LES CORTS, EL DEBAT I EL VALENCIÀ

LES CORTS VALENCIANES EXAMINEN EL GOVERN

El President de la Generalitat va comparéixer davant les Corts per tal d’explicar l’estat en el qual se troben les accions del govern.  Ximo Puig va resumir davant els grups parlamentaris, els projectes endegats pel govern , d’ençà del seu nomenament. Així mateix , amb la humilitat que el caracteritza, se va disculpar per els terminis excesivament llargs que han impossibilitat la posta en marxa d’altres promeses electorals.  En el seu discurs inicial va demanar als grups parlamentaris la seua comprensió en la rentilització, atès que la herència de deutes ocasionats pel govern del PP (40.000 milions €) aproximadament  i el tap que Madrid ha impossat al País Valencià , són els dos factors més importants que impedeixen avançar en el redreçament democràtic i econòmic del “nou” País Valencià.

La primera intervenció dels grups la va protagonitzar la Síndica i Presidenta del PP (sic) Isabel Bonig. Tal i com era d’esperar la diputada Bonig, amb el tò de veu i les desqualificacions que la caracteritzen, va acusar Ximo Puig de mentider i el Govern d’innepte . L’argumentació de Bonig no tenia cap base creible o aceptable, únicament tenia la pretensió d’atacar per tal d’evitar donar cap explicació sobre el forat econòmic deixat pel PP i els cassos de corrupció que l’esquitxen. En eixe sentit va defugir la premsa per tal d’evitar pronunciar –se sobre Rita Barberà, tots els altres grups varen comparéixer davant la premsa per tal d’explicar la postura que anaven a defensar en el PLE. Isabel Bonig tenia ordres de no dir res fins el final de la jornada. Continuant amb la seua intervenció, poc més podem afegir doncs no va dir res que fos rellevant o  d’interès per al futur del País Valencià. Això si, va veure independentistes instal·lats en llocs estratègics del nou govern per totes bandes, argument que va compartir amb més veleitat  Alexis Marí síndic de Ciudadanos. Si això fos realitat la independència del País Valencià seria al girar el cantó. La diputada Bonig intenta deseperadament distanciàr-se dels companys de partit encausats i fer creure que els nous representants no tenen res a veure amb la corrupció. Una argumentació difícil d’empassar-se, doncs si desconeixien el que passava al seu partit vol dir, que no están facultats per a saber quines són les necessitats més urgents del País Valencià i no poden dimensionar l’engròs dels ingressos que genera una ciutat, com per exemple Sagunt, la qual aprofitarem la ocasió per a denunciar la desidia per la conservació del patrimoni cultural i arquitèctonic , que ha demostrat tenir Alfredo Castelló (PP).

Alexis Marí síndic de Ciudadanos no va trovar la forma de distanciar-se en el discurs, dels seus més que probables socis del PP i per tal de salvar la seua intervenció, va fer reiterades referències desqualificant Ximo Puig i recordant que hagués preferit Mònica Oltra com a Presidenta, una táctica de desgast prematura per al temps de govern , antiga i desfassada. La seua intervenció va servir una volta més, per al mateix que serveix la d’Albert Rivera: evidenciar que no tenen espai polític i unes ganes boges de tocar poder, per a mostra un botó: Andalusia.

L’aportació més interessant del dia la va fer Antonio Montiel , doncs va aprofitar la situació privilegiada de Podem, formació que va donar suport per a l’envestidura de Puig però que no forma part del govern, d’eixa forma pot fer el paper de “Pepito Grillo” recordant el Pacte del Botànic. I ens agrade o no Montiel anava carregat de raó,  doncs el nou País Valencià necesita alguna cosa més que un canvi de maquillatge o un relleu de protagonistas. La realitat social del País Valencià necesita d’una política general que retorne la il·lusió per el futur als valencians maltractats i saquejats pel PP. Sense recòrer a l’argument fácil dels retrets, tant prodigat per qui més ha de callar, va evidenciar l’espectre mafiós del PP com un model a perseguir i va reivindicar la possada en marxa de la Comissió que ha d’observar i controlar que no torne a passar el mateix. Així mateix va recordar els 128 nous punts el·laborats per la organització Podemos, amb l’objectiu de que el govern puga superar la restauració econòmica i incidir amb més força en els aspectes culturals i socials, pràcticament oblidats en l’actualitat. No obstant va reiterar la seua confiança al govern i el seu suport sense cap xec en blanc.

Ferri i Matas aportaren un element molt interessant al debat: el varen fer íntegrament en valencià. Tal com era d’esperar les seues intervencions, varen ser lleugeres i carregades d’il·lusió, però massa condescendients amb ells mateix.  El valencià va ser el protagonista absent del debat, fins la intervenció dels diputats esmentats. Ximo Puig, no sabem per quina raó, s’entesta en canviar de llengua cosa que li dificulta més la comunicació, atès que la seua forma d’expressar-se hauria de ser corregida per un professional que li eduqués la veu , doncs sovint sòl baixar el tò en les darreres paraules de cada frase, si a més ho fa en castellà, idioma que no domina massa, l’oient s’ha d’esforçar més en sentir-lo, el discurs polític ha de ser ferm en el contingut i en la dicció.

Isabel Bonig utilitza el valencià en sustitució del  paper del WC, doncs únicament el fa servir de forma col·loquial i en contades ocasions, les intervencions en les Corts i les seues declaracions les fa sempre en eixe castellà tant particular de la Vall d’Uixò, modalitat standard per als més de 300 mil·lions de castellano parlants.

Antonio Montiel resulta més autèntic quan empra el valencià en les seues intervencions, ell però s’entesta en parlar amb la llengua oficial de Podemos…si, si OFICIAL. Tot i que va ser l’únic que va manifestar certa sensibilitat amb les organitacions que reivindiquen el dret a l’autodeterminació, tan agressivament insultats pel PP i Ciudadanos.

Resulta obvi que el valencià va perdent posicions en el marc parlamentari i administratiu. Tot el terreny que perd el valencià ho fa en favor del castellà , però els castllanòfils mai no en tenen prou i el van escombrant de l’esfera social dels Països Catalans. Darrerament estem assistint a espectacles molt lamentables oferts pels nostres representants, fet que té una gran influencia social i en conseqüència perjudicial per al valencià. Considere que ja n’hi ha prou de transigir en la llengua, de suportar campanyes institucionals marcianes que actúen de revulsiu, de fer passos enrere, com ara senyalitzar en bilingüe. Caldria que tots els ajuntaments feren un pas endavant i oficializaren el nom del municipi únicament en valencià, que el valencià no fos el motiu de discusió ans el de trobada, que el valencià no siga emprat per a la substracció de subvencions i si per a la comunicació diària, etc. etc.

Evidentment el govern dels valencians té moltes mancances, les quals esperem superarà doncs totes entenem com de complicat és viure sense diners, però els que més en sabem d’això som les persones que hem votat i no arribem a final de mes, les que no podem comprar productes bàsics (tal com va indicar Montiel). És hora però d’implementar polítiques clares pel redreçament del nostre malmés País Valencià i la llengua ha de formar part de totes les prioritats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*