Arxiu mensual: febrer de 2017

Un filtre anomenat autodeterminació

Fiances de saldo, tractats polítics sota l’aparença de comercials, insults contra els drets dels pobles i de les persones, presidents il·luminats, feixistes al carrer, nazis en el poder, explotació de la persona i del medi, presó per a innocents, llibertat per als lladres…tot un seguit de pinzellades grotesques sobre el llenç del nostre territori, les quals han de posar en alarma a la població dels Països Catalans i a totes les classes populars del planeta.

No fa gaire temps he hagut de pagar una quantitat bastant superior als 15.000€ fixats com a fiança a “la perla”, per haver signat l’aval a una persona que buscava un habitatge digne. Malauradament aquesta persona no va poder fer front al pagament de les quotes compromeses, a conseqüència de la crisi que la banca, els empresaris i els estats varen provocar en 2008 . El banc que ens va facilitar el crèdit ha hagut de ser rescatat amb diners públics i posteriorment absorbit per un altre en pitjor condicions, el qual se presentava com a garantia de salvament quan en realitat el que pretenia era carregar la seua fallida sobre el difunt i, així salvar el bon nom dels seus gestors.
La nova entitat sorgida per l’absorció i o fusió, tenia un deute suficient per a soterrar tot el sistema financer del País Valencià i, per tal de emblanquinar la seua misèria va vendre deute a d’altres entitats financeres transnacionals, les quals el varen comprar a preu de saldo. Malauradament el nostre deute va ser un dels adjudicats a la transnacional, una entitat que ha estat jugant amb mi fins cobrar-me el 10% del total de la operació (o això o la nòmina i tots els bens). Dit siga de pas, això m’ha suposat una ruïna que a la meua edat no podré remuntar i hauré de viure la meua jubilació com la majoria de la població, en la misèria.
Indistintament de la situació viscuda, sempre he sigut crítica amb la política de pensions de l’Estat, considerant que una persona després d’haver contribuït amb el seu treball a generar riquesa privada i almoina col·lectiva, no se mereix el tracte degradant que l’Estat li dona, esborrant de l’espectre social les persones grans i els pensionistes. Eixa almoina mensual que donen als pensionistes se la podrien posar en …. si les persones ens organitzarem la vida i el territori amb altres principis i formes de treball.
De jove me vaig rebel·lar contra els meus pares pel simple fet de predicar-me, que els pobres estàvem condemnats a ser-ho de per vida i, que la justícia sempre emparava els rics. No volia acceptar de cap manera aquesta resignació i quan més m’ho deien, més m’engrescava a canviar el mon i les seues injustícies. D’ençà fins ara he passat per diferents estats, mai però, he desistit de canviar aquesta realitat explotadora i veus per on, ara mateix he d’acceptar que encara avui, després de tants anys i tantes lluites aquella lletania pren forma amb més força que mai. Paradoxal no?.
L’infortuni ha volgut que fórem moltes les persones afectades per hipoteques o altres estafes bancàries i estatals i, que moltes de nosaltres hem hagut de pagar amb bens o diners a entitats governades per lladres, a estats governats per sobirans antediluvians i a grans potències mundials per defecte. Ha estat obra del destí també que els fills i nets de la oligarquia franquista, s’hagen beneficiat abans i ara de la nostra producció i dels guanys propiciats per grans multinacionals a canvi del tancament dels nostres petits negocis, del sacrifici del mercat de les petites explotacions agràries en detriment de l’explotació del tercer món i del nostre mercat alimentari i tecnològic. I tot contemplant com l’Estat converteix en virtuts els defectes dels seues protegits el que per a nosaltres són obligacions i desgràcies.
Pagar 15.000€ de fiança per a lliurar-se de la presó i no pagar pels greus delictes comesos, quan a nosaltres ens assalten les butxaques. Contemplar com els nostres diners serveixen per salvar entitats sospitoses de ser mafioses. Veure com els fons de pensions s’han buidat per a reblir forats de no se sap què. Esperar desesperar…això no és cap futur. Torne a dir i no me canse que exercir el dret a l’autodeterminació és el principi d’una nova era i cap Estat i menys l’Espanyol, poden negar el que ens correspon com a poble. El País Valencià ha de moure tots els fils per a exigir el mateix dret que el Principat i les Illes no s’han de quedar fora. Alerta per a tots els habitants dels Països Catalans, doncs estem a un pas de perdre el poc que ens han deixat i, estem a temps encara de plantar l’estat carronya que ens explota i triar quin model econòmic i social volem i quines aliances ens convenen.

ESPANYA ABUSA

El desviament de capitals denunciat per J. V. Boira, en referencia a la “ perversió dels pressupostos “, destinats a la construcció del Corredor Mediterrani, en benefici de la xarxa de ferrocarril madrilenya i castellana, deixa en evidència el pam i pipa que l’Estat Espanyol li fa de forma sistemàtica al País Valencià.
El procediment del govern espanyol segueix la seua dinàmica indistintament del partit que governe, el partit de Franco (PP) i el partit del Rei (PSOE), han fet una extensió de la política franquista la qual ha arribat involuta fins els nostres dies. Si sota el franquisme el PGOU de València de l’any 1946, modificat posteriorment en el ¿66? , contemplava una gran autovia pel llit del Túria, també proposava el soterrament de les vies de RENFE, amb l’objectiu d’unir el ferrocarril del nord amb el sud. Finalment els diners destinats a la infraestructura valenciana del ferrocarril estatal, se varen desviar per la construcció de la Estació de Chamartin, segons he pogut llegir en diferents publicacions que analitzen aquest PGOU tant controvertit i tanmateix assimilat.
Sobra dir que les obres del “Plan Sur” motivades per la riuada del 57 varen estar sufragades per la població de València ciutat , mitjançant el pagament d’un segell de correus per valor de 25 ctms. que obligatòriament havien d’incorporar els ciutadans a les postals i cartes emeses des de la ciutat de València, indistintament del seu destinatari, sobre la tarifa regular de Correos y Telegrafos. Aquesta aportació hauria d’haver provocat una revolució contra l’Estat, pel seu caràcter impositiu repressor derivat de la Guerra Civil contra la ciutat de València, per la seua adscripció majoritària a la República. La ciutat i el país no estaven per a revolucions en aquell moment, doncs els afusellaments en massa, les pallisses a ciutadans, la persecució, l’exili i la deslocalització de persones eren càstigs vius, fruït d’eixa collita la depressió se va apoderar de l’ànim del nostre país.
No obstant això, el clamor popular contra la mesura circulava sota veu i, algunes falles se’n varen fer ressò denunciant la mesura en clau d’humor faller en el seu monument. Recorde concretament la sàtira d’una de les falles del carrer de Cuba que ara no encerte a concretar, en la que se podia llegir “con el Plan Sur y otros planes, nos vamos a quedar sin huerta”. Malauradament el clamor popular no va pasar d’ací , però va servir per a despertar el moviment veïnal de la València dels 60, el qual va aconseguir aturar el projecte d’autovia pel llit del Túria i guanyar parcialment el Saler per al poble. Aprofite per a recordar-li a l’ajuntament de València que la Casbha i el Sidi haurien de ser enderrocats, doncs això suposaria el colofó d’una batalla popular endegada els anys 60 i una forma d’homenatge al poder popular i el moviment veïnal, prenga nota Sra. Sandra Gómez.
La discriminació que Madrid ha aplicat al País Valencià, amb la col·laboració inestimable d’agents locals seduïts per la meseta, ha estat una constant del Règim. El País Valencià ha sigut objecte de reperessió franquista com cap altre territori de l’Estat. No obstant això, sotmetre la voluntat dels valencians als vencedors no ha estat possible fins que les noves generacions, han ocupat l’epicentre del control social i així “fills i nets de rojos” han ingressat en les files del PP, apaivagant un clam reivindicatiu que mai no ha cessat i, que no ha trobat la veu valenta que fera seus els greuges i alçara la veu davant Madrid. El clamor del poble ha estat sempre més potent que l’acció política, fet que ha comportat una desmoralització popular al no trobar la organització idònia per a defensar els seues interessos econòmics i d’identitat .
Ara mateix no ens ha d’estranyar que el trasbals de pressupost torne a ser desviat en favor dels interessos de la unitat d’Espanya, i el País Valencià i tots els Països Catalans quedem fora dels pressupostos quan es tracta d’invertir a casa nostra, cosa ben diferent quan es tracta de pagar. Espere que la denúncia pública de Josep Vicent Boira no quede en l’oblit i s’hi aprofite de tir de partida per a encetar la recerca del rumb que ja fa anys hauríem d’haver triat, deixant enrere aquells que ens exploten.

EL PAS QUE LA HISTÒRIA DEMANA

L’Estat Espanyol aficionat als “pronunciamentos” i ” alzamientos” ha necessitat sempre d’un text magnànim per tal de justificar la repressió contra les nacionalitats no castellanes i les classes populars en general.
D’ençà del passeig que els Borbons varen protagonitzar l’any 1700 per Castella i de la seua topada amb Almansa en 1707. El Regne d’Espanya unificat per la força de les armes borbòniques, ha proclamat diferents textos constitucionals que a excepció de la Constitució de 1931, han tingut per objectiu forçar la submissió de Gallecs , Eskalduns i Catalans a la nacionalitat castellana imposada a la resta de nacions.
Els diferents textos constitucionals han estat batejats de forma general, amb qualificatius que han delatat la seua intenció i abast: La Pepa, La Federalista, etc. No obstant això el màxim exponent de llibertat en aquest aspecte no ha passat de la concessió d’Estatuts d’Autonomia (1931,1978) o el model federalista proposat per Prim del qual tots coneguem el final .
Cada pas donat anteriorment al 78, envers la descentralització de l’Estat ha tingut una pervivència molt curta i final dramàtic. La Constitució del 78 per tal d’evitar el reconeixement de les nacionalitats que convivim en aquesta península, va repartir autonomies a dojo desvirtuant així la realitat palpable d’una reivindicació històrica que ha fet nosa a la oligarquia espanyola, als militars i a la Corona institució que conforma la síntesi de tot plegat. La part remarcable del text seria doncs, el final transitori de forma pacífica ,, plena d’entrebancs, cap a un final feliç, almenys així s’hi albira i esperem. Amb tot això l’hauríem de batejar com “La postissa” o “La efímera” “La nonnata” i amb això deixe obert el camí a d’altres imaginacions més conformades que la meua per trobar-li un nom adient a la seua funció.
Malgrat el text constitucional del 78 les diferents nacionalitats hem persistit en el nostre objectiu d’independència i ara en aquest moment històric, el Principat de Catalunya i Euskadi sembla ser que aconseguiran l’objectiu, això si, a canvi de sacrificar una gran part del seu territori nacional, el qual quedarà en mans de l’Estat Espanyol tal com va passar de forma inversa al tractat d’Utrecht. Aquesta renuncia deixarà en l’estacada el País Valencià, Les Illes, Nafarroa, Catalunya Nord, Lapurdi, etc. als quals no ens quedarà més remei que fer front a la violència reprimida de l’Estat Espanyol. Fet i fet finalment sembla ser, que la voluntat popular passarà per sobre del text constitucional o vara de mesurar del 78, aconseguint per primera volta en la història una victòria sense precedents sobre els “pronunciamientos” espanyols.
No obstant això, des del País Valencià me vull solidaritzar amb Ortega, Mas i Rigau, pensaments polítics que mai he compartit, però que ara representen el Principat de Catalunya i la seua voluntat d’Independència. Car sóc jo també independentista i considere que el pas donat per aquestes autoritats, malauradament, no és compartit per tot el seguit de poltrones que alimentem a diari. Vull fer extensiva la meua solidaritat al poble del Principat i desitjar-los un viatge amb final de victòria, doncs malgrat no comptar amb nosaltres, vull festejar la fi dels textos constitucionals repressors que l’Estat Espanyol ha esgrimit sempre com a sostre per a totes les reivindicacions nacionals i populars.
Sembla ser que aquesta llosa del 78, finalment deixarà de ser tal i independentment de la seua transformació, estic content per què finalment s’ha lliurat una batalla contra un text legal, posant fi a una successió d’imposicions impossibles de canviar. Aquesta és l’autèntica batalla que s’està lliurant i estic segura de que l’Estat Espanyol perdrà, el que no sé és si desistirà o no de confeccionar més textos d’aquesta mena. No obstant això, de moment ja podem celebrar que els pilars de la Constitució del 78 han patit un terratrèmol de magnitud 6,8, la seua caiguda és eminent i amb ella se dissiparan els fantasmes que l’han escoltat, una nova era està a tall de començar.
Els hi agrade o no als mandarins mundials, la independència i el dret a l’autodeterminació són i seran les senyeres del futur lliure i en pau. En canvi les monarquies absolutes defensades per els conservadors representen el quaternari. La disjuntiva és Autodeterminació o Absolutisme els quals cal interpretar com Futur o Estancament. Prenguen nota els mandarins Albiolistes, Riberistes i Felipistes, així mateix cal que “Duck” Trump i Putin se’n assabenten també del fet.
El pas que la historia ens demana està a tall de coure i `s’ha d’executar, doncs cal tancar definitivament la promulgació de Constitucions mediàtiques i op