Camins de ferro

Cada matí apurava més. Acabaria perdent el tren i arribant tard a la feina si no es posava les piles abans. En arribar a l’estació, la gent dispersa al llarg de l’andana feia posat d’espera.
Va regirar la bossa fins a trobar el bitllet i el va ‘cancel·lar’ a la màquina vermella de l’estació. D’una revolada avistà el personal i no trobà ningú prou conegut per compartir el viatge tot xerrant.
Mentre feia el repàs mental del que li esperava aquell dia, el tren va entrar a l’estació i va passar de llarg davant seu fins a parar-se al fons de tot de l’andana. El cop d’aire provocat pel pas de la màquina i els vagons li va dur aquella sensació que sentia cada dia: un impuls irreparable de llançar-se a la via en el moment de passar el tren.

Cada cop, cada dia, es feia més intens i no sabia com aturar-lo.
Ella atribuïa aquesta sensació a la por. De petita havia conegut i havia sabut de molta gent que s’havia suïcidat tirant-se davant del tren. Ella no tenia cap intenció de suïcidar-se, ans el contrari, la vida li fluïa per les venes i terminacions nervioses, era una persona vital.

Aquella proximitat amb la mort, ni que fos mental, la duia a pensar-hi. Quina sensació es deu tenir quan el tren t’esmicola els ossos i et tritura la carn i la pell?
Passa tot tant ràpid que no t’assabentes de res?
Es deu patir molt?
I després què passa? On vas a parar?
Les conseqüències pel conductor i per la gent que ha de recollir les restes d’allò que havia etat un cos no li distreien el pensament sobre què hi ha més enllà de la mort, què és en sí, si hi ha un estadi posterior…

S’imaginava que un matí feia el pas i ho engegava tot a dida.
Què pensarien els seus amics i la seva família?
La trobarien a faltar?
Plorarien molt?
Què se’n faria de les seves coses?
Fins quan hi hauria algú que la recordaria?
Això la duia a analitzar la seva vida, què havia fet i si s’arrepentia d’haver deixat alguna cosa per fer.
Estava satisfeta del punt on estava?

Aquests pensaments la van començar a turmentar. Sempre havia aspirat a més, a tenir més amics, a ser més feliç, a compartir la seva vida amb algú que l’estimés, a triomfar en la feina, a que se li reconeguéssin els mèrits, l’esforç i el treball.

Tenia un nus a l’estòmac. Mirava per la finestra però no veia el paisatge. La mirada estava perduda cap a un lloc, un món del que podia haver estat i mai no serà. No hi havia trens que anessin cap allà, només en venien, com la vida, que passa en una sola direcció.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!