Camins de ferro

Avui li ho diria. Sí, per fi li ho diria. Respiraria fons, inspirant per agafar força i li deixaria anar! Feia mesos que ho volia fer. Ella seia sempre davant seu al tren en el sentit de la marxa. No li deixava opció a seure en cap altre lloc.

Aquell matí feia sol. Mentre el tren corria, ell veia esmunyir-se el paisatge. Arbres, muntanyes i edificis quedaven engolits pel pas incansable del tren. Tot acabava desapareixent…
Ella parlava i parlava. Sentia que comentava el que havia fet el cap de setmana, que posava cullerada a les darreres notícies, que si la sequera, que si el nou govern de Zapatero, que si el Barça ja no guanyarà la llliga….

El assentia, tot li estava bé. Mentrestant, retrocedia en el temps, com si ell també anés enrere com el tren…. Recordava la infància, com jugava i no tenia preocupacions, l’adolescència, els primers petons, l’entrada a la universitat, les primeres feines…

Ella seguia allà, parlant en veu alta. Mentre assentia amb el cap al que li anava dient, ell se la mirava bé, era molt i molt guapa. La llum del sol que aconseguia creuar els vidres mig tintats del tren li il·luminava la cara i li feia brillar els ulls.

Tot d’una, just abans d’arribar a una estació, el tren frenà en sec i començà a anar marxa enrere. Aquella ‘carrerilla’ enrere, que per a ell era endavant, com tenir una segona oportunitat a la vida en un moment important, l’envalentonà i es va dir: ara li dic! I li va dir:

-Em canvies el seient? És que d’esquena em marejo!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!