Camins de ferro

Què és, si no, la vida?

4 de febrer de 2008
Sense categoria
1 comentari

Escuts i barreres

Què devia voler dir l’escut que duia cosit a la cartera? Dos colors. Un animal. Reconeixia la regió del país al que pertanyia. Seria lingüista? Potser un apassionat de la història? O simplement un nostàlgic?
Si agafava el tren semi directe del matí i el de mitja tarda l’aconseguia veure. Ell entrava parsimoniós pel final de l’andana, pujant les escales li veia la testa. Una cara agradable, rodona, bonica. El cos, semi atlètic i reforçat.
Passava pel seu costat i se la mirava de reüll, dissimulat. Després de picar el bitllet se n’anava tranquil fins l’altre extrem de l’andana per agafar el vagó final del tren. Allà l’esperava algú.

Un dia veié que parlava airadament amb dues noies. Ell baixava una parada abans que ella. En aixecar-se i recollir les coses, la fità i, com no volent abandonar el tren, trigà a sortir pel passadís, caminant d’esquena mentre parlava amb elles i l’esguardava amb passió a ella.
Però no l’havia tingut mai tant a prop com quan, una tarda en tornar, passà per davant seu a l’andana. Amb la vista li perfilà els ulls. Ella li tornà la mirada resseguint-li els seus.
Altre cop ell pujà al darrer vagó i ella a l’anterior. Amb els revolts de la via, a moments es descobrien.
Ell porta un escut a la cartera. Per a ella, la porta entre els vagons és una barrera infranquejable, com les barreres d’un pas a nivell, que si les creues un cop baixades, et pots fer mal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!