler i Newton.

L’exposició que tenim ací recorrerà els campus de la Universitat al llarg del curs per donar a conéixer al món universitari les nostres arrels com a entitat educativa i de recerca, accions en les quals Munyós excel·lí.

Jeroni Munyós és un exemple no només per als astrònoms actuals, pel seu treball intel·lectual constant, per la seua obertura al món. Però també per la seua crítica al poder, a les idees imperants, als criteris d’autoritat. Com deia: Soc de l’opinió que en les coses que poden demostrar-se no cal donar crèdit a ningú, ni a Ptolomeu, ni al rei Alfons, ni a Regiomontanus, que per a mi és més docte que Nicolau Copèrnic i Erasme Reinhold.

És a dir: La raó ha de preponderar sobre l’autoritat i cal criticar severament als que se sotmeten a les opinions d’alguns autors com si foren sagrats. Jeroni Munyós, una visió totalment renaixentista.

Gràcies

Més informació:

L’exposició “V Centenari del Naixement de Jeroni Munyós: Matemàtiques, Cosmologia i Humanisme en l’Època del Renaixement”on-line.

Presentació de l’exposició el 14 de novembre 2023 al hall de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València

Cicle de conferències sobre Jeroni Munyós i el seu temps.

Fotos: Fernando Ballesteros, Enric Marco i Cultura de la Universitat de València.

El primer de novembre la nau Lucy de la NASA completà amb èxit el sobrevol de l’asteroide Dinkinesh, una petita roca espacial de només 790 metres situada en el cinturó d’asteroides entre Mart i Júpiter. Dinkinesh és el primer dels 10 asteroides que la sonda visitarà durant els pròxims 12 anys.

Lucy, una sonda planetària d’uns 13 metres d’ample, va ser llançada el 16 d’octubre de 2021 per explorar els dos grups d’asteroides que precedeixen i segueixen a Júpiter en la seua òrbita. Aquests grups d’asteroides anomenats troians se situen 60º per davant (camp grec) o 60º per darrere (camp troià) i sempre han estat un punt d’interès per saber com es formaren els dos grups d’objectes i el perquè els grecs són més nombrosos que els troians. També ens interessa conèixer-los bé per la seua relació amb la formació del sistema solar.

Lucy passà a només 425 km de distància de Dinkinesh a una velocitat de 4,5 km/s. L’asteroide té un aspecte de meló, amb la part equatorial més ampla, com l’asteroide Bennu. Tanmateix no té l’aspecte de pila de runes com aquell sinó que sembla més compacte. Les imatges que envià van ser una sorpresa ja que l’asteroide té una lluna, que ha rebut el nom provisional de Dinkinesh B.

La primera imatge d’aquest apunt mostra la “sortida de la lluna” del satèl·lit a mesura que emergeix de darrere de l’asteroide Dinkinesh tal com la va veure la càmera Lucy Long-Range Reconnaissance Imager (L’LORRI). Aquesta és de les imatges més detallades que va retornar la nau espacial Lucy durant el seu sobrevol de l’asteroide. Des d’aquesta perspectiva, el satèl·lit es troba darrere de l’asteroide primari. La imatge s’ha afinat i processat per millorar el contrast.

Dinkinesh, per tant, és un asteroide binari, cosa que no s’havia pogut veure des d’observatoris en terra ni des de Lucy en els dies previs a l’aproximació. La nova lluna té només 220 m de diàmetre i en la imatge sembla pegada per un efecte de perspectiva.

Dues hores abans de l’encontre la sonda va canviar l’orientació per permetre que les càmeres captaren l’asteroide sense entrebancs. Això va causar que l’antena d’alt guany deixarà d’apuntar a la Terra. No podia haver transmissió directa d’imatges, per tant. Així que la totalitat de les imatges recollides durant l’encontre no foren descarregades fins passats uns dies i, llavors va ser quan la trobada amb l’asteroide ens donà la segona sorpresa. La lluna és realment un doble objecte en contacte (binari de contacte), amb un aspecte semblant a Arrokoth, el cos observat per la sonda New Horizons el primer de gener de 2019. També és un binari de contacte el cometa 67P/Churyumov–Gerasimenko.

“Basant-se en la informació rebuda, l’equip ha determinat que la nau espacial gaudeix de bona salut“, va escriure l’equip de la NASA en una publicació del blog de la missió després que es produïra el sobrevol.

La missió Lucy rep el nom de l’esquelet d’Australopithecus afarensis d’un individu que va viure fa uns 3,2 milions d’anys. Va ser descobert pel paleoantropòleg Donald Johanson el 1974 a 150 quilòmetres d’Addis Abeba, Etiòpia. Precisament el següent objectiu de la missió és visitar l’asteroide de 4 km DonaldJohanson el 20 d’abril de 2025. En principi no era previst de visitar l’asteroide Dinkinesh però es va creure convenient provar els instruments en un objectiu real que estiguera pel camí de la sonda. El passat gener es va elegir el petit asteroide 1999 VD57, i per afinar millor la relació amb l’homínid va ser reanomenat com a Dinkinesh, nom en amhàric, llengua oficial d’Etiòpia, del fòssil Lucy.

“Aquesta missió va rebre el nom de Lucy perquè de la mateixa manera que aquell fòssil va revolucionar la nostra comprensió de l’evolució humana, esperem que aquesta missió revolucioni la nostra comprensió de l’origen i l’evolució del nostre sistema solar “, va dir Keith Noll, científic del projecte Lucy, del Goddard Space Flight Center de la NASA. a Greenbelt, Maryland. “Estem emocionats de tenir una altra oportunitat d’honorar aquesta connexió“.

La NASA i la Unió Astronòmica Internacional sempre s’ho prenen seriosament això dels noms.

La missió Lucy és part de l’ambiciós esforç de la NASA per revelar secrets del passat del nostre sistema solar. Encara que Lucy també passarà per alguns asteroides com ara DonalJohanson, l’objectiu principal de la sonda és volar prop d’alguns asteroides troians més distants que orbiten al voltant del Sol per davant i darrere de Júpiter com a feixos de cudols lligats a les marees gravitacionals d’un planeta gegant. Els científics estan interessats a aprendre més sobre aqueixos troians perquè es creu que són relíquies antigues del sistema solar, com a peces addicionals de Lego de la caixa que va construir els planetes.

Més informació:

La sonda Lucy sobrevuela el asteroide binario Dinkinesh, Daniel Marín. Eureka, 3 novembre 2023.

Anit al Museu arqueològic i etnogràfic Soler Blasco de Xàbia s’inaugurà l’exposició “L’aventura del metre“, organitzada per l’associació Meridià Zero, l’Associació per la Divulgació de la Ciència i la Tecnologia de la Marina Alta. A principi del segle XIX els més destacats científics de la França revolucionària recorregueren les muntanyes més altes de l’antic Regne de València per realitzar una proesa científica, mesurar un arc de meridià per determinar de manera exacta la longitud d’una nova unitat de longitud, el metre.

L’exposició recorre en 16 panells l’aventura científica que arribà a unir amb triangles geodèsics, la muntanya del Montgó, entre Dénia i Xàbia, amb es Camp Vell a Eivissa. A més, es poden veure nombrosos instruments científics de l’època cedits per institucions científiques i particulars, llibres escrits pels científics que participaren en l’expedició, diversos models històrics de diverses mesures antigues valencianes i del metre patró entre d’altres meravelles.

El 1791 l’Acadèmia de Ciències de Paris decidí mesurar un arc del meridià que passa per l’Observatori de Paris per definir la unitat bàsica de longitud del nou sistema de mesura, el metre. La idea fonamental era trobar una unitat basada en la natura, i definida com la deu mil·lèsima part del quadrant del meridià terrestre, i que, en ser independent de cap país o cultura, fora acceptada per tothom.

Pierre François André Méchain (1744-1804) i Jean-Baptiste Joseph Delambre (1749-1822) foren els astrònoms elegits per efectuar les mesures geodèsiques pertinents per a calcular l’arc del meridià i poder deduir la longitud del metre. La tasca de mesura es va allargar del 1792 al 1798, entre altres raons a causa de la guerra entre la Convenció i el Regne d’Espanya per la mort de Lluís XVI. Aquestes mesures es van dur a terme en una primera fase entre Dunkerque i Barcelona. Delambre s’encarregaria de fer les mesures dels triangles geodèsics de la part nord del meridià des de Dunkerke fins a Rodés (Occitània) mentre que Méchain en faria la part sud, des de Rodés fins Barcelona. En concret, les darrers mesures de Méchain es feren des del Castell de Montjuïc. Tanmateix Méchain primer i l’Acadèmia després volgueren allargar les mesures geodèsics fins el País Valencià i Eivissa per millorar la precisió i per tal que l’arc de meridià mesurat fora més simètric respecte al paral·lel 45º. Així que Méchain tornà en una segona fase per fer mesures des de el Desert de les Palmes a Castelló de la Plana, on tractà infructuosament d’unir amb triangles geodèsics Mallorca i Eivissa. El científic morí, però, de malària a Castelló el 1804.

El científic nord-català Francesc Aragó, que explica en les seves memòries (Histoire de ma jeunesse) que va conèixer Méchain quan aquest mesurava l’arc de meridià pel Rosselló, seria qui completaria la missió en la tercera expedició, observant des de la muntanya de Cullera i sobretot des del Montgó, allargant finalment el triangle geodèsic sobre la mar fins l’Illa d’Eivissa i Formentera. Aquesta segona fase es va prolongar fins1808, en plena guerra del Francés, amb tot els problemes per a un científic de nacionalitat francesa. El 1795, França va adoptar el metre com a unitat oficial de longitud.

A més de la presentació de l’exposició, que es podrà veure fins el 30 de novembre, ahir s’hi presentà també el nou número de la revista Daualdeu, que enguany arribà al número 25. Amb dos publicació per any, la revista s’ha convertit en tot un referent en la difusió de la ciència a la Marina Alta. Molts científics de la comarca i de fora d’ella hi han escrit de molt diverses àrees de la ciència. Si no la coneixeu podeu llegir-la ací en línia.

L’exposició va acompanyada d’interessants conferències. Pedro Duque, ens parlarà el 14 de novembre de la conquista de l’espai com a font de ciència e innovació, mentre que Luís García-Asenjo ens detallarà els treballs geodèsics per a la recuperació de vestigis de l’arc de meridià de París a l’antic Regne de València el dia 24 de novembre. Anit, Pep Martínez obrí el cicle de conferències amb la xarrada Peses i mesures antigues. Quatre notes. En el número 9, pag. 15, de la revista Daualdeu, Pep Martínez ja ens contava alguna cosa.

És estimulant comprovar que durant un temps fórem visitats per eminents astrònoms obstinats en aconseguir la perfecció en la definició d’una unitat de mesura universal, el metre. Just ací prop, en el cim de les muntanyes que veiem cada dia, es desenvolupà fa 200 anys una gran aventura científica.

Més informació a:

De Dunkerque al Montgó: L’aventura de la mesura del metre

Finalment el potent anticicló pel qual hem tingut cel nocturn ras però polsós durant dies ens ha abandonat i ara no deixen de passar fronts atlàntics sense pluja però amb molt de vent. El ponent s’ha fet present al nostre país i sembla que durarà encara uns dies. Mentrestant la nebulositat és present i les observacions astronòmiques són difícils. Les constel·lacions hivernals, de mica en mica, ja venen prenent el seu lloc al cel nocturn però encara no les hem pogut admirar.De moment el dèbil Saturn i el potent Júpiter senyoregen el cel nocturn i, entre núvol i núvol, podem captar les seus belleses. Només amb uns bons prismàtics ja podem adonar-nos de la forma allargassada de Saturn a causa de l’anell així com dels satèl·lits de Júpiter. No deixeu d’intentar mirar-los. Això sí, haurien de recolzar-vos en alguna paret per evitar vibracions dels braços. Si disposeu d’un telescopi ja no us diré res perquè segur que ja els heu admirat.

Respecte a altres meravelles astronòmiques del mes, podreu ser testimonis de diverses conjuncions o aproximacions aparents de planetes i la Lluna i del bes del planeta Venus a la Lluna. I finalment no us perdeu la pluja d’estels dels Leònids del 18 de novembre, sempre interessant.

Planetes

Júpiter serà el rei dels planetes aquest mes. Serà el més brillant al cel i ben visible durant tota la nit. La raó d’aquest fet és que el primer de novembre Júpiter assolirà el punt més pròxim a la Terra, el perigeu, a només 3,98 unitats astronòmiques de nosaltres, uns 595 milions de quilòmetres. Però com que l’òrbita del planeta és lleugerament el·líptica, no serà encara el moment de l’oposició, el punt en que Júpiter, la Terra i el Sol es troben exactament alineats. Això ocorrerà dos dies més tard, el 3 de novembre.  Serà aleshores quan Júpiter se situarà just en la direcció oposada al Sol vist des de la Terra, és a dir, a 180º un de l’altre. Quan el Sol es ponga per l’oest, Júpiter eixirà per l’est. La brillantor serà màxima al cel (magnitud –2,9) i es veurà molt gran al telescopi (49,5 segons d’arc).

El 24 i 25 de novembre una lluna creixent avançada es trobarà en conjunció, a la màxima aproximació aparent, amb Júpiter, un fet que ens pot servir per assenyalar-nos la posició del planeta.

Saturn, molt més llunyà, es veu actualment molt dèbil al cel a la constel·lació d’Aquari, a l’oest de Júpiter. La nit del 20 de novembre tindrem una conjunció de la Lluna amb Saturn que ens permetrà descobrir-lo al cel.

Si us agrada assumir reptes, potser us interesse saber que Urà també arribarà a la seua oposició el 13 de novembre. Serà, doncs, el millor moment per trobar aquest planeta llunyà, al límit de la visibilitat a ull nu (magnitud +5,8): cap a la mitjanit, amb uns prismàtics o un telescopi, busqueu el gegant en direcció sud, a mig camí entre Júpiter i les Plèiades, sense ser pertorbats per la Lluna que llavors estarà en una fase de nova.

Venus es veu actualment molt brillant al cel de la matinada mirant cap a l’est. La matinada del 9 de novembre una lluna minvant molt fina, prop de la Lluna nova, s’aproximarà al planeta. Una bella conjunció que s’ho val admirar i fotografiar. Un bon moment per veure-ho seria a partir de les 6 del matí, una hora abans de l’eixida del Sol. La lluna arribarà a tapar Venus a partir de les 11 h del matí però en ser de dia no serà visible a casa nostra.

Pluges d’estels

Novembre 05. Pluja de meteors Tàurids del Sud. Activitat del 8 de setembre al 20 de novembre, amb el màxim el 5 de novembre. La taxa màxima observable serà de 7 meteors per hora. El radiant es troba en la constel·lació de Taure. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat com el cometa 2P/Encke. El millor moment per a observar-la serà durant la primera part de la nit del dia 5, cap a la part est de l’esfera celeste.

Novembre 12. Pluja de meteors Tàurids del Nord. Activitat del 19 d’octubre al 10 de desembre, amb el màxim el 12 de novembre. La taxa màxima observable serà de 5 meteors per hora. El radiant es troba en la constel·lació de Taure. L’objecte celeste responsable d’originar aquesta pluja ha sigut identificat com el cometa 2P/Encke. Serà observable tota la nit del dia 12, cap a la part est de l’esfera celeste.

Novembre 18. Pluja de meteors Leònids. Activitat del 06 al 30 de novembre, amb el màxim el 18 de novembre. La taxa màxima observable serà de 15 meteors per hora. El radiant es troba en la constel·lació de Leo. El cos principal responsable de crear la pluja ha sigut identificat com el cometa 55P/Tempel-Tuttle. El millor moment per a veure-les serà en la matinada del dia 18, cap a la part nord-est de l’esfera celeste.

 

La Lluna

Aquest mes sense superlluna. Recordeu que aquest és únicament un bonic fenomen geomètric sense cap conseqüència sobre els humans ni el medi ambient.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase	Mes	Dia	Hora
Quart minvant	Novembre	05	09 37
Lluna nova	Novembre	13	10 28
Quart creixent	Novembre	20	11 50
Lluna plena	Novembre	27	10 16

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de novembre de 2023. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Posta de Sol. Alberic, la Ribera Alta. 1 novembre 2023. Enric Marco.

2.-3.- Stellarium.

Dissabte 28 d’octubre poguérem gaudir d’uns dels espectacles més bonics de la natura. Tal com era previst, la Lluna tornà a amagar-se darrere de la Terra en la nit del canvi d’hora. Com que l’eclipsi lunar era parcial atès que el nostre satèl·lit només fregà suaument l’ombra de la Terra, no poguérem admirar els bells canvis de color de la superfície lunar, blanca i brillant abans de l’eclipsi, ben rogenca quan la Lluna es troba tot submergida en la foscor terrestre. Ara només observarem una petita zona enfosquida en la part inferior del nostre satèl·lit.  L’observació d’un eclipsi, siga solar o lunar, si som una mica sensible al comportament de la natura, sempre ens du a experimentar l’elegància dels moviments dels astres celestes i a gaudir de la capacitat dels humans per desentranyar-ne els misteris.

Els eclipsis lunars ocorren quan el Sol, la Terra i la Lluna estan alineats. La Lluna, per tant, està en fase de plena. Per pura geometria és el moment en que el nostre satèl·lit entra dins de l’ombra que projecta la Terra cap a l’espai a causa de la llum solar.  Dissabte, en vorejar només la part superior de l’ombra terrestre, la Lluna s’anà enfosquint per la part inferior esquerra, fins a fer fosc un 12% del disc lunar.

Ja era les 21:30 passades quan un observador atent podia veure que a la Lluna se l’estaven menjant per baix. La negror inferior anà augmentant fins que cap a les 22:14 arribà a cobrir una huitena part del disc lunar. La major part de la població no se n’assabentà però per ací i per allà s’hi veien curiosos que es preguntaven que li passava a la Lluna. Alguns tractaven de fer-li fotos amb el mòbil però l’òptica del dispositiu no permetia de treure’n cap imatge decent.

Tot acompanyant la Lluna eclipsada s’hi podia veure, en la direcció de les 7 hores (baix a l’esquerra), un objecte estel·lar ben brillant. Era el planeta Júpiter, el rei dels planetes del cel en aquests moments, ara que Saturn va de baixada.

Imatges de Núria Marco i Enric Marco. Millorades amb Gimp.

Anit, de dissabte,  la coral Marinyén es desplaçava a Almansa per participar-hi  a l’Encuentro Coral “Ciudad de Almansa”. Aquest aplec de corals se celebra amb molt d’èxit cada any a la ciutat castellana i enguany, junt a la nostra coral, participava el “Cor A Capella” de Polinyà de Xúquer i l’amfitriona,  la “Coral Unión Musical d’Almansa”.

Només arribar i com que l’autobús deixà els cantants de la coral i els acompanyants prop de la pujada al castell, pogueren gaudir d’una de les vistes vista més coneguda de la ciutat, i també conéixer l’emplaçament del modern museu que recorda la Batalla d’Almansa, el 25 d’abril de 1707, el resultat final de la qual determinà el futur dels valencians.

L’encontre de corals tingué lloc al Teatro Regio, un grandiós i bell auditori construït en 1930 i adquirit i rehabilitat per l’ajuntament el 2003. Actualment consta de 700 localitats amb palcs a dues altures, seients que foren pràcticament tots ocupats pels aficionats a les corals.

La primera coral invitada i a cantar va ser la nostra “Coral Marinyén”, que interpretà sis obres del seu extens repertori sota la direcció de Fran Lledó Grau.

Llistat de les obres:

Totes les obres foren molt aplaudides però als espectadors els agradà especialment “Oh Happy Day” de Edwin R. Hawkins, actuant com a solistes Marisol Grau i Paqui Navarro que foren ovacionades als crits de Bravo, Bravo.

La següent coral va ser la valenciana de la Ribera Baixa, el Cor “A Capella de Polinyà de Xúquer” sota la direcció de Lupe Nogueroles Garcia.

Llistat de les obres:

La coral amfitriona Coral Unión Musical tancà l’acte amb un repertori de les seues obres més famoses. Fou especialment aplaudida l’última obra cantada, “Apaga la luz y verás” de Ibon Fernández, acompanyada al piano per Juana Blanco.

Llistat de les obres:

S’aprofità l’ocasió per presentar al públic el nou director de la coral d’Almansa, Alexis Jornet Valls. Jornet, que és fill de la localitat alacantina de Banyeres de Mariola, ha estudiat al Conservatori Oscar Esplà d’Alacant i és director de la Societat Coral Beneixama. Ara, des de fa uns mesos, també és el director del “Coro de la Unión Musical d’Almansa”.

Va dirigir el cant comú “Esta tierra” de Javier Busto

Cal destacar la perfecta dicció de la presentadora de l’acte que pronuncià correctament tots els noms valencians en llegir els currículums de les dues corals valencianes.

En definitiva una nit magnífica on s’ha pogut veure el gran nivell de les tres corals i en la que el públic ha gaudit molt. Mentrestant, tal com vam publicar, la Lluna, que feia parella amb el brillant Júpiter, s’endinsava en l’ombra de la Terra i començava a enfosquir-se: era l’eclipsi de Lluna anunciat, un espectacle aquest del ball dels astres que complementava els cants dels humans.

A partir de la notícia publicada en La Cotorra de la Vall.

Dissabte tornarem a gaudir d’uns dels espectacles més bonics de la natura. La Lluna tornarà a amagar-se darrere de la Terra en la nit del canvi d’hora, del dissabte 28 al diumenge 29 d’octubre. En aquesta ocasió l’eclipsi lunar serà parcial atès que el nostre satèl·lit només fregarà suaument l’ombra de la Terra. Així tindrem un petit eclipsi per festejar el canvi d’hora. L’observació d’un eclipsi, siga solar o lunar, sempre ens porta a experimentar l’elegància dels moviments dels astres celestes i a gaudir de la capacitat dels humans per desentranyar-ne els misteris.Els eclipsis lunars ocorren quan el Sol, la Terra i la Lluna estan alineats. Per pura geometria és el moment en que el nostre satèl·lit entra dins de l’ombra que projecta la Terra cap a l’espai a causa de la llum solar. La Lluna, que estarà en fase de plena, va enfosquint-se per la part esquerra adquirint a poc a poc una tonalitat rogenca.
En el nostre cas l’eclipsi del 28 d’octubre només serà un eclipsi parcial de molt baixa magnitud (0,12). És a dir només que s’arribarà a enfosquir el 12% del disc lunar, principalment la part inferior. Serà visible durant alguna de les fases a Àsia, Oceania, Europa, Àfrica i Amèrica oriental.

Un gràfic semblant pot veure’s a la web de l’Observatori Astronòmic de Madrid. Per a les ciutats de Palma i de Barcelona les previsions son semblants.

Com es pot veure en l’esquema adjunt realitzat per l’astrònom expert de la NASA, Fred Espenak, l’eclipse tindrà diverses fases. Cal tindre en compte primerament que l’horari està en Temps Universal (UT). Per obtindre les hores de les diverses fases en hora oficial només cal sumar-hi 2 hores. No parlaré de la fase penombral (zona gris) ja que l’enfosquiment lunar serà mínim. El primer moment interessant serà quan la Lluna, durant el seu moviment orbital (de dreta a esquerre, vist des de la Terra) toque el con d’ombra terrestre. Serà el punt U1 i ocorrerà a les 21:35 (hora oficial, arrodonit als minuts). A partir d’aquest moment la Lluna s’anirà enfosquint d’esquerra a dreta. Començarà l’eclipsi lunar parcial.

Serà a les 22:14 quan la Lluna es trobarà en el màxim de l’eclipsi. A partir d’aquest moment la part enfosquida anirà minvant fins que l’eclipsi parcial acabe a les 22:52 (U4) quan el disc lunar abandone l’ombra terrestre. No s’espera que la part enfosquida de la Lluna es faça rogenca.

L’eclipsi parcial de la Lluna no serà gran cosa i passarà inadvertit per a la majoria de la població. Tanmateix seguir el fenomen sempre és interessant per admirar els delicats moviments de la Lluna al voltant de la Terra i els jocs de llum i claror que juga am el Sol. Tot això esperant el gran espectacle de l’eclipsi de Sol que travessarà el nostre país el 12 d’agost de 2026. D’això ja n’anirem parlant.

Acabe meravellat Fronteres, el darrer llibre de Vicent Partal, director de Vilaweb. Actualment Vicent s’ha centrat en el seu mitjà i l’observació crítica de la política catalana, però és un notable periodista de política internacional. Això és nota en l’obra, on capítol a capítol, ciutat a ciutat que ha visitat, ha viscut al llarg de la seua vida, va descobrint-nos detalls, vivències de cada lloc, el seu context des del punt de vista de les relacions internacionals, fets que ens resulten desconeguts i que són essencials per explicar-les. Indrets on hi viuen persones, separades d’altres per fronteres. Les fronteres, aquelles línies que algú ha dibuixat sobre un mapa, que no són mai naturals, sinó moltes vegades imposades sobre el criteri de la gent que viu al territori.

Vicent va estar a Berlín durant la caiguda del mur, a les repúbliques bàltiques durant el procés d’independència, a Beijing durant les protestes de la plaça de Tian’anmen de 1989, a Transnístria, a Taiwan, etc. i a molts altres indrets, llocs de fronteres, on aquelles línies marcades per algú en un mapa són disputades o només serveixen per separar persones iguals per raons polítiques. Con argumenta Vicent al pròleg: «Contra allò que sol pensar la gent, i contra allò que els estats volen que pensem, les fronteres són sempre una invenció humana i ni tan sols aquelles més aparentment naturals no ho són, de naturals».

Hi ha un aspecte del llibre que Vicent ha descrit reiteradament i que potser ha descrit sense adonar-se’n, encara que ho dubte sent tan analític com és. I és la referència constant a la llum artificial nocturna com a signe de diferència entre societats, com a signe d’opressió o com a signe de riquesa, potser. A la contaminació lumínica s’hi fa referència en parlar de Berlín, Doha, El Paso, Jerusalem, Ciutat del Cap, Tallin, Zagreb, entre d’altres.

En el capítol dedicat a Hong Kong, Vicent, expulsat de Beijing el 1989 com tota la premsa internacional, ens conta com els llums de la ciutat del riu de la Perla el despertaren a l’avió quan s’hi acostava. La llum excessiva d’una ciutat capitalista front a l’encara rural i fosca Xina que demostrava així el seu poder econòmic.

«Hong Kong brillava en la distància talment un canó vertical de llum. Immens.» «Hong Kong es projectava … com una autèntica frontera de llum.»

És a dir que la llum excessiva i contaminant de la ciutat era usada com a propaganda, com a mostrari de l’opulent món occidental. No és estrany, doncs, que Hong Kong siga una de les ciutats més afectada per la contaminació lumínica. I com comenta Vicent, la  Xina del 2023 ja no s’hi diferencia gaire en això de la llum nocturna. Ara entre Macau, Canton i Hong Kong «hi ha barris residencials inacabables, fàbriques i llum, moltíssima llum per tot arreu». La ràpida urbanització i el desenvolupament econòmic de Xina ha conduït inevitablement a la contaminació lumínica, que s’ha convertit en un problema ambiental universal.

La llum artificial nocturna, la contaminació lumínica que produeixen les nostres ciutats, és ara universal. Només ens faltava el tsunami dels LEDs blancs barats però insostenibles mediambientalment. Un clar exemple de la paradoxa de Jervons. A mesura que el perfeccionament tecnològic augmenta l’eficiència amb la qual s’utilitza un recurs (en aquest cas, un nou sistema d’enllumenat), és més probable un augment del consum de l’esmentat recurs. La introducció de tecnologies amb major eficiència energètica poden, al final, augmentar el consum total d’energia.

La segona ciutat on la llum nocturna (i la seua absència) s’hi fa present i és determinant és la ciutat de El Paso, Texas. «En eixir de l’aeroport s’hi veu una ciutat immensa, molt impressionant (plena de llum, afegesc jo), amb una cicatriu fosca al mig». Era la suma de El Paso (EUA) i de Ciudad Juárez (Mèxic). La cinta fosca era el Rio Grande, la frontera entre estats.

En aquest cas la foscor és la frontera, no la llum. Lloc de pas o intent de pas de milers de migrants cada any cercant un món millor. Al sud de la foscor pobresa, al nord riquesa i potser una oportunitat per viure.

D’algun dels indrets que descriu Vicent, jo hi he estat en algun moment de la vida i també vaig viure algunes de les experiències que descriu. Belfast i les fronteres interiors, Christiania a Copenhague, la nova ciutat doble Copenhague – Malmö unides pel pont d’Øresund, Berlín est abans de la caiguda del mur.

L’estiu de 1986 vaig estar a Berlín en una estada de coneixença del país que ens feien a tots els estudiants estrangers matriculats a alguna universitat alemanya. 20 anys després de la caiguda del mur escrivia això:

«Al dia següent passàrem la frontera per CheckPoint Charlie. Jo pretenia visitar el Pergamon Museu situat a l’illa dels museus. Per la vesprada visitàrem llibreries. Era una cosa coneguda la gran quantitat de llibreries que podien trobar-se a Berlín-est. Però tot estava en alemany (ben normal) i en rus. I no res en anglés.

Per la nit pujàrem a la Fernsehturm, la torre de la televisió de 300 m. situada a Alexander Platz. La vista era espectacular des de dalt, però les finestres estaven posades de manera que només es podia abastar a veure Berlín-est. Les llums de la ciutat capitalista quedava fora de la vista des de dalt de la torre.»

A la cúspide de la torre hi ha una gran esfera en la qual s’hi ubiquen un mirador i un restaurant; el mirador està a una altura aproximada de 204 m. Jo vaig estar al mirador on, segons es veu a la fotografia adjunta, les finestres estan inclinades cap avall i efectivament poc es devia veure de Berlín oest. Al restaurant, que gira 360 graus cada mitja hora, i que s’ubica uns metres per sobre del mirador no hi varem anar. Dins del cos principal de la torre hi ha dos ascensors que porten als visitants a l’esfera en 40 segons.

S’ha de considerar un èxit de l’astronàutica valenciana. PLD Space, una petita empresa d’Elx de 150 treballadors creada el 2011, ha aconseguit enlairar a la primera un coet amb tecnologia pròpia.El passat dissabte 7 d’octubre a les 2:19 el coet Miura 1 s’enlairava des de la base de l’INTA (Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial) a El Arenosillo, Huelva. Una instal·lació al costat del mar que permet fer proves de coets sense por a que res caiga sobre zones habitades.

Era el tercer intent. La primera vegada s’anul·là a causa dels forts vents en altura, la segona per un problema de sincronització de la desconnexió dels cables que subjecten el coet. Ara tot ha funcionat de manera nominal, com se sol dir en l’argot astronàutic, quan tot funciona segons el previst.

El coet de 12,5 m d’alçada, 2620 kg de massa i 100 kg de càrrega útil pujava sense problemes espentat pel motor Teprel-B amb la màxima potència als 3,84 segons en alliberar-se totalment de la rampa de llançament.

El vol de tant sols 12 min va fer assolir al coet una alçada de 46 km, ben lluny dels 100 km que se sol assumir com a arribada a l’espai. No va arribar a l’espai, per tant, sinó molt més avall. A més a més, i per això, també, no va fer cap volta a la Terra sinó que va realitzar un vol suborbital. El motor només va funcionar durant 103 segons i el coet caigué finalment al mar en la badia de Cadis a uns 70 km de la base de llançament. Cal recordar que Miura 1 és només un demostrador tecnològic.

PLD Space comunicà que la idea inicial era assolir els 80 km d’alçada però ha volgut ser prudent, primar la seguretat i conformar-se amb l’èxit de la pujada.

Els objectius primaris s’han aconseguit que és sempre l’important. El sistema de propulsió ha funcionat així com el sistema de guiat i navegació. Els objectius secundaris només s’han aconseguit en part. Sembla que el paracaigudes s’ha obert però el coet no s’ha pogut recuperar del mar. Caldrà ajustar la part del rescat marí.

Com a carrega útil Miura 1 portava l’experiment de microgravetat del grup ZARM de la Universitat de Bremen que no s’ha pogut recuperar però potser enviava els resultats durant el vol.

Aquest ha estat el primer vol d’un coet totalment privat amb combustible líquid (kerosé i oxigen líquid) llençat des de territori de l’estat espanyol. Bé, no és  totalment privat ja que dels 65 milions que ha costat el projecte, un 30% ha estat amb aportacions públiques a través del CDTI (Centro para el Desarrollo Tecnológico Industrial), uns 10 milions d’euros només entre 2020-2022. Realment un preu molt barat per al que s’ha aconseguit.

PLD Space ha demostrat que ha estat capaç de construir i provar un sistema de propulsió de disseny propi.

Encara calen moltes fites per assolir. Arribar als 100 km per demostrar que es vol/pot arribar a l’òrbita terrestre. Potser ho proven en el següent llançament d’un Miura 2 però sembla que l’empresa es decanta més per anar directament per un coet més gran de 29, 4 m i potent, el Miura 5 que volen enviar a l’espai des del Port Espacial Europeu a Kourou, Guaiana Francesa el 2025. L’Agencia Espacial Europea ja ha elegit PLD Space com a contratista principal del programa LPSR (Liquid Propulsion Stage Recovery), que forma parte del Programa Preparatori de Futurs Llançadors. Ja n’estan fent proves.

S’obre un mercat comercial de microllançadors per arribar a l’espai a baix cost. Ho seguirem.

De tot això i més vaig parlar amb T.J. Llopis, periodista d’À Punt, a les instal·lacions de l’Aula d’Astronomia. Un plaer parlar amb els periodistes del nostre treball. Al muntatge final només parle una mica. Coses de la tele.

 

Un moment de l’entrevista amb els periodistes d’À Punt a l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València.

https://www.apuntmedia.es/informatius/a-punt-ntc/complets/10-10-2023-informatiu-nit_134_1651098.html

A partir del minut 23:47

Sico Fons ens ha deixat. Se n’ha anat amb el seu somriure un punt intrigant i la mirada bonhomiosa. Se n’ha anat amb un llibre pòstum, com fan els escriptors de debò, que senten tant d’amor per les lletres que se’ls queda curta la vida per a expressar-lo. Sí, se n’ha anat. Maleïdes malalties incurables! La seua mort, en tant que membre de Saforíssims, ens colpeix doblement: sentim la pena de separar-nos d’un company entranyable i, a més, la de perdre l’autor amb una obra copiosa i digna de tindre en compte.

En efecte, Sico era un escriptor contumaç, obstinat a emprar el català en un país on la llengua és menyspreada per una part considerable de la societat. Una societat que ell no se n’estava de retratar -i criticar- amb una ironia molt característica del seu estil i que omplia de tocs àcids els seus nombrosos textos. La seua literatura naixia d’aquesta voluntat de retratar el que veia tal com ho veia, comprometent-se sempre a construir imatges carregades d’una reflexió profunda sobre el viure. Aquestes imatges, que es posen de manifest obertament en els articles, adquireixen en la ficció literària la subtilesa necessària per a dissimular la realitat immediata. Al darrere dels personatges i els escenaris de les seues novel·les pot rastrejar-se el seu entorn quotidià, les experiències de la seua vida, la seua gent volguda o detestada. L’homenatge a la terra es palesa en títols com Històries de la Vall, però l’estima pel seu poble és una constant en tot el que ha deixat escrit.

Des de L’udol de la sirena, publicat el 2001, el seu ritme de producció va ser imparable: La mort de la sirena, Els crits de la follia, Infants adormits, Portes tancades, El desfici dels herois… cada any un llibre nou. Novel·la juvenil, com ara Garbí de malfiar, de rodamón a joglar; també reculls de contes: Parelles imperfectes o Humors Agres; el llibre de poemes Desficis, publicat arran d’una primera malaltia. Les seua última publicació, La mel de la vida, estava inspirada en l’ofici que va heretar del pare, l’apicultura, que exercia amb plaer i amb resultats excel·lents. La darrera obra, encara inèdita, és un cant a la germanor dels territoris de parla catalana, de la qual ell mateix ha estat un bon exemple en vida, un cant a la llengua, a l’amistat, un cant d’amor a la cultura més enllà de fronteres més o menys imposades.

En paral·lel, la seua activitat en premsa va ser contínua. Articles lúcids, de comentaris sucosos, d’actualitat, on ell es comprometia sempre defensant la llengua i cultura catalanes, la democràcia, els drets del febles i desafavorits, amb sornegueria, amb mordacitat si calia, amb un estil entenedor i eficaç. Capçalera Túria, Levante, el Temps, l’Avui, L’Avanç, Infosafor, Gandia Express, Gandia Express, i La Cotorra de la Vall, La Veu i El Punt on col·laborava habitualment. A més, durant anys va fer ressenyes de llibres en Caràcters, la revista literària de la Universitat de València.

La qualitat de la producció escrita el va fer guanyar ben diversos premis, com ara l’XI Concurs de Narrativa de Capdepera, el III Premi Literari de Constantí, la 2ª edició del Premi Nacional de Microrelats “El Basar”, l’XI Premi de Narrativa Curta “Tinet”, el Premi Soler i Estruch, entre d’altres. Amb tot, cal dir que la seua obra no ha estat prou llegida ni valorada, cosa freqüent entre en la societat valenciana.

És cert que ell mai no va buscar l’èxit del best seller. El seu caràcter humil i el gust per la modèstia el van apartar dels cercles on els autors competeixen pel reconeixement públic. El seu èxit era poder-se dedicar a escriure amb llibertat, sense haver de tancar-se en oficines ni escalfar cadires d’altre, com deia la Montserrat Roig. I poder dedicar-hi la vida, privilegi que no tothom pot assolir. Amb tot, la seua obra mereix un major reconeixement dins del conjunt de la literatura catalana, el reconeixement que tant ens costa als que Venim del sud.

Esperem que el temps, que diuen que tot ho posa al seu lloc, serà just amb ell, i en el futur els lectors i lectores trobaran la il·luminació, la saviesa i totes les petites joies que hi va amagar entre tantes paraules.

Avui, però, l’hem d’acomiadar. Inevitablement, tres dies abans de la Diada del País Valencià, dos mesos abans de la publicació de la seua última obra, Sico Fons, gran narrador de la Valldigna, se n’ha hagut d’anar. Que la terra li siga lleu. Aquesta vesprada l’acomiadarem al cementeri de Tavernes amb amics, lectures i records. Ens queda només el consol de saber que el desembre, amb Venim del sud, retrobarem les seues paraules, les reflexions i el seu sentit humor tan càlid i estimable. I ens farà riure novament, com a ell li agradava, ben segur.

Isabel Canet, Societat Literària Saforíssims.

D’aquella presentació:

“Per què hi ha tant personatges perdedors i decebuts?” li va preguntar una xica de la quarta fila.

“El guanyadors no m’interessen, són idiotes. Els perdedors són literàriament més interessants. Són com nosaltres“, contestà Sico.

Amb una calor immensa i un potent anticicló sobre Europa Occidental comença el mes d’octubre. Calor, fortes pluges. L’oratge està descontrolat i els culpables som nosaltres. El canvi climàtic ja no treu la poteta, sinó el cos sencer.

El potent anticicló permet nit tranquil·les per poder observar el firmament. La llàstima és que ara tenim una bella lluna plena que enllumena de manera natural el cel nocturn. Així que les observacions nocturnes estan ajornades fins la setmana que ve, amb el quart minvant lunar.

Ara Orió ja senyoreja la matinada a l’espera de l’assalt fins a la nit vespertina. El cel nocturn està presidit per tres potents llumeneres, a la primera part de la nit veurem Saturn i una mica després Júpiter. Més tard, prop de l’alba se’ns presenta el brillant Venus.

El mes d’octubre ens oferirà un petit eclipsi parcial lunar per a la nit del 28 d’octubre, poques hores abans del canvi d’hora.

Mentre el més menut dels planetes, Mercuri abandonarà el cel matutí en passar per darrere del Sol i ja serà possible veure’l després de la posta de Sol a final de mes.

Planetes

Els reis de la nit seran durant els pròxims mesos els planetes gegants, Saturn i Júpiter. A la posta del Sol ja podrem veure Saturn cap a l’est sobre la constel·lació de . Una mica més tard apareixerà Júpiter. Però així com el planeta dels anells es presenta com un llum dèbil al cel i es fàcil no reconèixer-lo, el planeta més gran té un llum immens, grandiós que fa molt difícil no notar la seua presència al cel. Per ajudar a trobar-los al cel nocturn la Lluna ens donarà una ma. La matinada del dia 2 d’octubre la Lluna i Júpiter estaran en conjunció, a la separació mínima. El nostre satèl·lit es situarà a 3° 23´ al nord de Júpiter, en la constel·lació d’Àries.

A final de mes la Lluna tornarà a assenyalar els planetes. La nit del 24 d’octubre la Lluna se situarà al sud de Saturn en la constel·lació d’Aquari.

La matinada del 29 d’octubre la Lluna i Júpiter estaran en conjunció. La Lluna arribarà a estar a 3° 08´ al nord del planeta sobre Àries.

Mercuri, que s’haurà pogut veure prop de l’horitzó est els primers dies del mes d’octubre uns minuts abans de l’alba, estarà en conjunció solar superior, és a dir alineat amb el Sol i passant per darrere d’ell, el 20 d’octubre. Llavors Mercuri deixarà de ser un objecte matutí i es convertirà en un vespertí. Però no el podrem veure bé, ben separat de l’horitzó oest, fins a mitjans de novembre vinent.

Venus és ara mateix l’objecte més brillant de la matinada, competint amb Sírius, l’estel més brillant del cel. La matinada del 24 d’octubre Venus se situarà a la màxima elongació occidental, assolint així la major separació del Sol en la seua aparició matutina. Serà el moment en que el planeta es trobarà en el punt més alt del cel abans de l’alba. Dos dies abans, el 22, Venus estarà en dicotomia. Venus presentarà mitja fase, és a dir la mitat exacta del planeta es veurà enllumenada des de la Terra. El Sol, Venus i la Terra formaran llavors un triangle rectangle.

Pluges d’estels

Octubre 22. Pluja de meteors Oriònids. Activitat entre el 2 d’octubre i el 7 de novembre, amb un màxim el 22 d’octubre. La taxa màxima observable és de 15 meteors per hora. El radiant es troba en la direcció de la constel·lació d’Orió. Els residus deixats pel cometa 1P/Halley són els que provoquen aquesta pluja i el millor moment per observar-la serà la del capvespre del 21 d’octubre, fins a la matinada del 22. Pot ser que la presència de la Lluna cause una petita disminució d’esdeveniments.

Canvi d’hora

La nit del 28 al 29 d’octubre es farà el preceptiu canvi d’hora. A les 3 de la matinada es passarà directament a les 2. Així només estarem a 1 hora (UTM+1) per davant de l’horari solar.

Eclipsi parcial de Lluna

La nit del 28 d’octubre la Lluna plena fregarà lleugerament l’ombra de la Terra. Es produirà, per tant, un eclipsi parcial de Lluna. Al nostre país el tros enfosquit de la Lluna es trobarà a l’extrem inferior de la Lluna. Per observar el fenomen no cal cap instrument especial. Es pot veure a ull nu.  Si es disposa de càmera reflex amb zoom de 200-300 mm o superior podreu detectar els cràters lunars i fer una millor foto.

La Lluna

Aquest mes tindrem també una superlluna. Com que la matinada del 26 d’octubre a les 5:01 la Lluna passarà pel perigeu de l’òrbita, el punt més pròxim a la Terra, i, se situarà llavors a una distància de  364 869 km, la grandària aparent de la Lluna plena de dues nits (28 octubre) més tard serà una mica més gran de l’habitual, amb una grandària angular de 32,3 minuts d’arc.

Recordeu que aquest és únicament un bonic fenomen geomètric sense cap conseqüència sobre els humans ni el medi ambient.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase	Mes	Dia	Hora
Quart minvant	Octubre	06	15 48
Lluna nova	Octubre	14	19 56
Quart creixent	Octubre	22	05 29
Lluna plena	Octubre	28	22 23

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de setembre de 2023. I tot això gràcies al Planetari de Quebec i al JPL.

Imatges:

1.- La Lluna plena fent funambulisme. 30 setembre 2023.  08:00. Torreta cablejat AT parc industrial, de Castelló de Rugat (la Vall d’Albaida). Josep Emili Arias Miñana. Amb permís.
2.- 3.- Stellarium.
4.- Eclipsi parcial de Lluna del 28 d’octubre de 2023. OAN.

Per segona vegada s’ha organitzat la Nit Europea dels Investigadors al Campus de Burjassot de la Universitat de València. El passat 29 de setembre des del MUVHN (Museu de la Universitat de València d’Història Natural) i amb la col·laboració de les diferents facultats del campus es prepararem diverses activitats a les que tots els públics podien assistir. S’hi podien fer tallers, experiments i xarrades sobre ciència e investigació de química, de genètica, d’òptica i optometria, de contaminació lumínica, d’astronomia amb els telescopis de l’Associació Astronòmica de la Universitat de València entre moltes altres.

La Nit Europea dels Investigadors és una iniciativa de la Unió Europea per apropar la professió d’investigador i la investigació científica als ciutadans. Es realitza durant el mes de setembre des de l´any 2005, i consisteix en una varietat d’activitats divulgatives organitzades per universitats i centres d’investigació en unes 400 ciutats de tota Europa, que proporcionen un contacte directe dels investigadors amb el públic assistent.

Més de 100 persones, adults i xiquets, organitzats en 5 grups consecutius, aprofitant una nit magnífica, sense núvols ni vent, pogueren gaudir de la visió del cel nocturn a través de l’esplèndid telescopi apocromàtic de l’Aula d’Astronomia situada a la terrassa de l’edifici Jeroni Muñoz. La Lluna, malgrat estar plena, es va deixar veure bé, amb el gran gran cràter Tycho en primer lloc, a l’hemisferi sud lunar. La Lluna és molt agraïda per fer-li fotos amb mòbil i els visitants no van perdre l’oportunitat d’emportar-se un record. Recomane, com he fet jo amb una de les imatges que vaig fer amb el mòbil, que amb l’editor d’imatges del mòbil o un de l’ordinador li baixeu la intensitat i li augmenteu el contrast. La diferència entre cràters, mars i zones altes lunars quedarà ben marcada.

Seguidament passarem a veure Saturn, ara ben visible al cel nocturn, a partir de la posta del sol mirant cap a l’est. Aquesta temporada l’anell es veu quasi perpendicular a la línia de visió i, de vegades, amb pocs augments no es veu bé. Però l’altra nit es va veure de manera òptima, tan bé que Elena aconseguí fer-ne una foto amb mòbil. Està saturada però l’anell es veu molt bé.

Finalment Júpiter va eixir per l’horitzó, sobre les incòmodes llums del poliesportiu de Burjassot. Quan va estar prou alt al cel ja poguérem observar-lo amb el telescopi. D’aquest planeta no aconseguirem prendre’n una foto.

Per acabar, passada la una de la matinada, ens férem la foto preceptiva amb els visitants de l’últim grup, majoritàriament els organitzadors dels tallers de la Nit dels Investigadors.

Imatges: Són d’Enric Marco. La primera foto és del MUVHN del 2022.

L’estiu més calorós de la història recent ens abandona finalment per deixar pas a la tardor. Desenes de nits tòrrides queden enrere i després de dues DANES seguides i una setmana de tempestes elèctriques arriba finalment la tardor.

L’estiu astronòmic s’acaba oficialment avui, 23 de setembre. El Sol, en el camí aparent al cel seguint l’eclíptica, ha travessat el cercle de l’equador celeste a les 8:50, hora local. Ha estat el moment de l’equinocci de tardor. L’estació astronòmica durarà oficialment fins el 22 de desembre,  quan entrarem a l’hivern. Un total de 89 dies i 21 hores de dies tardorals.

Contat d’aquesta manera, potser és un embolic per a la gent que em llegeix. El instant astronòmic de l’equinocci es pot explicar també d’altres maneres. Avui la Terra, vist com un planeta, seguint la seua òrbita al voltant del Sol, ha arribat a una posició tal en que l’eix del nostre planeta es troba perpendicular a la direcció Sol-Terra. Aquesta circumstància purament geomètrica permet que els dos hemisferis terrestres estiguen enllumenats de la mateixa manera per  la llum del Sol.

Vist des de la proximitat de la Terra veuríem que els rajos solars cauen directament sobre l’equador. Així, avui, els habitants que visquen en la zona equatorial gaudiran, a migdia, del privilegi de tindre el Sol dalt del cap, mentre les ombres desapareixen totalment! Un dia sense ombra per als habitants de Quito a l’Equador o de Kampala, Uganda.

Com es pot veure a la figura anterior, nosaltres, com que vivim més al nord, el Sol el tindrem més baix a migdia, a uns 50º d’altura. Tanmateix si que el veurem paral·lel a l’equador terrestre i, per tant, sobre la seua projecció cap a l’espai, l’anomenat equador celeste.  Així, vist des del nostre país, el 23 de setembre a les 8:50 el Sol, que es mou de manera aparent per la corba de l’eclíptica en el cel, travessarà la corba de l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de la tardor. L’estiu acaba i l’estació de les pluges comença.

Una altra manera de veure l’equinocci seria situar-nos mentalment darrere del Sol i en direcció cap a la Terra. D’aquesta manera veurem que avui la nostra estrella se situa exactament sobre la línia de l’equador terrestre.

Actualment fem ús de la paraula “tardor” (del llatí tardatio: acció de tardar) i cap altra llengua romànica no fa servir un mot semblant. Llevat del nostre idioma, en totes les seues variants dialectals, les altres empren un mot derivat de la forma llatina “autumnu”. El portuguès, outono; el castellà, otoño; el francès, automne; l’italià, autunno; el romanès, toamnă. Amb tot, en català medieval la forma corrent era autumne (o autumpne).

En anglès es fa servir autumn però també fall, per la caiguda de les fulles.

L’ús de “tardor” és recent, abans es parlava de la primavera d’hivern. “Tardor” va començar a emprar-se en el català parlat a principis del segle XX, es va difondre ràpid empès per la literatura i es va consolidar a tot el domini lingüístic i en tots els registres.  Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll, amb la col·laboració de Sanchis Guarner, van elaborar el “Diccionari català-valencià-balear” i van constatar que el mot “tardor” només era present en la la parla de la gent de pocs indrets, tots del nord,  a un costat i l’altre del Pirineu.

Tot i això, en poc de temps, durant el segle XX s’escampa per totes les comarques, fins i tot al País Valencià i a les Balears, tot i que el nom popular d’aquesta estació de l’any és primavera d’hivern (en valencià) o primavera de s’hivern (balears.), no cal dir que són noms l’ús dels quals hem de reivindicar.

1.- Equinocci de Tardor. Today’s setting sun going to touch the horizon. 23 setembre 2013. Halfrian. Maiko Park, Kobe city, Hyogo prefecture, Japan. (CC BY-SA 2.0) SD1 with 120-300/2.8 + Sigma 2.0X EX DG APO Tele-Converter ISO100 f/9.0 1/60sec NR: C0.00/L0.00.

Un guàrdia civil és assassinat a la vall de Cardós una nit de neu del 1965. Les causes i les conseqüències del crim travessen un territori sacsejat per les obres d’un gran complex hidroelèctric. Milers de treballadors excaven quilòmetres de galeries subterrànies, pous verticals i centrals invisibles des de l’exterior. La vida dels habitants de la vall es transforma. S’hi respiren aires nous, la guerra queda lluny, arriben la televisió, el sis-cents, el turisme, el twist i el biquini….L’estiu és l’època de l’any en la que tinc més temps lliure per poder llegir aquells llibres que esperen pacientment ser llegit en la lleixa de la biblioteca. La novel·la de Ramón Solsona, Allò que va passar a Cardós, n’ha estat l’afortunada enguany. Després de l’èxit de L’home de la maleta, que tant em va agradar, volia tornar a llegir la prosa detallista, plena de matisos, captant els parlars especials de la gent del carrer, els protagonistes de la novel·la que tenia entre mans.

I és que Allò que va passar a Cardós és una novel·la coral, una llarga de falses entrevistes (o no) de la periodista Maria Emília Catarineu a la gent que va viure a la Vall de Cardós durant els anys 60 del segle passat i que va participar d’una manera o altra en la construcció del gran complex hidroelèctric de la Vall de Cardós.  A semblança del que es va fer durant els anys 10 i 20 del segle XX a la Vall Fosca, però a un nivell estratosfèric, es van interconnectar els llacs glacials de l’alt Pirineu, com el de Certascan, Romedo de Dalt i de Baix per més de 50 km de canonades subterrànies per conduir l’aigua i turbinar-la a les centrals subterrànies de Tavascan Superior i Inferior (novembre de 1971), Montamara (1974), per acabar a la central de Llavorsi (1966).

Durant el temps que duraren les obres fins a 10000 treballadors de tot l’estat, 2500 persones l’any 1965, estigueren perforant túnels, que començaven per les “ventanas”, pous verticals a diverses alçades del túnel projectat, per tal d’introduir-hi maquinària, com a ventilació, enllumenat, etc.

De molts racons de l’estat, però sobretot d’Andalusia, venien treballadors qualificats que havien treballat en mines, però també gent sense qualificació, moltes vegades sense roba adequada per a un clima rigorós com el del Pallars. Els miners eren els millor pagats perquè eren els que s’arriscaven més. Perforar metres i metres de roca, metre i mig al dia de vegades, amb martells pneumàtics però sobretot amb dinamita, no era fàcil i era, a vegades, causa d’accidents per despreniments o per explosió d’algun cartutx de dinamita no explotat en una voladura anterior. Els accidents solien ser sempre greus.

I entre aquestes històries d’herois anònims, l’ombra ubiqua del franquisme ho cobreix tot. La Guàrdia Civil vigilant els nouvinguts en busca de subversius i el mossèn d’idees preconciliars preocupat per les perversions que du la modernitat. I com una mena de gran trencaclosques, l’autor va encaixant les peces amb unes històries que s’entrecreuen i que ens ofereix una novel·la amb dosis d’intriga, història i també amb alguns elements romàntics. La vida als Pallars era dura però malgrat tot la vida s’obria pas per als joves arribats a aquest món nou. Joves que a la novel·la són sobrepassats per esdeveniments inesperats com una relació sentimental prohibida i perillosa en aquell temps.

En definitiva Solsona ens conta que la vida no la podem planificar, que ve com ve i que depén d’esdeveniments moltes vegades aliens a les decisions de prenem. Decisions encertades a vegades, desencertades d’altres. Aquesta és l’experiència de la vida.

M’ha agradat molt la descripció acurada de les poblacions de la Vall de Cardós l’any 1965. Poblacions menudes crescudes de manera sobtada per l’allau de treballadors forans que viuen tanmateix apart, en campaments especials. Carrers sense empedrar plens de merda de vaca, camins polsosos, comunicacions lentes i molt perilloses. I inesperadament també es parla d’enllumenat públic i contaminació lumínica. En descriure especialment Ribera de Cardós (en la novel·la Noguera), s’hi explicita que només tenia un punt de llum:
” Era negra nit i en aquella època només hi havia un fanal a Noguera, a baix, a la carretera, a prop del til·ler on s’aturava el camió de la llet cada matí“. pàgina 388.
Així que l’enllumenat en aquell moment era fruit d’una necessitat econòmica. Es posava fanal només on el camió de la llet recollia el líquid preciós de la vaca de casa.
Més endavant, passats els anys, ja en la dècada dels 80 es descriu la transformació del poble i s’hi veu el canvi:
“Els carrers estan empedrats i això es veu al primer cop d’ull perquè no tenen aquella capa de fem que els cobria sempre. Hi ha fanals.” La millora dels carrers i l’enllumenat públic, com a símbol del progrés.

En resum, un llibre ben recomanable.

Més informació:

”Allò que va passar a Cardós”, de Ramon Solsona, guanya el 18è Premi Amat-Piniella

L’últim mes de l’estiu comença i de mica en mica les constel·lacions estiuenques deixen pas a les tardorals. L’Escorpí s’amaga ben prompte mentre que els Peixos i la Balena, el monstre de la saga d’Andròmeda, guaiten per l’horitzó est passada la mitjanit.

Els planetes gegants Saturn i Júpiter es veuen cada vegada millor i a hores més assequibles mentre que Venus ja brilla en el cel de l’alba.

Dues o tres pluges d’estels no massa importants ens poden alegrar la nit sempre que busqueu un lloc fosc allunyat de les ciutats.

Tot té un final i l’estiu astronòmic també. Aquest acabarà oficialment el 23 de setembre. Serà el dia en que el Sol, en el camí aparent que segueix al cel per l’eclíptica, travessarà el cercle de l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de tardor.

Finalment tornarem a tindre una superlluna a finals de setembre. Recordeu, però, que això només és un fenomen astronòmic sense cap transcendència sobre els humans.

Planetes

Els planetes gegants Júpiter i Saturn ja llueixen resplendents en el cel cap a l’est i sud-est abans de la mitjanit. La seua brillantor i llum fixa els fa clarament distingibles del fons dels estels. Mentre que Saturn ja és visible en pondre’s el Sol, Júpiter ix per l’est a partir de les 23:15 a principis de mes i a les 21:15 a finals. Uns prismàtics agafats amb unes mans fermes o col·locats en un trípode ens permetrà observar els anells de Saturn i les petites llunes de Júpiter, com un collar de perles que l’acompanya.

Cal tenir en compte que Saturn presenta actualment l’anell amb molt poca inclinació així que potser la visió us sorprenga. L’anell quasi perpendicular a la línia de visió sembla una línia ratllant un cercle, com un conjunt buit celeste: ∅

La nit del 4 al 5 de setembre la Lluna passarà prop al nord del planeta Júpiter. Una bona ajuda per trobar-lo al cel. La Lluna també assenyalarà Saturn la nit del 26 al 27 de setembre, cosa que permetrà una millor identificació.

Venus i Mercuri s’observen de matinada. El planeta Venus és l’objecte més brillant al cel a la matinada. A partir de les 5:30 el podreu veure eixir per l’horitzó est els primers dies del mes en la constel·lació de Leo mentre que a finals del mes eixirà abans, cap a les 4:30. El 18 de setembre Venus assolirà la brillantor màxima amb una magnitud astronòmica de  – 4,5 , durant l’aparició matutina.

Mercuri, per contra, sempre és més difícil de veure i només guaitarà per l’est a partir de les 6:30 durant la segona quinzena de setembre. El 22 de setembre el planeta assolirà el punt més alt respecte de l’horitzó i també el punt de la màxima elongació oriental. Serà el moment de la màxima visibilitat del planeta. Teniu present que només serà observable durant 45 minuts abans que la lluïssor de l’alba enllumene el cel matutí.

Pluges d’estels

La Lluna

Aquest mes tindrem també una superlluna. Com que la matinada del 28 de setembre a les 2:58 la Lluna passarà pel perigeu de l’òrbita, el punt més pròxim a la Terra, i, se situarà llavors a una distància de 359 899 km, la grandària aparent de la Lluna plena de la nit següent (28-29 de setembre) serà d’un 12-14% més gran, amb una grandària angular de 33,0 minuts d’arc.

Recordeu que aquest és únicament un bonic fenomen geomètric sense cap conseqüència sobre els humans ni el medi ambient.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase	Mes	Dia	Hora
Quart minvant	Setembre	07	00 21
Lluna nova	Setembre	15	03 39
Quart creixent	Setembre	22	21 32
Lluna plena	Setembre	29	11 57

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure, i imprimir si voleu, un senzill mapa del firmament del mes de setembre de 2023. I tot això gràcies al Planetari de Quebec i al JPL.

Imatges:

1.- Cel estelat sobre el Roine és una pintura de Vincent van Gogh, realitzada cap a la fi de setembre de 1888, representant Arle a la nit, ciutat on llavors vivia el pintor. Tanmateix la posició d’aquesta constel·lació en aquest indret només és una representació artística, ja que  l’Ossa Major que se situa cap al nord de l’esfera celeste no està en la direcció del corrent del Roine (Sud-oest), com apareix al quadre. Musée d’Orsay, Paris

2.- 5. Stellarium.