Camins de ferro

Comença el viatge. Tanques els ulls. Et deixes portar. El principi del camí és clar. Però… i el final? Qui t’acompanyarà en aquest trajecte? Un matí qualsevol, o no qualsevol, és aquell matí. Et despertes amb prou energia, et dutxes, et vesteixes, prens alguna cosa i enfiles cap a l’estació.
A l’andana gent que arriba i gent que espera. Bon dies a dojo entre els suspirs del vent matinal i els badalls. Olor de cafè. L’inevitable informatiu espanyol de curiositats que es converteixen en notícia inunda la tele del bar. Conjuga amb els gadgets del Real Madrid, cassettes i altres andròmines que hi venen en el festival del mal gust.
La màquina de validar de fora no funciona. La de dins tampoc. La barrera del pas a nivell, espatllada, està custodiada per la policia local. A la pantalla informativa el retard de cada dia: un quart d’hora. Comencem bé el dia. Tingues fe, et dius i et diuen. La Renfe et portarà a la ciutat abans d’esgotar els 15 minuts per no donar-te un bitllet retornat.
Retornar… cada dia és el mateix viatge? No, cada dia el viatge és nou. Al vespre tornes al punt d’inici però res és el mateix. Tot ha canviat, encara que no ho hagis vist, potser perquè no ho has vist.
Quan et lleves algú ha posat també les vies, t’ha obert pas. Pots somniar cap on vols anar? Al tren, mentre viatges, tot és possible. Si comptes el temps que t’hi has passat, potser arribes a l’any. Tota una vida, tota una manera de viure-la.
Mentre trenejo somnio. Mentre somnio trenejo, d’aquí cap allà, cercant el meu camí. Un camí que vull lleuger però que és de ferro. La vida va passant com passa el paisatge per la finestra. I hi ha tantes coses que voldria parar i agafar! Passatger passeja, passeja passatger.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!