Atzabeja

Poesia i altres pedregades

Finitud, quina?

Publicat el 7 de maig de 2018 per atzabeja

Som éssers finits. La mort és, potser, l’única cosa segura que tots sabem que arribarà o, en qualsevol cas, que ens arribarà tant si ho sabem com si no. Ara diem que la vida s’ha allargat moltíssim i prediem que els qui neixen avui viuran cent anys o més. Però, de fet, què són cent anys enfront de les coses que realment duren? Res, ni un infinitèsim de parpelleig. I tanmateix els éssers humans vivim, tenim una vida duri el que duri, un lapse de temps en què podem prendre decisions, fer projectes i arribar a ser (vulgui dir el que vulgui dir), per mitjà del fer i del pensar allò que fem, volem o podem fer, i no fer.

La posició d’Heidegger que és just perquè som o ens fem conscients que hem de morir que decidim agafar les regnes de la nostra vida i, rebutjant la inautenticitat (el que som, fem i sentim només perquè ho hem rebut així o se’ns ha dit que és així: les opinions generals comunes, les normes fossilitzades, els costums heretats, etcètera), establim per a cadascun de nosaltres projectes de vida autèntics que ens dotin, si no de felicitat plena, sí de moments de plenitud que justifiquin el viure i despavoritzin la mort.

Esclar, això reclama l’assumpció de la finitud. Però què vol dir ser finit, més enllà de l’evidència de la mort?

El llenguatge és consubstancial a l’ésser humà; hi ha qui ha dit que l’ésser humà és llenguatge. I en el llenguatge —simplificant amb cop brutal i entre infinites altres característiques o substancialitats, com ara categories lògiques que ens permeten pensar— hi ha oposicions: diem blanc perquè hi ha negre, alt perquè hi ha baix, perquè hi ha no… I finit perquè hi ha infinit. Que el finit és real no en tenim cap dubte. I l’infinit?

Com a concepte, si més no, és. Infinit implica allò que no té límits, i els límits del finit són de bon començament l’espai i el temps, marcs dins dels quals l’univers de l’existent és mesurable, ordenable i manipulable; en paraules de Levinas, una totalitat. L’infinit, de ser-hi, no seria res de tot això, es trobaria més enllà; de fet, per a nosaltres, finits, no hi hauria manera gairebé ni de parlar-ne, perquè seria allò tot altre, l’absolut, l’il·limitat i sense determinacions (cognoscibles). Abans se’n deia Déu, o rebia noms equivalents. Al segle passat, la teologia negativa va intentar trobar formes de dir-ho a través de parlar del que no era, però fou en temps ben reculats que ja sant Agustí digué, “si es pot conèixer, no és Déu”.

Badiou parla d’una crida que desborda el subjecte (finit), d’un esdeveniment. Levinas, de l’Altre (i el rostre de l’altre). Derrida, d’esdeveniment, diferència o fins de vibració. Gadamer, i l’hermenèutica amb ell, mostra que el llenguatge és infinit per essència, ja que mai se n’esgota la significació per més que sorgeixin noves i noves veritats que el llenguatge crea i dins del llenguatge són. Heidegger, al final, exigit, respon que només un Déu podria salvar-nos. La psicoanàlisi mateixa apunta a cossos estranys dins el subjecte no accessibles per definició.

(fi de la primera part)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.