Camins de ferro

Què és, si no, la vida?

14 de març de 2007
Sense categoria
1 comentari

Millora el teu tren (de vida)

Cada matí, en esperar a l’andana que arribi el tren a l’estació, ja ni et preguntes: avui arribarà a l’hora? -ni la mires, l’hora-. Per què el tren triga en arribar a Barcelona el mateix temps que fa 50 anys? Podré seure o hauré d’anar una hora de peu? Arribaré tard a treballar o a la cita que tinc? On ens quedarem tirats? Si ens quedem tirats posaran autobusos -no els he vist mai-, o, com sempre, m’hauré d’espavilar a buscar alteratives o pagar un taxi? Em perseguirà i m’acusarà de no voler pagar algun revisor en arribar a l’estació a Barcelona perquè la màquina de validar el bitllet del meu poble fa dos mesos que no funciona?

La senyalització dels trens que passen per Plaça Catalunya funcionarà
bé, hauré de fer d’informadora ocasional o hauré de veure com la gent
s’equivoca de tren o el perd? Si tinc una urgència i se m’acut anar al
lavabo de Plaça Catalunya, podré resistir la pudor i la brutícia? Si em
passa a l’estació de Sants, els lavabos seran oberts o, com sempre, els
estaran netejant? Podré aguantar la calor, la falta d’aire i les
aglomeracions a les estacions? El proper estiu també hauré de dur un
jersei per evitar costipar-me amb l’aire condicionat?

Són les aventures de cada dia d’agafar el tren amb Rodalia de Renfe.
Malgrat tot, som tossuts, continuem agafant el tren perquè creiem en el
transport públic i el que significa de respecte al medi ambient, perquè
en entrar en tren a Barcelona cada matí som testimonis de les cues de
cotxes parats als accessos per carretera a la ciutat, perquè ens agrada
observar el paisatge o aprofitar per llegir, perquè n’hi ha que no
tenim cotxe, o senzillament perquè és més fàcil, ràpid i còmode accedir
al centre de la ciutat en tren.

La gent que viatgem en tren sóm una gran família, s’hi han fet moltes
colles. I ho hem d’agrair a la Renfe. L’eslògan de la companyia hauria
de ser: ‘Renfe fomenta les relacions socials’. Perquè és així, és
veritat. Quanta gent no hem conegut quan ens hem quedat penjats en una
estació, hem patit els retards, la desinformació i les molèsties… I
ens hem fet amics, ens hem solidaritzat i hem purgat les nostres penes
com a dagnificats del servei explicant-nos-les. Fins i tot hem acabat
rient i fent-ne broma.

És molt avorrit anar en tren quan tot funciona bé! No tinc possibilitat
de conèixer la persona que tinc al costat o al davant, de compartir-hi
experiències, d’indignar-me en grup perquè no sé a quina hora arribaré
a casa després d’una llarga jornada de treball! Quan tot va bé, ningú
es diu res, podem estar parlant pel telèfon mòbil amb algú que és a
desenes de quilòmetres i no dir ni ‘bon dia’ ni ‘hola’ a la persona que
tenim a menys d’un pam.

Malgrat tot, com deia l’antic eslògan publicitari de la Renfe, vull millorar el meu tren, el meu tren de vida.

  1. I love the train station and I like travelling by train. Not a lot of people appreciate the long waiting hours that you spend sitting or standing inside a train. It allows my mind to wander and think of things that are yet to come. Travelling by train brings a lot of priceless memories that I treasure.

    Sarah     J. Espinoza

    does proactive work

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!