De l’estiu esclafat…

Mai m’han agradat gaire els estius, però aquest m’està deixant baldat, incapaç d’escriure i gairebé ni de pensar.

Enmig, però, de tanta calitja neuronal i moral, a l’endèmic atavisme espiritual de l’autor del bloc se li han aparegut tres evidències, no prístines, per bé que prou clares, minimalísticament bàsiques i bàsicament minimalístiques, que, tot esperant els esclats tardorals i a despit de la seva persistència a aconsellar res a ningú, decideix compartir amb vosaltres.

Els éssers humans ens hauríem d’escarrassar a:

– Estimar tant com puguem.
– Pensar per nosaltres mateixos.
– Viure i morir amb dignitat.

Els éssers humans hauríem d’estar-nos de:

– La indiferència.
– La ignorància.
– El déu de la futilitat.

Sueu-ho com us plagui.
.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Hugo Mujica

Hugo Mujica (Buenos Aires, 1942) és un dels grans, un poeta argentí de llarg recorregut vital que va des de la contracultura novaiorquesa d’un Grinsberg fins a la “cosmicitat” del zen passant per l’estada durant set anys en un monestir trapenc (amb vot de silenci), la seva formació com a sacerdot i el fet de convertir-se en un dels més clars exponents del corrent ecumènic que més caracteritza avui l’espiritualitat més autèntica i renovada del nostre món.

Dir que la poesia d’Hugo Mujica és un flux més de la manifassejada torrencialitat americana fóra, en aquest cas, un error. La seva poesia no té res a veure amb torrents (tret de l’energia i la força), sinó que sota la brúixola de la frase poètica més que no pas del vers (i això sí que és molt característic de les poètiques llatinoamericanes), el subjecte poètic no és, pel que fa a Mujica, el que s’expressa en el poema, sinó que, podríem dir, és el poema en si, la paraula que el forma, que vellutadament i sense cap aparent esforç s’hi vessa i s’escampa regant-ho tot fins a l’arrel. En els seus propis mots: “”el que se demora en las palabras para ver qué más tienen que decir además de lo que ya dijeron”.

La poesia de Mujica és amor, sensual, passional. A la manera d’un Juan de la Cruz, es bolca en el vers, s’hi despulla, s’hi lliura, s’hi dóna, és un humà kenòtic a l’alçada del déu, kenòtic també, del qual parla, un déu que s’aliena en l’home i el divinitza en la mesura mateixa que s’humanitza ell mateix.

El poema reproduït em sembla una mostra esplèndida de tot plegat.

HAY PERROS QUE MUEREN DE LA MUERTE DE SU AMO

Hay perros
que mueren de la muerte de su amo

cuerpos que no hacen el amor,
hacen el miedo

que no se agitan,
tiemblan.

Y hay hombres
en los que muere dios
como una gota de lacre
sobre el pecho
de un torso de mármol,

son los que lloran cuando creen
estar hablando,
o gritan soñando, pero al alba
olvidan el grito
con que encendieron la noche.

Hay hombres en los que gime dios
por no encontrar un hombre
donde morir de carne,

pero no llora como quien lo hace
solo,
llora como quien llora abrazado a un niño.
.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Acuïtat

ACUÏTAT

La intensitat de la claror no priva
que hi pesi el cos,
que tingui cos el que es pensa,
ni la suor per llengua que corre, puja, baixa,
va i ve per veure’ns d’ulls, els ulls
ferms per mor del mateix refiat dogma
d’un do. I encara
rere del munt de cada singularíssima cèl·lula
vist en un tot, fins un ull sense ofici
arribaria a discernir les formes immarcescibles
que apuntalen el món. El món,
si es mira bé, és un continent de límits
per a la fosa en un ull serè.

 

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Passatge

PASSATGE

La basca va i ve, és comprensible,
al capdavall venim i anem de passejada
per entre morts i amors per més
que siguin ordenats sovint tendons i grums
de carn, coàguls a les venes, somnis
dels que no fan dormir, retalls
de record o constructes, tot s’hi val,
o potser solament el borboll d’un forat
on només hauria d’haver-hi
una porosa tela intacta.
—Tot, però, passarà, la pluja menuda dels àngels
durà tres dies. Dorm, no temis res.

 

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Oscar Wilde

Oscar Wilde (Dublín, 1854-1900) no necessitat presentació, tothom n’ha llegit alguna cosa i, sigui per la qualitat literària, sigui per característiques de la seva vida i el seu temps, és conegut de manera extensa arreu, encara que potser amb biaixos incorporats. És autor sobretot d’obres de teatre amb força crítica social d’aleshores, però també d’un llarg poema nascut arran del seu empresonament a Reading i de les experiències que hi va viure, com ara l’execució de detinguts, que és la referència immediata del fragment reprouït. En reprodueixo només aquest fragment perquè em sembla, a més, bastant representatiu de la totalitat.

La versió al català és de l’autor del bloc.

BALADA DE LA PRESÓ DE READING

Els homes maten el que estimen,
que ho sàpiga tothom,
hi haurà qui ho farà amb odi als ulls,
d’altres amb paraules falagueres,
el covard per mitjà d’un bes,
i el valent amb l’espasa.

Hi ha qui mata el seu amor de jove,
i qui ho fa quan és gran,
l’un escanya amb les mans luxurioses,
un altre amb les mans d’or,
el més amable se servirà d’un ganivet perquè
el fred s’empari ràpidament del mort.

Alguns estimen poc, d’altres massa,
n’hi ha que venen i n’hi ha que compren,
hi ha qui plora quan fa el que ha de fer,
hi ha qui ni bleixa de fer-ho,
i és que els homes occeixen el que estimen
sense que tots ells morin pel que han fet.

….

The Ballad of Reading Gaol

And all men kill the thing they love,
By all let this be heard,
Some do it with a bitter look,
Some with a flattering word,
The coward does it with a kiss,
The brave man with a sword!

Some kill their love when they are young,
And some when they are old;
Some strangle with the hands of Lust,
Some with the hands of Gold:
The kindest use a knife, because
The dead so soon grow cold.

Some love too little, some too long,
Some sell, and others buy;
Some do the deed with many tears,
And some without a sigh:
For each man kills the thing he loves,
Yet each man does not die.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Vent blanc

VENT BLANC

L’aire és absent. Un vent
de color blanc s’aploma de cop sobte
i fa que es revoltin faldilles,
les que hi hagi, i llençols simbòlics
fets per a la cridòria als balcons,
encara en queden. No és l’hora
de ni un adeu en la corporació orgànica
dels éssers, el desig s’escura
la gargamella amb els mateixos llots
de sempre i la por s’escandeix
entre la multitud
com des d’ahir i abans d’ahir i els segles,
arribats que fórem sense cuirassa
i amb un excés de melsa
per al cor, inútil com a fera.
El vent blanqueja els ossos morts, exhuma
els llavis, enrogeix les llengües
i les enlaire sobre de corrents càlids
padró del que es mou i recerca, i, ample el pit
o estret, espera per anunciar-hi
noms, mans, a les palpentes tactes, l’altre
que et reconeix i traspassat
el traspasses, i d’on es diu, es diu,
que s’hi pareix un infinit de mútua pau o de pau
dòmita, i d’on saber-se i d’on saber
és un nombre que sobreïx qualsevol aritmètica.

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Hermenèusica

Ja ho he dit altres vegades al bloc: en aquest món tot són interpretacions (també aquesta). Naixem al ara i aquí, és a dir, en un moment històric determinat, dins d’una comunitat específica, amb la seva llengua, els seus usos i costums i una cultura determinada, en un “líquid amniòtic” no físic però que pre-condiciona i, de fet, pre-conforma ja un món abans d’arribar-lo a interpretar de manera racional. Lacan afirmava que fins “heretem” l’inconscient dels pares. No hi ha, doncs, no ja un contacte, sinó una “recepció” pura del que hi ha. El món és ja sempre una construcció. I no només en sentit kantià.

S’ha dit, amb una certa dosi d’humor i remarcable intel·ligència, que l’hermenèutica és levítica, una mena de reflex del caracter errant del poble escollit, que mai no arriba enlloc. No m’ho sembla. Crec que prescindint i tot del fet que alguns dels pilars de l’hermenèutica no són jueus (Heidegger, Gadamer…), les coses van per un altre camí. Que tot siguin interpretacions implica, en primer lloc, que no hi ha una interpretació que sigui la bona i respecte a la qual la resta determini el seu grau de veritat. No existeix cap topos, físic o no, que sigui la veritat. La veritat és un fenomen intrínsicament provisional, canviant, relatiu (socialment i històrica), que no vol dir pas caure en el relativisme absolut o un nihilisme mal entès. Cada època té la seva, de veritat, segurament cada comunitat i, al capdavall, cada subjecte.

I què comporta això? Doncs que no hi ha més remei que dialogar per arribar a acords a l’hora de viure en col·lectivitat, en tots els camps, des de la política a l’economia i a les lleis i normes socials, i que cal desenvolupar una profunda i autèntica tolerància i un gran respecte cap als altres i les opinions (interpretacions) dels altres, si són nascudes també del respecte i la tolerància al seu torn. La veritat és, per tant, una construcció que cal anar aixecant des dels fonaments, des de baix, cosa d’altra banda tan vàlida en el terreny de la política com, posem per cas, en el de la ciència o la religió.

Hi tornarem.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Andrée Chedid

Andrée Chedid (El Caire, 1920-2011), poeta de nacionalitat francesa l’obra de la qual ha rebut nombrosos premis al llarg de la seva vida, Goncourt inclusivament, i en el supòsit que això impliqui alguna cosa significativa, és una poeta d’expressió precisa, ajustada, amb tendència al vers contundent però sense estridències, escarrassada a retre tribut a la vida i al que la caracteritza per damunt de la mort, la derrota i la submissió. Crec que el petit poema reproduït a sota la representa molt bé. Pareu esment al canvi de verb entre la primera i la segona estrofes. Una poesia que vivifica entre tant d’aire corromput que ens envolta.

La versió al català és de l’autor del bloc.

SEMPRE

Reculada
D’ara
La mort governa
i ens enalteix la vida

D’ara
Reculat
L’amor regna
i abranda l’existència

…. ….

TOUJOURS

Surannée
Actuelle
La mort gouverne
Magnifiant nos vies

Actuel
Suranné
L’amour règne
Ravivant l’existence.

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Jordi Roig Pi

Jordi Roig Pi (La Palma de Cervelló, 1957) ha tret un nou llibre, Escopir al fang, subtitulat Redempció, premi Josep Maria López-Picó de l’any 2017, que s’afegeix als premis anteriors obtinguts; és l’últim para ara i no serà pas el darrer perquè la poesia que Roig du a dins (en el seu cas, qui sap si en una part literalment del cos orgànic ja que, com diu, m’han fet anàlisis de sang i han vist / un excedent de rancúnia al fetge) és de les que no tenen aturador, tret que el poeta (però, hi ha poetes o només poesia?) s’ho deixi ben tancat en algun lloc sense por als riscos carcinògens que pugi comportar.

Hi ha una poesia feta des del pensament reflexiu o lògic, fins oníric i tot, que vol dir que al final respon bàsicament a una poesia sotmesa a l’artefacte. I m’estaré prou de negar-li pans i sals, perquè ha donat lloc a meravelles estètiques, que no implica despullades d’ètica, ben al contrari en ocasions, com ara les d’un Carner o un Riba (aquest, però, a una certa distància de l’altre), posem per cas. I hi ha una poesia el fonament de la qual, la carn i la sang de la qual, més que el vers, és l’emoció, el crit, el lament, la nafra, l‘encarnació gairebé d’un dolor humà que supera el subjecte per esdevenir universal, com si diguéssim, la concreció en el singular del sofriment infinit d’un Déu.

La poesia de l’autor de La Palma pertany a la segona categoria, en el benentès que ni la primera té perquè prescindir de l’emoció, ni la segona veure’s desproveïda de la màquina de poetitzar. No és qüestió d’exclusivitats en brega, sinó potser de preferències, naturals o adquirides, o tal vegada el resultat de pre-posicions derivades de les roves mètriques de càrregues conscients i/o inconscients que, no solament arrosseguem, sinó que són amb les que eixim ja a la llum del món.

Per tant, precisem ara que els poemes de Jordi Roig, per més que en esquitxin d’aquesta barreja de dolor, crit i sang, que compon el fang que els sustenta, que ens sustenta, són d’una perfecció formal comptable i completa: decasíl·labs del primer al darrer vers sense màcula. Per això sol ja tenen valor intrínsec, un valor que, per dissort, molta de la poesia d’avui dia ignora. Ara, que quedi clar, el lament del subjecte poètic que exagerant molt poc podríem qualificar de jobià, presideix l’obra sencera de l’autor. Mireu:

Cada dissabte Déu desplega un mapa / ple d’errors
Si em moro sense fer les escriptures / digueu al banc que soc un home de lletres
Es pot trencar la mirada amb un roc?
I al final de la barra hi ha una tarda / que penja d’un filferro ple de baves
Tots els hiverns que vaig estar malalt / només tenia boques per fingir / i flors per embrutar la soledat
Tot el que va passar quan érem joves / s’ha rovellat sota el blanc dels llençols
Es treu la pell i encara fa pudor. / Es descorda les ungles de cosir
Es torna humà. Es torna perillós.
És allà, sola. Duu els cabells llargs, / s’ha deixat créixer els dits de perdonar
Escric perdona amb l’essa de sorra / i em redimeixo amb llapis i minúscules

Podríem seguir. El Jordi té una gran facilitat, segurament molt treballada, per als jocs de paraules, però no per al joc gratuït, encara que d’aquest n’hagin sortit troballes, brillantors i fins i tot colpidors versos, sinó com a instrument al servei d’allò que es vol expressar o, més aviat, que s’intenta expressar, tenint en compte que un autor és, com se sol dir si més no des de Mallarmé, qui menys sap, no el que ha volgut dir, sinó el que diu. De tota manera, la poesia es re-crea quan el lector la llegeix; aleshores s’inicia un nou món.

Dues reserves. L’autor fa explícita la palanca sobre la qual el llibre és crescut: una pel·lícula anglesa que aquí es titulava així, Redempció. Per a qui escriu aquest bloc i aquesta crítica, li resulta una limitació o, més ben dit, un condicionament: no deixa de recordar-li les imatges fílmiques i això li “interfereix” la possibilitat de re-significació i re-suggerimentació pròpies. Vol dir que, per exemple, molts dels textos (tots?) de Foix, tal com ja indicava Vallcorba, poden tenir un referent en una simple anècdota de ben poc valor per ella mateixa, i no cal saber-la, perquè el que importa és la capacitat d’incitació i mobilització que té per a la nostra imaginació i sensibilitat. I Foix en té molta. No tant Brossa.

La segona. El misèrrim autor d’aquest bloc està una mica tip dels pròlegs que, suposades patums de la literatura i, sobretot, de la poesia, fan als llibres d’autors no tan re-putats: autèntiques “monstruositats” egòtiques adreçades, per volguda voluntat o no, a la seva posterior edició algun dia en un recull de textos equivalents del prologador, i no pas pensades per al reforç i l’estímul a la lectura del llibre prologat. I encara més, tenim al pessebre català una perversa creença que tot el que està relacionat amb la poesia, ja sigui crítica, comentari, revisió o nota, o pròleg, ha de revestir-se de lletra i volada d’una pretesa gran alçada poètiques. I el que sol passar és que es queda, aquesta vegada sí, en pur artefacte retòric.

Llegiu Jordi Roig Pi.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Senglars

SENGLARS

Pel costat del velòdrom,
tan tranquil, feia via un porc,
senglar. Tot just
obria l’ull groguenc el fanalet,
banda del bassal noble
blau brut i vell.
Quin sotrac, la salvatgia per l’ínclita
urbs, feta, però i molt, al trànsit de derrotes
i al solc paït.
Repicar?, el 112?
Calia esverar el ferro per un únic
pèl aspre i ullal fer?
I ca.
     Més amunt, els cadells
no llops encara
i encara no desperts, esperen, què?
Què voldrà dir saber?, Sabem
l’altre, aquest jo, aquest tu?
Estar aturat, no esperar res —quin riure
que hagi de ser a la cantonada— és saviesa
de saber o tot just vèrbola?
          A dalt, la dida impertorbable llu
com cada jorn, orba
als eixams que al davall s’immolen.

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

Publicat dins de General | Deixa un comentari