TOT UN PAIS

Era l’any 1566, un grup de ciutadans dels Països Baixos es van queixar a la governadora Margarida de Parma (germanastra de Felip II d’Espanya) de la política i de la duresa de la inquisició i de la manca de llibertat religiosa sota el regne del rei Felip II d’Espanya. Aparentment, per a tranquil·litzar-la, un dels seus consellers d’estat hauria dit en francès: «N’ayez pas peur Madame, ce ne sont que des gueux» (No tinguis por, Senyora, són només uns captaires). El mot gueux (captaire) es va neerlanditzar com «geuzen», que des d’aleshores esdevingué nom d’honor dels combatents en la resistència dels Països Baixos.

Era l’any 2015: aparentment ja no som valencians o catalans, però ens anomenen «Aldeans». En un discurs recent de la líder de Ciudadanos al País Valencià – la senyora Punset – va anunciar que “allá donde triunfa la inmersión lingüística estamos volviendo a la aldea”.
Ara ens autoproclamem «aldeans» en honor a tots el que defensem els nostres valors culturals.

Nosaltres no som els únics aldeans en Europa, n’existeixen encara molts: Bretons, Bascs, Gallecs, Occitans, Friülesos, Gal·lesos, Escocesos, Flamencs, Frisons i molts més.
Tots tenen en comú que ara, o en un moment de la seva història han patit o estan patint menyspreu, ofenses, insults, repressió per part de l’estat que els té engabiats i que s’enfronten amb la negació permanent de les seves aspiracions democràtiques, per un sistema polític centralista que impedeix que s’autogestionen.

La demanda per a gestionar la nostra pròpia existència col·lectiva és una demanda profundament democràtica, és una demanda dins del dret d’autodeterminació. Els drets individuals s’han estès a poc a poc des de la Il·lustració, però també cal una extensió dels drets col·lectius dels pobles per a autogestionar-se.
La lluita per l’autodeterminació és clarament una lluita en contra d’uns estats burocràticament ensorrats i que han perdut el contacte amb els ciutadans.

Parafrasejant el diccionari Pompeu Fabra: un aldeà és un habitant d’un poblet sense jurisdicció pròpia. I això és el que volen perpetuar les Punset, les Camacho i els Rajoy. Nosaltres lluitarem per aconseguir, que el nostre País, que encara és aldea, aconsegueixi la plenitud legal d’un Poble sobirà.
Ser aldeà significa, per a mi, que estic lluitant per la democràcia del meu poble i que marca la diferència entre un ciutadà gris sense cara i un ciutadà que és conscient d’on ve, què és i on vol anar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!