Underground

UNDERGROUND

 

Hi ha una poesia factible,
no unívoca ni desproveïda de fascinació,
dins el mesenteri que brama
al ventre del submón, per sota dels misteris
que aspiren clarianes, èlitres
escudejants de boques, d’ulls, i no,
no pas els altres, ells mateixos, les pròpies
bandositats enmig de l’aire, idèntiques
al brou del duodè de llum,
          mai més ben dit,
si bé més coriàcies les ales,
replecs de pell i espant pel de sobte rugit,
les itàliques hòsties, femella en blau,
ni un no de les de Dàcia,
          un crit, i què, ningú que digui no,
la bèstia ja és al peu
del pou per on s’envola el milà negre
i hi volen els coloms, també els rosegadors,
qui en té la clau,
          tants de blindatges dalt i a baix
i en queda encara, per al respir, d’aire.
Diària estranyesa, molts
—per ser precisos tots, si ens hi comptem nosaltres.

 

(L’autor del poema és l’autor del bloc.)

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Stelle Fenzy

Stelle Fenzy (1969) és una poetessa francesa que, per contrast amb la darrere “traducció/versió” del bloc (John Donne), viu i escriu aferrada a la terra i al terra, a allò prop seu, a allò més real, ens atreviríem a dir si la realitat no fos al capdavall un concepte tan escapadís des d’un punt de vista, no solament filosòfic, sinó fins i tot literari, poètic. D’escriptura ajustada, que defuig la faramalla o la retòrica i la paraula rebuscada i culta, expressa el que de més humà i més pertorbador tenim: emocions. Poesia d’emoció en estat pur. Stelle no és ni pretén formar part de la gran poesia; els seus textos ens parlen de tu a tu, com si fóssim de la família… dels qui tenen la sensibilitat prou afinada per tastar-la.

 

UN MOVIMENT D’AMOR SOBRE LA TERRA
(Fragments)

Tremolo.

En silenci, de cap a peus. Sóc un gran foc d’excavades flames. El meu horitzó s’esbossa dins la nit.

Tremolo.

Enfront dels carrers per travessar els esglaons de l’escala els trossos de got esmicolats. On això talla esgarrapa inflama.

Si sobrevé un dany sense soroll a la murada dolça del ventre, només jo el sento.

No cal pas que m’esgarriï.

Ni jo ni la carn neguitosa. El meu desfici no és el d’un altre amor. Tan sols trontollo del perill.

Sóc mare.

Sóc una dona que tremola.

***

La meva mare és bella. Amb el treball lent de les estacions al rostre.
No convoqueu els miralls. No tireu les cartes. Jo ja sóc l’eco. La residència viva del seu ésser.

Recordant cadascuna la infància ens trobem cara a cara.

El temps al cap del temps se separa. Hem fet els mateixos àpats. Compartit secrets. Els primers amors. La sang menstrual. Els dubtes de ser dona. Les línies envermellides de l’infantament.

I una nit vam compartir la mort del pare. Tinguérem les llàgrimes devora dels ulls. Les deixàrem lliscar en una abraçada llarga que se’ns endugué.

Res no ens farà mai escàpoles del record.

 

(A sota la versió original; la versió en català és responsabilitat de l’autor del bloc.)

 

UN MOUVEMENT D’AMOUR SUR LA TERRE
(extrait)

Je tremble.

En silence mais de tout le corps. Je suis un grand brasier de flammes fouillées. Mon horizon fauve dans le soir se dessine.

Je tremble.

Devant les rues à traverser les marches d’escalier les bouts de verre cassés. Là où ça coupe pique brûle.

Lorsqu’un danger cogne sans bruit sur le doux mur du ventre, moi seule je l’entends.

Il ne faut pas me confondre.

Ni moi ni ma chair inquiète. Mes frémissements ne sont pas ceux de l’autre amour. Seul le péril me vacille.

Je suis mère.

Je suis une femme qui tremble.

***

Ma mère est belle. Avec le lent travail des saisons sur son visage.

Nul besoin de convoquer les miroirs. Ni de tirer les cartes. Je suis déjà l’écho. La résidence vive de son être.

Songeant chacune à l’enfance nous nous trouvons face à face.

Le temps depuis toujours se divise. Nous avons pris les mêmes morceaux. Partagé les secrets. Les premières amours. Le sang menstruel. Les doutes d’être femme. Les linges écarlates de l’enfantement.

Et puis une nuit nous avons partagé la mort de mon père. Nous avons tenu les larmes à côté de nos yeux. Elles ont coulé dans cette étreinte qui nous a serrées longuement.

Plus rien ne nous séparera de nos souvenirs.

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Espavent

 

ESPAVENT                                             

                                                 (A René Char)

Esfereïdories en dipòsit,
tot ple de circumstància deixades
com qui no ho vol i només per ofici és fet
—voilà le temps de délateurs—
sobre el ribatge de les diverses faunes
digitals: centenes, milers, qui sap,
milions de nafres de lesa humanitat;
un amo retraient-li al gos
la mossegada a qui li dóna el pa;
algú ven per dos-cents milions [d’euros, ep]
aquell qui dóna cops de peu;
un ésser humà mor, ara mateix,
en algun lloc, a mans d’un altre [per què
ho adjectivem d’humà?, si és un pecat de gènere:
allez, les gens, tout nous appartient].
I tot i així, la lluna és pluja aquesta nit, l’esfera
enferra el brou dels ulls, i el dia de demà
farà escudellams blaus al coll
de cigne de la truja, enzims
per a la catàlisi de la indiferència d’allò que es glossa
persona, subjecte, viador o gent.

 

(L’autor del poema és l’autor del blog.)

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Trobar-hi sentit

S’ha dit que és de naturalesa pròpiament humana, és a dir, que d’alguna manera forma part de la seva essència, en el supòsit que l’ésser humà en tingui cap, d’essència, el fet que estigui a la recerca constant, des dels seus orígens —si més no, des dels orígens coneguts—, d’un sentit per a les coses que viu, que l’envolten, per a la seva vida mateixa, la seva existència, per al món que crea i que el crea: tot plegat ve d’algun lloc?, va a algun lloc?, té cap significat que no sigui el de la mera supervivència reproductora?, un mer i inercial mecanisme de defensa de la vida?

Com que el meu parer és que ens situem, com a éssers humans, més enllà del simple resultat d’adició i/o combinació de reaccions i interseccions electrofísiques i químiques, més enllà de l’aritmètica d’una opaca matèria de suport, sotmesa, aquesta sí, a lleis inflexibles, rígides —des del bing-bang, fóra d’aquest límit indepassable no ho podem saber—, o, dit en altres paraules, que allò humà és més humà en la mesura que més s’arrabassa a ell mateix de la natura per mitjà de coses com l’art, la societat, la cultura —el quart món popperià fins a cert punt—, per mitjà d’aquests fenòmens extraordinaris que són el llenguatge, els conceptes, les significacions, les idees, com que crec en aquesta mena d’ésser humà, doncs, em sembla també que, precisament per tot això és que rau en l’essència del que som la necessitat d’anar sempre més enllà del que ens limita i escapça, a través de recercar, i qui sap si de trobar, un sentit a tot plegat que ens justifiqui i avali.

D’aquí la funesta mania de pensar, que deia el militar espanyol assassí de funest record, i la filosofia.

Com a prova, provisional i oportunista, la d’un record. Quan el meu fill gran tenia uns cinc anys si fa no fa, anàvem un dia en cotxe a recollir la seva mare a l’aeroport que tornava d’un congrés o d’alguna jornada. Pel camí es va fer fosc. A fora només es veien els llums dels habitatges, les fàbriques i els serveis. Anàvem en silenci. De sobte, el meu fill, que mirava per la finestra feia estona, em diu: “papa, què passarà amb les cases quan no hi quedi ningú?

No vaig saber què contestar; encara no ho sabria ara.

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Jean Wahl

Què és Déu?, ens preguntàvem un dia al bloc, què és ser?, un altre. En realitat, podríem dir que, tant en el cas de Déu com de la qüestió sobre el ser, el que ens hi va, el que ens hi juguem, el que fa que ens ho preguntem —ni que sigui, com solien dir els marxistes clàssics, en darrer terme—, és la vida, que som, que no podem deixar d’interrogar-nos sobre el perquè de tot plegat, que deia un dels nostres pocs bons escriptors, el possible absurd que ell plantejava no sent-nos suficient, si més no, des d’una xanca intel·lectual i/o emotiva, que ens cal, a més del vaivé dels pulmons i la irrigació de la sang, satisfer aquell nivell en què els éssers som més veritat, el del llenguatge —qui sap si no tota la veritat—, per mitjà del qual creem realment el món que amb més justícia, potser, apel·lem humà. Parlo, esclar, del sentit. El sentit de viure, el de la vida.

Per això m’ha semblat oportú reproduir un paràgraf que a mi em resulta particularment interessant, fet, com és obvi en la lectura, des d’un punt de vista existencial —de fenomenòleg existencial, caldria afegir— amb el sol propòsit de posar una falca per a la reflexió, si és que a algú li resulta incitant.

El text és del llibre Existence humaine et transcendance de Jean Wahl, un dels filòsofs importants del segle XX.

“L’existència podria ser definida com la resistència de l’exterior a l’interior per mitjà de l’esforç de l’interior sobre l’exterior i, en especial, per la relació i la unió entre ambdós. Perquè el fet és que també hi ha una unió de sentiment entre aquest exterior i aquest interior… És potser en la idea de resistència i en la d’esforç que la idea d’existència fa acte de presència amb intensitat tot relligant la idea d’existència a la d’intensitat.”

(Les itàliques són de l’autor del bloc.)

Diguem, una mica més a peu pla, la vida, a la manera kirkegaardiana o, fins i tot, d’un Derrida (ateu malgré tout, que diria ell), seria passió. O el seu sentit. O el seu Déu.

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

John Donne

John Donne (1572-1631) fou un poeta anglès del grup que T. S. Eliot anomenà poetes metafísics arran de les seves temàtiques i maneres d’enfocar-les, si bé per a ell sempre ho foren més aviat com un mitjà de potenciació dels resultats literaris obtinguts. Segurament això hi era, però reduir l’obra a un mer càlcul d’estil literari reduiria al seu torn, en bona mesura, la importància que per al receptor, religiós o no, pot tenir el nucli doctrinal dels seus escrits.
D’educació catòlica però convertit a l’anglicanisme, els poemes de Donne representen, en forma de brillants metàfores i jocs conceptuals, a més de l’expressió renovada d’un agustinisme sempre viu, una mena d’anticipació del que segles després seria la magnífica aportació, tant per al camp religiós com per al de la filosofia, del que en els anys seixanta i setanta de la passada centúria fou catalogat de teologia negativa, és a dir, la manera d’entendre allò radicalment absolut, del tot altre que el sencer finit, com alguna cosa de la qual només es pot parlar en termes negatius, predicant-ne el que no és, per impossibilitat d’arribar-ho a conèixer de forma positiva.
El poema aquí sota traduït crec que reflecteix molt bé tant l’una cosa com l’altra.
Reprodueixo, primer, la traducció, i, després, el poema original.

 

AMOR NEGATIU

No m’he agenollat mai com aquells qui
en ull, galta, llavi, són retuts,
i ben pocs cops com els qui s’eleven
fins a una virtut o una ment admirable:
és sabut que sentit i judici destrien
que és el que els atia el foc.
El meu amor, tot i ser enze, és més audaç:
decaic de mi mateix i de l’anhel
quan ja conec el que tindria.
Si fos que fos perfecte
i res hi hagués capaç de fer-ho pla
tret de les negatives vies, llavors seria el meu amor.
Al tot que tothom ama, jo dic que no.
Si algú, el qui més bé entengui
el que nosaltres mateixos no, ho pot saber,
deixeu-lo que m’ensenyi aquest no-res. Això
m’és dolç i em conhorta ara,
i si no avanço gens, tampoc no em perdré.

 

(La traducció o, més ben dit, versió al català, és de l’autor del blog.)

 

NEGATIVE LOVE

I NEVER stoop’d so low, as they
Which on an eye, cheek, lip, can prey ;
Seldom to them which soar no higher
Than virtue, or the mind to admire.
For sense and understanding may
Know what gives fuel to their fire ;
My love, though silly, is more brave ;
For may I miss, whene’er I crave,
If I know yet what I would have.
If that be simply perfectest,
Which can by no way be express’d
But negatives, my love is so.
To all, which all love, I say no.
If any who deciphers best,
What we know not—ourselves—can know,
Let him teach me that nothing. This
As yet my ease and comfort is,
Though I speed not, I cannot miss.

.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938), poeta mallorquí (que no d’aquella Escola, tret de l’aprenentatge) mort per malaurada dissort als 24 anys al sanatori per a tuberculosos del Brull, és un dels grans, i quan dic dels grans, no vull dir només un gran poeta, en català o cualque altra llengua, sinó que és un entre els grans poetes de totes les llengües. Com ho fou un com ell, Blai Bonet, no coetani, però sí conciutadà seu d’insularitat, alhora que barcelonins d’adopció tots dos en una part essencial de les seves vides. I tot plegat, a diferència del Blai, a despit de la curta obra editada en vida i pòstumament.

L’apunt d’avui no pretén estendre’s en detalls de vida o obra, sinó sotmetre a lectura aliena un exercici d’estil de l’autor del blog a partir d’un dels seus poemes, Espatlla, del llibre Quadern de sonets. Quan el vaig llegir, fa anys, per primera vegada, alguna cosa no conscient en aquell moment em va cridar l’atenció, però no vaig saber què era. Un parell de lectures després i més anys, m’he adonat que el que m’ancorava era la impressió que el poema, en les meves llegides, fet d’octosíl·labs de dalt a baix, podria fluir també en heptasíl·labs amb tan sols uns canvis mínims. Me’n fa la sensació sobretot pel que fa al quartet segon del sonet, que és on més m’hi sento fixat. Ho he provat i n’exposo el deixall final.

No caldria dir-ho perquè és obvi, però ho diré perquè quedi ben clar: de cap de les maneres pretenc “millorar” el Bartomeu, ni jo, ni un de molt més bo que jo no he estat ni seré mai, podria. Preneu-ho com el que és: un simple exercici d’estil.

Poso primer la versió meva en heptasíl·labs i, després, l’original de BRP tal com fou concebut i editat.

ESPATLLA

Conflicte, negre i blanc, i el
mirall boig que els extenua.
Sota cabellera nua
expira la neu del flanc.

Quina seda, quin atzur,
vibra amb tacte més pervers?
Quin mot és el més impur
per empresonar-lo en vers?

D’escenari decadent,
l’èxtasi erm de l’esquena
exilia la mirada,

i la paraula blasmada
menteix delicadament
amb subtilesa serena.

 

(Ara l’original de Bartomeu Rosselló-Pòrcel)

 

ESPATLLA

Conflicte del negre i el blanc
i el mirall boig que els extenua.
Sota la cabellera nua
expirava la neu del flanc.

Quina és la seda, quin l’atzur
que vibri tacte més pervers?
Quin mot és el mot més impur
per empresonar-lo en el vers?

A l’escenari decadent,
l’èxtasi estèril de l’esquena
era exili de la mirada,

i la paraula condemnada
mentia delicadament
una subtilesa serena.

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sylvia Plath

Sylvia Plath (1932-1963), fou una remarcable poeta en anglès, d’una sensibilitat, si es pot dir així, brutal, producte, potser, de la suma d’una personalitat turmentada, un matrimoni complicat, una infància incòmoda i un esperit de tirada dreturera a la foscor i a la mort. Escriví versos que són quasi (i sense el quasi) fuetades embolcallades en una bellesa, tan lírica com directa i simple, que colpeix qui els llegeix a tall de bufetades d’emoció. És possible que s’expliqui així l’enorme impacte que tingué i té a despit de la seva curta obra, interrompuda per una mort prematura, als 30 anys, que es donà per voluntat pròpia.

Joyce Carol Oates digué de la poesia de Sylvia que podia ser llegida com “si hagués estat cisellada amb algun instrument fi de cirurgia elaborat amb gel àrtic”.

El poema del qual faig la versió en català fou l’últim que escriví pocs dies abans de morir.

 

A FREC

La dona ha millorat.
El seu

cadàver s’abilla amb el somrís d’haver-ho aconseguit.
La il·lusió d’una fretura grega

flueix en els replecs de la seva túnica,
els peus

nus sembla que diguin:
fins aquí hem arribat, ja n’hi ha prou.

Cada nen mort es cargola en serpent blanca,
cadascun amb el seu petit

bol de llet, ara buit.
Ella els posa de nou

sota el cos, pètals, gairebé,
d’una rosa closa a l’hora que al jardí

les olors s’esmorteeixen i sagnen
des del fons dolç de les goles de les flors nocturnes.

Una lluna no entristida per res
s’ho mira del seu caputxó d’os estant:

és feta a aquesta mena de coses
i al grinyol que s’hi arrossega.

 

(La versió al català és de l’autor del blog.)

 

EDGE

The woman is perfected.
Her dead

Body wears the smile of accomplishment,
The illusion of a Greek necessity

Flows in the scrolls of her toga,
Her bare

Feet seem to be saying:
We have come so far, it is over.

Each dead child coiled, a white serpent,
One at each little

Pitcher of milk, now empty.
She has folded

Them back into her body as petals
Of a rose close when the garden

Stiffens and odors bleed
From the sweet, deep throats of the night flower.

The moon has nothing to be sad about,
Staring from her hood of bone.

She is used to this sort of thing.
Her blacks crackle and drag.

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Emmanuel Levinas

Des d’Aristòtil, la metafísica clàssica, entesa com a allò en què tot és explicat a partir d’una causa eficient, primera, i una causa final, pròpia a tot el que hi ha, ha dominat dos mil·lenis i mig de desenvolupament de la filosofia occidental. L’autoconsciència de la Idea realitzant-se de Hegel (inclosa la seva versió d’esquerres en Marx, o, si es vol, en la del Marx històricament dominant), no és, sinó la culminació d’aquesta metafísica que fa de la història el seu camp de batalla, mai més ben dit. En aquesta concepció (concepcions, si ha de ser més còmode a algú), els subjectes no són importants, o, corregint-ho una mica, no són els protagonistes de la seva pròpia història, només “elements” en mans d’una força que els supera (ni que sigui, com se solia dir, en darrer terme), que els domina i els fa mers instruments en mans d’una abstracció aliena a ells mateixos.

Heidegger, declara el final de la metafísica, revelat en l’actual totalització (domini total, absolut) d’un món lliurat per complet a allò cientificotècnic, essencialment metafísic per tal com cerca només d’explicar-ho tot per raó de causes primeres i/o finals, amb la conseqüència cada cop més evident de posar al seu servei el món existent sencer, de dominar-lo, i, doncs, de recloure’s sobre ell mateix. Ja no és el final de la història, sinó també del planeta i de la vida que suporta. Però és, sobretot, la pèrdua d’un “món” (el que és) que és allà (filosofia de llocs la de Heidegger) i que és on es revela el ser, l’apertura del qual obre les possibilitats de relació i realització humanes. La història, en Heidegger, és història del ser, de les seves obertures o, si es vol, èpoques. Passa que, si abans els subjectes eren els protagonistes (a pesar seu, diguem-ho així) de la història, ara la pura possibilitat (no jeràrquica) és la base de tot plegat, la possibilitat de tot món, en detriment d’una subjectivitat que, si no desapareix, és únicament el das sein del seu més famós llibre.

Dit sigui denunciat-ne motu proprio l’esquematisme i la simplificació, més enllà d’errors a l’hora d’entendre les coses.

Per a Levinas, un dels filosofs més importants i influents del segle passat, i un dels representants fonamentals de l’anomenat gir ètic en el pensament, qualsevol totalització (reducció d’una totalitat existent a un Mateix, anul·lant-ne l’Altre) és un atzucac que mena a la autoaniquilació humana i liquida qualsevol possibilitat de moral d’entrada, ja que aquesta és possible tan sols en la relació entre un Mateix i un Altre, entre un tu i un jo, en una concepció del món que parteix de la base que tot allò existent és, originàriament, un cara a cara: l’Altre ja t’està dient sempre alguna cosa, de la mateixa manera que tu ho fas amb ell. Aquí es crea un món; aquí es revela alguna cosa més que la pura materialitat o possibilitat: l’infinit, l’absolut per excel·lència, allò irreductible a cap totalitat i, doncs, sentit o neutra abstracció aliena al subjecte (o, més ben dit, a la subjectivitat). Un infinit, dient-ho tot passant i per posar-ho en mots agustinians que: “si es pot comprendre no és Déu”, i on diu Déu, poseu-hi el que vulgueu.

Diu Levinas:

“La història no és llavors el pla privilegiat en què es manifesta el ser (… …). Si aquesta [la història] vol integrar el jo i l’altre en un esperit impersonal, una tal integració és crueltat i injustícia, ignora l’Altre. La història, relació entre homes, ignora una posició del Jo respecte de l’Altre en què l’Altre roman transcendent en relació amb mi. Si no sóc exterior a la història per mi mateix, trobo en l’altre un punt absolut pel que fa a la història: no fusionant-me amb l’altre, sinó parlant-hi. La història és treballada pels trencaments que té, en els quals és jutjada. Quan un home interpel·la de debò l’Altre, és arrabassat a la història.”

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Mestral

MESTRAL

Si m’obrissin en canal ara mateix,
manaria, amb força sòbria, no de sobte
—tal com expel·liria, al contrari, el seu suc
una aorta perforada—, la pestilència
de fosques matèries purulentes agrumollades:
ametlles i corcs, escorrialles putrefactes
i esputs ferrosos, la femta de descomposicions
en cúmul des de les primigènies
llets de pit. Caldrà, en conseqüència,
que no rebenti res, no fos cas
d’haver-me d’empassar altre cop el vòmit,
per allò que diuen de la bona educació.

 

Autor: l’autor del bloc

Publicat dins de General | Deixa un comentari