Pocs cops en els diaris coincideixen dues notícies seguides sobre suïcidis. El de l’esposa del ministre d’educació francès i el del presumpte homicida de la seva parella han coincidit en els digitals en qüestió d’hores.
Colpeix tremendament el suïcidi. Posa en crisi la vida. N’he conegut ja uns quants i no per això guanyo capacitat de comprensió del fenomen.
Els diaris eviten fer-se’n ressò per por que s’encomani. En entorns escolars, cal ser molt curós en la forma de tractar la mort d’un alumne. En les empreses, d’algun dels seus treballadors.
És una malaltia oculta. En el passat també ho era la violència domèstica i poc a poc se’n parla amb prou franquesa, si més no en entorns amb formació.
Fet el paral·lelisme, no sé si no seria bo que se’n parlés una mica més per mirar de salvar la vida a persones que poden estar en risc.
Suposo que en la salut pública hi ha instruments per ajudar a les persones amb dificultats. Confio que n’hi hagi, més en les circumstàncies tant greus per les que passen algunes persones per causa de la crisi econòmica que tot ho embolcalla o qualsevol altra causa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!