TOT UN PAIS

En «La Veu, diari digital del País Valencià» el 29.7.2015 apareix un article d’opinió de Javier de Lucas, titulat: «Quines veus valencianes a Madrid?»

L’autor reacciona a l’editorial de la Veu d’uns dies abans en el qual es defensa la necessitat d’una veu pròpia valenciana al parlament estatal de Madrid.

 L’autor comença equivocant-se dient que l’editorial és un manifest polític, però no és exactament això, ja que es tracta d’un editorial en el qual s’expressa l’opinió sobre la necessitat de donar suport a la proposta política d’una veu política valenciana a Madrid. Tal com proposa el manifest de gent de Compromís: “Per una veu pròpia valenciana a les corts espanyoles”.

 Aquest manifest en cap moment posa en risc garanties d’altres opinions de manera explícita o implícita, ni tampoc posa en risc la democràcia com assenyala el senyor de Lucas. No hi ha cap plantejament autoritari. El manifest només té com a objectiu mobilitzar els militants i simpatitzants de Compromís perquè s’expressen sobre un assumpte que els pertany: el posicionament de la coalició respecte a un pacte amb altres partits. Es tracta d’un manifest intern, que s’ha fet públic per a fer possible la participació en el debat de la societat civil valenciana.

L’autor postula que no pot haver-hi una veu valenciana, que hi ha moltes: «no hi ha una veu valenciana vertadera i única» i a més a més diu que manca el poble valencià.

Però jo penso que són els valencians conscients qui constitueixen els valencians com a grup social o fins i tot com a poble. Són aquests individus conscients que projecten una visió de futur per les persones que comparteixen la mateixa geografia, llengua i cultura.

Voler ser poble valencià, és un projecte, és més, un projecte en marxa, que ja està fent-se realitat (p.e.: Plataformes per la llengua, Acció Cultural del P.V., Plataforma pel Dret a Decidir, Escola Valenciana, i altres organitzacions culturals, musicals, etc. d’àmbit de País Valencià).

És evident que hi ha diverses veus al País Valencià i que segons les regles democràtiques tots els partits que surten de les urnes tenen igual de dret a presentar-se com a veus valencianes… Però què és el que ha passat? Doncs, que aquells polítics que havien estat elegits, s’han mostrat indignes de ser representants, ja que han comès espoli, han saquejat les arques públiques, han creat una xarxa de corrupció arreu del País Valencià. És clar que un govern corrupte ha perdut el dret a representar aquest país, i un partit que s’ha mostrat corrupte també ha perdut aquest dret.

Com podrien aquestes veus corruptes, ser les nostres veus a Madrid?

L’autor continua explicant que va néixer a Múrcia i que viu al País Valencià més de 40 anys.

Jo sóc frisó (de Frísia, un país dels Països Baixos).

Ell ha nascut en una regió espanyola, mentre que jo he nascut en una nació sense estat. Això marca molt la diferència en la sensibilitat que tenim cadascú per adquirir consciència dels problemes nacionals que pateix el nostre país d’acollida (el País Valencià). De Lucas ha vingut ací per a conviure «com a veí entre els valencians d’origen». A mi em fa la impressió que de Lucas delimita la seua implicació personal en la societat valenciana quan diu fins on arriba la seua implicació: «una competència lingüística bàsica en valencià i un coneixement així mateix bàsic del patrimoni cultural propi». Dedueixo de les seues pròpies paraules que no ha vingut per conviure amb els valencians com un valencià més, ja que els límits autoimposats ho fan quasi impossible.

 De Lucas vol fer creure que defensar llengua i cultura menyspreades és una postura romàntica. Crec que, reclamar una veu pròpia que pugui exigir la fi de l’espoli fiscal, denunciar la corrupció i reivindicar la realitat lingüística i cultural del País, no és romàntic. És defendre uns principis democràtics. És denunciar activament l’opressió cultural i econòmica del País.

Li pregunto al senyor De Lucas, si seria també una mostra de romanticisme, que plantegéssim aquestes mateixes reivindicacions democràtiques, posem per exemple, en Extremadura, com una mostra de voluntat democràtica per al millorament social i cultural de la seua població?

De Lucas diu que la identitat és un constructe social, no diu res sobre el caràcter del contingut d’aquest constructe. Però no oblidem que la identitat es constitueix com a resposta a unes circumstàncies socials concretes. La identitat dels valencians també és una resposta a aquesta realitat caracteritzada pel menyspreu de la llengua i cultura i el terrible espoli fiscal.

L’autor confon la consciència nacional amb qüestions folklòriques locals, o qüestions administratives autonòmiques.

Tenir consciència nacional és tenir una consciència clara de projecte de país o dit d’altra manera: «la consciència de pertànyer a una comunitat social i política, que vol construir una nació articulada com a estat» (Peter Alter, Nationalismus. Frankfurt am Mein: Suhrkamp, 1985. p. 24).

 És una fal·làcia pensar – com fa De Lucas – que «quasi sempre que s’apel·la a un ‘un poble’, una unitat apareix a continuació un cabdill, duce o füher». Ha de quedar molt clar que els caudillos no vénen de les nacions perifèriques, però vénen de les nacions centrals, com són Espanya, Itàlia o Alemanya. Els seus dictadors Franco, Mussolini i Hitler han realitzat polítiques clarament genocides, idolatrant la seua identitat «nacional» centralitzadora i usurpadora.

En cap moment l’autor parla de l’estat espanyol i el seu rol d’obligar-nos a ser espanyols. 40 anys de franquisme amb el seu nacionalisme centralista assimilador i els gairebé 40 anys de l’estat democràtic centralista només ens ha portat la subjugació als interessos d’Espanya.

Amb aquesta experiència política negativa és clar que no ens puguem fiar de «Madrid», ni del seu govern, ni dels partits d’àmbit espanyol i de la política que s’ha fet per als valencians.

Allò que és vertaderament valencià evidentment no sols és allò que representa Compromís, però si que Compromís és, aquella coalició que més s’arrima a una veu que articula tot allò que ocupa molts valencians i que denuncia la seua situació social deteriorada, la seua economia castigada per l’espoli fiscal i la política lingüística destructiva.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!