Soles gastades (poemari)

 

 SOLES GASTADES

 

 

Autor:  Manuel Martínez Ballester

 

 

 En el més profund del seu ésser,

l’home ho és de veritat quan, a la seva manera,

és com la rosa: sense per què.

 

(Martín Heidegger)

 

 

 

 

 

 

Punt de partida

 

 

 

DIGRESSIÓ

 

No és possible de dir, sóc mans,

i sobre aquesta columna bastir

un temple a la tendresa que s’ajup

i és calma. Seria per a la pau,

aleshores, un despropòsit greu 

estendre el seu regne entre els súbdits

rojos de sang del déu de Roma:

aquests camps són regits per la Llei orba

dels nombres i la seva impura però invicta

raó. I és que, després de viatjar

els rengles dels anys, no és trobat encara

viaducte més apte al patrimoni humà

que el de l’úter esbaldregant-se

de l’esclava d’Abraham.

No és bogeria. Un cop llegits Plató i Ovidi,

Camús i el venerable Joyce,

Emily, la dels setze forrellats,

Hegel el vell —diguem, Heidegger—, 

d’haver advingut lluerna l’obscuritat bellíssima

del Juan que neix per a la mort per mor

de vida, d’haver trascolat

els afilats vidres del boig eslau

i de morir en la cruesa innocent i oberta

de Coetzee el diví, seria d’insensats

no dir: acceptem la fugacitat de les hores,

perquè s’hi pot brillar. I ho diem. Mes

diem també que empassem foc i aboquem ànsia,

que un agravi de carn se’ns desespera  

perquè el visquem, perquè s’ablami, perquè travessi amor

sempre que es parla. Però callem. No hi ha dolor

de més doldre que no ser la gran ungla

que esgarra i ensangona el tronc de viure, cap.

La resta és fam tan sols de famèlica bèstia i docta inutilitat.

 

 

 

 

Primeres passes

 

 

 

TERRA

 

Extensa, de planell rugós, dispersa

en prats que s’adonen al morar del que és, i és

el que és de forma impura, l’ésser

abocat aquí i ara, un indesinenter llampec

fent terra a la mà, al pit, als ossos

balbs d’innocència provada, a l’emmirallament

en l’altre, al seu sol ser-se en ell o en ella,

que no és, el gènere, sinó duplicitat

plausible per a la nació de la bèstia, l’ordre

dels corbs, ni un gual per a l’àngel desindexat

que roman i sura i, si és, s’encarna

en pols d’infinitud i en úter d’estament diví.

 

 

CEL

 

Quin mar. Sense recança etziba

al botavant la seva planícia de blaus, verds,

volta grisosa que s’esberla estrèpit

sense inri i amb descosits albs,

sols solets, fosforescències múltiples,

genives dades a l’entronització

d’aquests cossos extensos que perduren

com a crosta de l’atribut de ser;

i és que ser no és, sinó en la sola, insondable,

condició de l’ésser. Així és 

miratge aquest mar, que ens enganya,

que mor en el que, essent, periblement no és

sinó un mer succedani de fam no assaciada

basca de paraula natura bres creació i cantell de llei,

el misteri profund d’un antic regne

bregat en la batalla, que palpita ardent

per entre la matèria, i és enredoltat amb l’angoixa

de l’etern fer-se i desfer-se un mateix.

 

 

FOC

 

Encendre foc. Oxigenar-lo. Veure

derruïts fins als fonaments el sol durar

de les coses. Rogenca letargia. Miríades

de corintis als ulls. Viure és això:

carrassos d’encenalls carbonitzats en públic

que atien els esperits forts o enlluernen el mans,

però tots són claror. Respira,

som donats a abrasar-nos dins el fogall del que és

i a inseminar el caliu que ens perpetua. 

 

 

AIGUA

 

Resum d’una desfeta, es precipita

amb gravitatori desseny vessant avall,

bramula, salta, gira per roca blanca

i què importa el color,

l’allisa, assossega els col·loquis

entre els derelictes del món, que no hauran de dormir

fins que s’eixampla plana. Però no hi fina,

sinó que viu en l’ull i dins del cos

de cada esquitx i ona, empesa

un cop i un altre, vivint-se, d’auto, re,

univers ple, en l’univers incomplet sempre

dels éssers que bevem, i si bevem, vivim, 

que beure no és negoci només de qui s’abeura,

sinó de qui es reclama viu perquè és el motlle de la set.

 

 

AIRE

 

L’invisible és. Es veu en l’arç, l’arbust,

en el plàtan enorme, en l’enorme pi, copes

per a l’ombra dels arbres, o podem dir

alzina, roure, om —tots tan d’humil semblança

però amb mà de ferro que els regeix

des del socam—. Es veu en el desfici

que ix dels cabells despulls,

en la dispersió de tanta majestat de sobres,

en els reclaus del cos fendit,

en la cobdícia d’unes ales al cel, o els vapors tòxics 

que ens apaivaguen entre cops

dins dels claudàtors de les hores comptades.

Que es veu vol dir, se sent;

és un dels forns del verb ser de l’ésser.

 

 

 

Pols de camí

 

 

 

ALBA

 

Pestilència o bassa d’aigua tèrbola

o pou on es congrien formes mòbils abissals o

febles a cops luminescències, obscures

profunditats

per on galopen cavalls orbs, lliures de brida,

fins que els embrida l’alba amb puny

ferrós. Algú diria,

desig o assossec del cos o infame descans

de la raó: què cony, abrupta

vibra del respir, ja es pot ben dir, sí.

Alba és mot de no encendre el llavi que l’envola.

Potser aurora, anàrquic nom afeixugat

d’ordre i de mort i amor i pare.

Si per la llengua fos, diguem només claror,

escullera, ferralla de llum fosa

en fàustic foc, vampir per a la por que creix.

De manera infinita s’escampen els éssers

en la riuada discontínua del ser.

 

 

VALL

 

Depressió. (?). Entre muntanyes, diu. Dei verbum,

si es mira des de l’alçada del front, oberts

els ulls al llast de tres trets físics.

Però no. Punt seguit. Siguem realistes en mons reals:

valls de Josafat, Elà, Gilead, la vall vermella,

o més ben dit, Harmagedon. Un punt i a part.

És la ressonància, noms que redibuixen

l’espai i el temps, ones que graviten nodals,  

profundament clavades en les òrbites

de veure-hi, éssers tots que són i no

són només la carn, l’os, sinó el projecte exsangüe

d’un trau anomenat cor roig, I és que no és

qüestió d’un supòsit entre les coses

humanes o divines, sinó de revinclar-se tast

de vent, la veu d’Ha-Levi, fumeroles

darrere els ulls, perfums de lliri blanc.

Dellà, sols valls d’Acor, codolades i revenges.

 

 

MIGDIA

 

Plenitud; sol a plom damunt la terra

espatarrada, humida, oberta bat a bat;

la plenitud no eterna; l’hi voldríem?

Cap ombra enlloc per a l’interrogant

humà de l’aquí i l’ara,

que no són, però ningú no en parla. És

recerador l’aire d’hivern en aquesta hora,

i el marès que l’envesca a estiu

i diposita ardor pelosa

al món i els seus corpuscles, veus que són

a penes però són, pedres de joieria

uns, graveta de riba, en curs

d’obra per la llera del viu, on dura

l’empedreït costum de al capdavall morir.

Res no mor més el que és, si no morir-se

no havent il·luminat un pols, un brou

d’instant, o no havent hagut, desolada,

una mà presta a enconcar un cos

o entotsolar-se un cor tant d’encorar-se

per mor dels naufragis del viu i vés i besa el bes.

És un significant buit, la perpètua crisàlide;

el vol solament vibra, papallona o falcó.

 

 

NÚVOLS

 

Condensats de gotes o cristalls, de 0,001 a 0,1 mm,

100 milions per metre cúbic, vist a l’engròs.

Fortificacions, cauets, filagarses titàniques,

o, dit pedant, cirrus, estratocúmulus. —Quins trops,

llatins, romànica fura i estupre

de la parla en rigor, pesant.—

Foren Pàvloves levitants o sufís panteistes

sense místics ferratges o arrels d’un aire invers.

No es tracta de mirar o de veure’ls, són ells mateixos

lenitius blancs o esgrogueïts, mòrbides perles. És

llavors —hi ha un perquè, una pau?— que l’ésser plora

i diu: honora aquells qui han calcinat la vida i no han

deixat cap rastre; els d’empremta gravosa,

mariners, místics, oracles, albins,

tingue’ls respecte, ja n’hi ha prou. Na Margarida

en sa diòcesi del món, predicà en franc:

“els núvols, els meravellosos núvols”.

Es veu, oi?, de puntetes passen, sense cap pas.

 

 

PLUJA

 

De front, sobre els cabells, al ventre tou

de la terra, hematòcrit d’H²O a la recerca

de camals fondos, font de a la llum donades fonts,

venes del cos esprimatxat en forma

d’escorça de la bola, una pèrgola no de llum,

dreçada enlloc, ignorada de dobla

consuetudinària per l’il·límit celest d’esclats

i milers de milions buits o en ombra

o entre encenalls d’estels, desvari en flames de ciclop

o minsa clivellada lluna,

gelors o simples cors ardents o deixondits verins

o, gola a dir, fins cordials i tot o càndids.

L’aigua és vida, però, ¿engendra el viu sencer

amor, dolor, esperança, l’ardu

sentit de pèrdua, que defineix el blau fanal

on ens drecem? Hi ha un sentit en aquest ordre de barbàries

que sigui exempt d’aflictives captivitats?

 

 

RIU

 

Recorre i corre, primavera a hivern,

sempre ell, un altre sempre,

o no, que no és curs, sinó reu

del que el traspassa passa a passa.

Gasiveria eutròfica, gorgues de menesteritat,

una bilionada fluent vàlida

només per la pàtina intemporal del nom

—amb més precisió, del nombre—;

rastre?, ni d’oreneta al març.

L’ésser, esclar. Però l’ésser que és vist i mira

cap al llindar del tu i el veu

i en la deflagració de ser i ser-se

se sap, i se sap l’ésser que, de granit,

ni per penyora, és palp infinitèsim

de foc significant, Jahvè de carn i os

vingut per a la mort del fosc no-res del nombre.

 

 

ESTANY

 

Devia de trencar-se el broc i en quedà això,

un càntir per a les boques menudes

i els glops petits, o no,

de vegades, fruit d’una abrandada balquena,

esdevé llac, o, brida treta, mar,  

un Baikal, 30.000 quilòmetres quadrats

i el fons, fondal. Són els petits, però,

que ara la llengua amara, aquestes microscòpies

aclotades als alts vessants d’àliga i nus

de l’esperit, que és com són les maneres

del pedregam dreçat, roca, rocs, lloc

de tributaris lliures que, de per sobre vistos,

membren ninetes d’òpal, orbs

de claredat exiliada i mons d’estrella, i era

que l’infinit se’ls obre a dins per germen del finit:

l’ull lloparrós, obsidià, ens endreça

a l’absolut. Negar-nos-hi? Mirat de prop

no sembla pas delícia, i alhora,

¿com deixaríem, Giacomo, d’haver-nos de l’anhel

aquells qui només som glòria d’escletlla,

una penúria subclínica de iod?

 

 

ORATGE

 

Orat. Ge substantiva. La intricada

verbalització d’un moviment que és fet

del fil delicadíssim que fan visible

les arts de la vela i de l’aspa, sigui bo i dit

a tall d’exemple, i encara que sigui fred i aspre,

boreal: llenç de tan blanc blau,

un arreplec de llaços

on de cop sobte i nusos s’aturen cors.

S’ha dit, quins cossos en la mort tan purs, de flora

impura, o no, qui sap si bagols sapients

d’alè immòbil on cap oratge bleixa

i aspes i veles no proveeixen l’ull orat.

En mots de butlla: som cors de senescència

sabuts en desempara i prova, i tanmateix fornal

on es liqüen gels d’amor a flamarades,

els fruits de l’arbre fulla perenne del viu.

 

 

DELTA

 

Atzucac d’aigua en què un riu sencer es ret

de cos desfet al mar, vencedor d’ara: no es retorça,

no es dobla en asservit doblec

ni es reprèn dins seu: en aquest front bàrbar

tota dolçura mor, tret del que és viu.

El viu retrona, cop i cop de martell, en un periple

de nacre i òxids que rebenta el dens

estèril primer pol, zeros, sospites, manques,

i s’obre a advenir meteor

que s’arrossega o vola. Com en fóra

d’esperançador el batre’s si hagués el cos només

neguit d’engendrar vida.

Però és l’ésser tant en desesper de ser,

que es desficia i corre i aspira i s’ennuega

amb fam i amb set,

i mor si no viu de morir-se en l’aigua viva del riu.

 

 

MARS

 

Quin tel. Llis només a ull lloure, batuda

excrescència de pressions fondalades bels

serpentins obacs sofres i metzines

vàries fora de niu més. Però,

esclat també de lluminàries correnties ramades

dades a brillar enllà dels ulls, obscurs

grums d’un seu cel blau bla trencadís brenys

vidriencs grisos negriscos si aïra

el vent i deslliura tempesta o torb;

si no, perles rivetes canes

collars caucàsics o devora llisos queixals

de fam no gens inanimada o suborns de vista,

que els ulls menteixen i no hi ha engany

més corc d’atribució a l’ésser

que el d’heure’s cosa entre les coses

si envesca utilitat: el vell conjur

d’acabalar la bossa a canvi d’una xifra al cor.

 

 

TEMPESTA

 

Filtre profund en negre i gris, volums

d’una inquantificable gernació de gotes

solcant un cel de, per no vist, de doldre’s; grop

sobre el vell, antiquíssim mar, ses vores

devastades per sequeres i forns,

sa gent vinguda de la ungulada riba

que s’estén del naixent fins a les valls

obertes en canal del Rift, ben mirat, la progènie

de tots aquells qui hi han estat o hi són,

una intricada mescla de teleologia humana;

és un  dir. Aigua de doll escàs

i mal, trombes de cop o res; no importa,

ja hi és costum; però, quan la talaia del zenit

esclata i s’esbadella de cap a cap, la insània

és una allau absent de mare, un abús que embogeix

les aigües, el bram de cent mil gorgs, llampugues

de santabàrbara encesa. I la gent, què?, la gent,

dient-ne flor, cap per avall, un mix d’angoixa

i ensum d’aroma de traspàs, llevat, esclar,

dels qui són fets a dur dedins la bèstia

i els falten mans i cor per implorar

misericòrdia, una treva, un gual per a la calma, 

per a la suma de la vida, per a l’arqueig,

per a la fèrtil pluja feble en què cap criatura es nega.

 

 

PEDRES

 

Per camí ral, valls i collades,

alts cims, reblerts d’ingràvids cristalls blancs…,

aiii, no, què m’esgarrio…,

vull dir que cauen i es veuen, arenys

com si diguéssim, aptes perquè els divisi a ull noble,

nu, la ISS 400 quilòmetres lluny,

que és si fa no fa el nom en número de l’òrbita,

vist amb els ulls de l’home fàber i els seus erms, perquè

vist fora dels sagraris on regnen lleis i ordre,

la dolça regularitat, enllà,

per camps i parets, rius i prades, congostos,

cims, planes i vorals, arreu, descansen del seu pes

les pedres. I és que són, sobre d’eternes

gairebé, i salvats prògroms i minves naturals,

aquella irrellevància si no innata abduïda de l’argòlida,

reu de no saber a despit seva que una pedra que un roc

pot devenir palanca per a l’aura assetjada

del no mortal. Oh, rei David.

Però se sap: és fet l’amagatall per amagar-s’hi.

 

 

HERBAM

 

Heus aquí un prat, modest, dels d’ara,

untat de fumarola verda, talment manyoc

que ret la cabellera en delicada ofrena

i la claudica sobre el crostó torrat 

d’aquesta terra, eixuta i poc dada a l’escreix:

boscos, compteu-hi, flassades de pi negre

i roig, modèstia, triadures de faig, els arços, l’om, 

claps de fer d’ambre l’ombra; una llisera

desembasta un ordit a posta. Dorms.

O dormies. El bàrbar brot diürn, gòlgota

d’on tota placidesa fuig,

és ara en obra, atapeït de múltiples

claredats i foscors ineluctables, un frenesí

orat, desideràtum del que és llançat al viure,

l’ai menut, el genèric de mare nat,

que no sap ni sospita que els mistos són encesos

abans seu però se n’embeu la lluïssor

i diu sí i no

                        —el no si no es desencamina—

i s’escarrassa a servir i vendre’s i és qui es consuma i mor

per ser bo i resumit de caducifòlia brasa.

Mes ara, un cop despert, ben recte el veure-hi des dels ulls,

veuen aquests la tremolor a la vora: flaps d’aletejos,

milers de milions, un inquantificable i numeral

estrèpit de colors i d’ales, la inequívoca

prova del nou d’una èlitre immortalitat de serafins.

 

 

TARTERA

 

Diuen que allò de remuntar una roca

avui demà i l’altre també temps i temps i sens fi

fou una condemna del déus a Sísif,

el lladre de camins. Clar que, se’n pot estar segur

si és un mite? Aquell qui hagi arat tarteres

sap que la pedra és, i és

pedra rompuda, blanca al sol, les molles,

a l’ull de l’àliga, d’un blat que fuig

si el peu llisca en allau gelera èbria

o sola armilla als flancs. És d’escarràs, un pas

cap al coll avall dos, es veu, lil·liputencs 

d’estirp humana.

        Sísif no és res. Compara’l

a un pare una mare fills fam feredat fred,

de genollons pel jou

   —ara se’n diu, salari—,

voluptats atorgades, línia curta a l’horitzó,

vianants sense veu enraonats per boques d’altres.

Això és un càstig

        —ai, cruel bíblic firmament—;

        o no, pura cobdícia,

cops de rapinya o de plusvàlua, sàtrapes, faraons.

I doncs, l’amor?

      No veus els pares?, amen, amen, amen.  

 

 

PENYA-SEGAT

 

Pluralitat d’espais en què un sobtat

desfalc de matèria sòlida

trava el pas de qui hi és a prop, i diu:

tomba. Un cop d’ariet al trèmol

mur de la por, no pas

esclar de progenitura corrupta

necessàriament: amortització tan sols d’excés

de cost, un maremàgnum

de flors empedreïdes o de dol de qui és lleu,

sense petjada, un vol no les per correnties d’aire.

Viure és un tret sobre la diana del viu.

 

 

AGUDELLS

 

No esventren blaus ni seuen als seients

on seuen de l’estiu les nuvolades

ni hi verdegen els prats ni cap cristall

d’hivern s’hi ajoca mans —aquesta blanca

vicissitud dient-nos què?, no-res,

poca blancor, i això, si neva—. Màquia, alzines,

pins, eucaliptus alts, obra d’algun

llatinista, plantats fa un segle o tal vegada

més. Pitets de la mama mar, turons

a punt de d’aplomar-se sobre la plana

rude i enfellonida, per altre nom, ciutat.

Rosa de foc. Forc entre la mort i la vida.

Por de morir-nos. I doncs?, tot és ara i aquí,

qui mor, qui viu, la vida que copula i gesta,

luxúria en la que no fina res.

La vida és verb; la mort, allò només que l’adverbia.  

 

 

BOTES

 

Els colls Puig i Vinassa, els Agudells, Maltall.

Ventricles, cops. Trepitgen fort, aquestes botes,

fan camí o el camí es fa, però algú

n’ocupa el pont, i surt i puja i baixa i s’alça

i ve i va, com si, detenir-se, fos

el vestíbul del zero, un cimal buit, el témer infame

d’una esquena a trossos  i ulls blans.

Botes discretes, ja va bé: solleven

pols, terra, pedres, sons, obren camins

que segueixen, resolen, muden, es congratulen

del que és possible i múltiple amb les hores i el pas

—que és, com se sap, el que és—. ¿És bàrbara

aquesta deu de ser si (tu) no ets?. Tant és,

es dissimula i fora: és la font, l’aigua,

la roca, el fum, el blat d’aire d’un vol d’ocell.

 

 

CAPVESPRE

 

Enmig de dues llums

                            —que no hi som sempre?

Amnèsia al detall, massa o volum

entès a mitges; contra tot pronòstic,

perfils que hi ha, i hi ha

límits cel·lulars, molts, per cada murmur d’ull

mirant-s’hi. És

la remuntada des de dins de l’ésser,

la claror vista veient, és

la fonda escorrentia del desgel fluint-se

al cor del que es desclou, l’esclat

de tanta visió inflamada.

Caldria un nom per no envidar un desvari cec,

una aura adverbial, un ara, aquí, un arbre

de fruita dolça per assaciar sets,

llengües desvetllades

en cada un dels desideràtums de carn i os.

 

 

NOCTURN

 

La nit; el paladar recorda

escorrentia i febre, claredats

absents, erra per àmbits indescriptibles

hostes del fosc, supliciat i eixut.

No és un ordre amb escara, amb llaga;

és el viu que es doblega en un doblec

de cuc al que el doblega.

No és que no hi hagi clars o penombres de mig en gris,

garbell d’aquestes valls tan poc dotades

per a l’assossec. Hi ha rugits,

d’ADN igual als de vetlla,

que creixen i obren pas al dolor, al prec,

la boca un mormol mut, el son cabal fet sorra

per a tot el que en llum i bell

asservia el dia, qui sap, una entelèquia,

un cor de sobres aperduat de tanta sang

que de cap mà s’estronca i, doncs, s’anega,

i qui el sentirà palpitar. Gargots

amuntegats per un foc àgraf on s’infanten les formes,

simes, estimballs, fumaroles, remels, podrims

del qui respira fort, i del qui aspira

a penes aire i és tan sols una inaprehensible olor.

 

 

 

Vistes panoràmiques

 

 

 

DESERT

 

Extensió; plana, fondal en alça;

el sol hi crema excés de llum, de sal;

serveix sevícia a un orfe etern. Viure,

però, s’hi viu, o el viu no hi és i res no fóra, i és

que la por hi  niua a confirmar-hi el témer:

el tàtar mai no serà el portador

d’una unça d’esperança —no s’hi sabria.

No hi ha empara per a qui el veu i hi viu, tan sols

nuesa en majestat, Crist que es despulla

el poc vestit, arena, gebra i foc, ben bé fins a

50 graus de grau entre una lluminària

i l’altra. Desert d’éssers, desert

de l’ésser, sol miol entre el retrò de vida

i l’agror vaporosa de la mort,

el grisall que s’abrasa enmig de ser i de ser-se

i cau i resta incinerat i fa de fil

 per a l’agulla en el rostre únic del nosaltres.

 

 

MAROR

 

Gràvids el pit, els tubulars

de l’enterenyinament roig, l’esponerosa

gola de fruit espars, els barbs de femellenc;

tant d’excés per a la glòria, i l’úvula

que mai no acaba de saber-ho, i l’amàs d’anys,

encara, i sorprendre’s i dir: no, no era

això és pedra de foc.

De part de fora, els ulls; de part de dins, no es veu ferida;

però, l’afrosa feredat

de la innocència erta al cerç, ¿on és que habita,

que no era vista i era i és?

És clar, ¿quina ànima, no algú de mera

presència aquí, no, quina ànima no faria bocins

un cos escàtim de bagatges,

ullerosa d’insomni, amb set de sec ple plor?

I amb tot, la sotalada llàgrima

de no de carn ni d’os, torna bromera als camps

per a misteri de la vida,

disseminada, immensa, i ombres i mitges llums

rebenten de claror inseminades

per les vies dretureres del cor.

I és que és tan escapça la vida, tanta la indiferència

de l’anar fent diari de sot a sot,

tan gros l’espant del no i de l’altre,

que la criatura advinguda a ser creix i es reprodueix

dins el ventre amb el nom, etern i fràgil, d’esperança. 

 

 

CALM

 

Ample l’espai, exotèrmia en l’aire. La rufaga

d’on s’escolava el somni en tubs

innascibles al mil·límetre fer, a la mesura

del càlcul, on s’enxiquien raons,

ordres, i rocs i graves eren esmicolats de mica

en mica, s’és revelada ara cóps

volàtils, lleugers, ambres

que l’au mateixa hauria per sumptuosa llar;

tanta n’és l’amplitud, l’el·lipsi, clara,

segurs els fonaments, i enllà

del mac un sol respir serè, o, per ben dir-ho, sobri,

damunt carreus mesopotàmics tarda i nit,

estiu i hivern, ruixims de pólvores

de talc per a la pell que crema i la cremor del viu

que sempre viu dins d’una flama.

Hi haurà corredisses, xiscles, ensums, com és de llei,

del que és interior i fosc, subordes tributaris;

hi haurà insídies, renys, d’allò que és clar també, i sovint;

hi haurà hostatges la por: fissures, xacres,

engronys, una milícia de demiürgs

creada a fi de fer fondals els sacrilegis i l’ultratge

als sagraris de llum, on habiten de natural

els éssers que són, i són els qui volen

vora del vol dels altres per mor de ser, falcons

als qui amor agusa els ulls i s’hi demora

i hi viu i hi mor per mor de viure,

un sense límit mans

que acorda els peus al pas dels qui avancen i eleven,

i als de qui ni tan sols els és dat a saber

que som tots aus sota el punyal, però amb l’esperança a l’ala.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

[Aquest poemari consta de vuit-i-vuit poemes

en vers blanc i encadenats finals d’alternança agut/pla

llevat d’un.]