Dylan Thomas

Dylan Thomas (1914-1953), fou un poeta gal·lès pertanyent al món de la literatura anglosaxona que en el seu moment brillà, ni que fos de forma relativament efímera, com un dels meteors més impactants de la poesia nord-occidental del segle XX. Esclar que, qui se’n recorda ara?, quan la poesia és l’equivalent de qualsevol expressió textualitzada, de preferència allisada, plana, fins com més millor, en què la potència de la imatge, el so i el suggeriment s’han anat devaluant fins a esdevenir simples reminiscències de períodes i maneres exhaurits. Dylan és un dels grans poetes resistents encara en la trinxera de la poesia entesa, no solament com a emoció (hi ha molt més en els seus versos), però fent d’aquesta l’os i el múscul de la seva manera de poetitzar. L'”experiència”, avui, ens ofega una mica a tots.
Crec que el poema reproduït a sota, en versió catalana acompanyada de l’original, és una bona mostra d’aquesta escriptura emocionada que emociona i sotmet el lector disposat a una profunda experiència estètica (res a veure amb l'”experiència” com a subjecte poètic de què parlava abans).

 

MORTS I ENTRADES

Quasi en la vetlla incendiària
     d’unes quantes morts pròximes,
quan un dels grans menors del teu major amat
     havent sempre sabut que cal anar-se’n
lleons i focs del seu alè en vol,
     dels immortals amics
que alçaren òrgans de pols aplegada 
     com a trets i cants en honor teu,
que cercares en el més profund i gaudiràs de la pau
    que mai no s’enfonsa ni s’atura
    en les seves ferides
de tants esposats amb el desacostumat dolor de Londres.

Quasi en la vetlla incendiària
     quan els teus llavis i les teves claus,
tancant, obrint, els desconeguts i assassinats teixeixen,
     el més inconegut de tots,
el teu estel del nord pròxim, astre d’un altre carrer,
     es capbussarà en les seves llàgrimes.
La seva sang de pluja es banyarà al mar mascle
    que vagà pels teus morts
i feu volar el globus fora de l’abast del teu fil d’aigua
    mentre carrega de petxines els colls
    amb cada crit des que la llum
fou el llampec primer que travessà els seus ulls de tro.

Quasi en la vetlla incendiària
    de morts i entrades,
quan desconeguts però propers ferits en les onades de Londres
    han buscat el teu sol sepulcre,
un enemic, d’entre molts, que sap
    que el teu cor és ple de claror
en la fosca que aguaita, trèmol darrera forrellats i en coves,
    llançarà bombes
que apaguin el sol, se submergeixin, escalin els teus ulls obscurs
    i deixin genets inflamats arreu,
    fins que el menor aquell de l’amat
s’aboqui sobre el darrer Samsó del teu zodíac.

 

(La versió, que no traducció, al català és de l’autor del blog.)

 

DEATHS AND ENTRANCES

On almost the incendiary eve
     Of several near deaths,
When one at the great least of your best loved
     And always known must leave
Lions and fires of his flying breath,
     Of your immortal friends
Who’d raise the organs of the counted dust
     To shoot and sing your praise,
One who called deepest down shall hold his peace
     That cannot sink or cease
     Endlessly to his wound
In many married London’s estranging grief.

On almost the incendiary eve
     When at your lips and keys,
Locking, unlocking, the murdered strangers weave,
     One who is most unknown,
Your polestar neighbour, sun of another street,
     Will dive up to his tears.
He’ll bathe his raining blood in the male sea
     Who strode for your own dead
And wind his globe out of your water thread
     And load the throats of shells
     with every cry since light
Flashed first across his thunderclapping eyes.

On almost the incendiary eve
     Of deaths and entrances,
When near and strange wounded on London’s waves
     Have sought your single grave,
One enemy, of many, who knows well
     Your heart is luminous
In the watched dark, quivering through locks and caves,
     Will pull the thunderbolts
To shut the sun, plunge, mount your darkened keys
     And sear just riders back,
     Until that one loved least
Looms the last Samson of your zodiac.

Dylan Thomas

Publicat dins de General | Deixa un comentari

e. e. cummings (Edward Estlin Cumming, 1894-1962) és un dels poetes nord-americans tan famosos com mal coneguts. Dotat d’una important formació clàssica, formalment parlant, a partir d’un determinat moment opta per una formalitat característica i pròpia que el diferencia de tot el que en l’època feia la poesia del seu entorn: ús de les minúscules (i, doncs, de les majúscules), elements tipogràfics jugant un destacat paper visual, accent posat de manera intensiva en la forma…, si bé bona part d’aquest desenvolupament es pot veure ja “suggerit” en la seva obra més o menys primerenca.

Poso aquí un dels seus poemes que, em penso, és força paradigmàtic del seu ofici de poeta.


déu potser

sigui la mà
d’un nen)que amb molt de compte
ens por
-ta
a tu i a mi(sense
malmetre-ho gens)el

finíssim ingràvid minúscul

món
d’un forat del qual brollarien dimonis alats si
res no(qui sap si no pogueren
arribar a un acord)hagués passat(i hi sura-
rien din

s

(La versió en català és de l’autor del blog. Aquí el poema original.)

 

maybe god

is a child
‘s hand)very carefully
bring
-ing
to you and to
me(and quite with
out crushing) the

papery weightless diminutive

world
with a hole in
it out
of wich demons with wings would be streaming if
something had(maybe they couldn’t
agree)not happened(and floating-
ly int

o

(Poema 54 del llibre XAIPE, de 1950)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Fragilitats

He parlat en una altra ocasió al bloc de la pel·lícula Silence, basada en la novel·la de l’autor japonès Shūsaku Endō, i dirigida per un dels grans directors de cinema dels darrers cinquanta anys, Scorsese. Un dels personatges principals de la pel·lícula, si no el que més encara que no ho sembli, és un cristià japonès desesperat (en el ple sentit kierkegaardià) que va veure com tota la seva família moria per no voler renegar de les seves creences, mentre ell sobrevivia just per haver-ne renegat. És el personatge que acompanya els missioners fins al Japó i durant tota la pel·lícula, al llarg de la qual arriba (en un clar paral·lelisme amb sant Pere, tret del fet que aquest ha quedat reconegut com un dels grans sants i fundadors de l’església, mentre que el japonès és un empestat, un maleït) a renegar de la seva creença fins a tres cops…, per salvar-se, mentre els altres són cruelment executats.

En un moment determinat, parlant amb un dels missioners, aquest personatge, Kitxijiro, diu: “On hi ha un lloc en aquest món per a la gent dèbil com jo?“.

Terrible pregunta.

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

René Char

René Char va néixer el 1907 a L’Isle sur Sorgue, un poblet de la Provença i va morir el 1988 a París. Poeta que va fer de la poesia, però d’una poesia compromesa amb l’ésser humà de manera radical, la vida, i que es comprometé amb la vida (els seus valors universals, diguem-ne) fins a defensar-la activament com a capità de la Resistència i per mitjà d’una poètica que feia carn del viu (alletada amb sang). Passà amb raig tant fugaç com potent (Le marteau sans mâitre) pel surrealisme i desembocà, a partir d’Feuillets d’Hypnos, en una poesia de caràcter marcadament propi marcada per un llenguatge fet de la interpenetració entre la paraula a ras de terra (si n’hi ha cap) i la imatge, gairebé hipnòtica, de brillantor furiosa. Sens dubte un dels més destacats poetes francesos del segle passat (si no aquell qui més en destaca passats els anys) i de l’Europa continental; no pas debades, Paul Celan en féu la versió en alemany.

Aquests apunts no manlleven res a l’amor propi, a la informació, a la sentència o a la novel·la. Una foguera d’herbes seques n’hauria pogut ser l’editora. Haver vist la sang martiritzada va fer una vegada que se’n perdés el fil, que la importància quedés en res. Foren escrites enmig de la tensió, la còlera, la por, l’emulació, el fàstic, l’agosarament, el replec furtiu, la il·lusió pel dia de demà, l’amistat, l’amor. Són, per tot plegat, fruit també dels esdeveniments. I fullejades, després, més que no pas rellegides.
El quadern podria no haver pertangut a ningú; tan gran és el sentit de la vida d’un home que subjau a les seves peregrinacions i tan difícil es fa separar-lo d’un mimetisme de vegades al·lucinant, unes proclivitats que han estat, però, combatudes.
Aquests apunts mostren la resistència d’un humanisme conscient dels seus deures, discret sobre les seves virtuts, frisós de preservar l’inaccessible camp lliure per a la fantasia dels seus sols, i disposat a pagar-ne el preu.

(Feuillets d’Hypnos, poema d’introducció o introduccció en poema, René Char)

(Després de la versió publicada al bloc del seu poema La llibertat, en una oportunista elecció del moment atès el que està passant, m’ha semblat encara més oportú centrar el focus en l’autor, literàriament parlant. La versió en català és meva.)

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La llibertat

LA LLIBERTAT

Vingué per la línia blanca que tant és el començament de l’alba com l’espalmatòria del foscant.
Travessà les sorres mecanitzades; depassà els cims esventrats.
Posà fi al rostre covard, a la santificació de la mentida, al licor del botxí.
La seva parla no era la d’un ariet orb, sinó el llenç on inscriví l’alè.
Vingué amb el pas d’aquell qui no s’esgarria sinó amb l’absència, damunt la nafra cigne, per la línia blanca.

[Com sempre la versió és meva. L’original francès a sota, per a cadascú.]


LA LIBERTÉ

Elle est venue par cette ligne blanche pouvant tout aussi bien signifier l’issue de l’aube que le bougeoir du crépuscule.
Elle passa les grèves machinales ; elle passa les cimes éventrées.
Prenaient fin la renonciation à visatge de lâche, la sainteté du mensonge, l’alcool du bourreau.
Son verbe ne fut pas un aveugle bélier mais la toile où s’inscrivit mon souffle.
D’un pas a ne se mal guider que derrière l’absence, elle est venue, cygne sur la blessure, par cette ligne blanche.

 

(René Char, Seuls demeurent, 1938-1944)

 

NB: La major part de traduccions mantenen la literalitat del vers les grèves machinales, però m’ha semblat millor la versió sorres mecanitzades per dues raons: una, l’eco que conserva de la història a la Resistència de Char, i dos, la remissió al món d’essència mecanicoautòmata que tan repel·lia al solitari de la Provença.

.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Blocky

 

BLOCKY

Un bloc immens sobre la Terra,
el sencer Júpiter potser —n’és tanta
la immensitat. O, tal vegada,
una caixa forta d’acer, hermètica;
o bé un avenc orfe de sòl, inaccessible
al frontal de l’espeleòleg;
o un reservori de matí a nit, fosca,
plom, pressions altíssimes…
—fes-ho més llarg i encara serà curt.
Per no saber, ni si hi ha pany.

Cridar és inútil dins del clos ——a veure,
aquells qui estimen, oi que no ho heu sentit?

 

Autor: l’autor d’aquest bloc.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sentits i sentit.

“Tot funciona. És just això, allò inhòspit, que tot funciona, que aquest funcionament mena a més funcionament sempre, i que la tècnica arrabassa l’home de la terra i l’en desarrela cada cop més. No sé si vostè es va espantar, però jo ho vaig fer i molt en veure les fotos de la Terra des de la Lluna. Per què volem bombes atòmiques quan el desarrelament de l’home és un fet? Només disposem de relacions tècniques pures. El lloc on l’home viu ja no és la Terra…”

Ho deia en una entrevista Martin Heidegger el 1976, fa només quaranta-un anys. I des de llavors sembla que l’evolució de les coses “humanes” (és a dir de les coses del món, dels éssers humans que hi ha i de les interaccions d’aquests amb aquelles) no han fet ni fan res d’altre que carregar de raó Heidegger. Quina bomba atòmica més destructiva que el que fem amb el planeta que ens passeja per la galàxia? És a dir, nosaltres. Hi ha qui es pot passar una vida ( i n’hi ha molt@s que l’hi passen) estudiant forats negres, investigant combustibles per a viatges interestel·lars o desenvolupant abstractes teories matemàtiques que no se sap per què són ni servirán (que no vol dir que en algun moment no puguin tenir un sentit) però es desenvolupen senzillament perquè ‘és possible fer-ho’. I està bé: l’ésser humà intenta anar sempre més enllà en el camp que sigui: s’aconsegueixen rècords de temps en immersió a pulmó lliure, es puja l’Everest sense oxigen en unes hores, s’alcen castells humans de deu pisos i qui sap si més, etcètera.

Però quin sentit té, tot plegat? O no n´hi ha cap de sentit, i tot és un pur sobreviure del dasein per no avorrir-se fins a l’hora de la mort?

“En general, el món no sap, i amb raó, on hi ha res de què tremolar.” (Soren Kierkegaard, Tractat de la desesperació)

.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | 2 comentaris

Poesia anglosaxona

Diu Auden en un dels seus assajos, parlant en concret de la diferència entre escriure poesia francesa o anglesa, el segünet: “Els angloparlants han sabut sempre que no hi ha d’haver gaire diferència entre el llenguatge poètic i el llenguatge de la conversa, i sempre que els poetes anglesos s’han adonat que la distància entre el llenguatge quotidià i el poètic es feia massa gran, ha tingut lloc una revolució estilística per tornar-los a apropar.”

Un petit exemple d’un altre autor destacat angloparlant, William Carlos Williams, em sembla paradigmàtic d’aquesta opinió:

EL CARRETÓ VERMELL

Quantes de coses
depenen
d’un carretó
vermell
polit
per la pluja
vora els pollets
blancs.

The Red Wheelbarrow
(William Carlos Williams, 1883 – 1963)

so much depends
upon

a red wheel
barrow

glazed with rain
water

beside the white
chickens.

 

(La versió, com acostumo a dir, que no traducció, és meva.)

.

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Vèncer, convèncer o compartir

Gianni Vattimo es pregunta de manera retòrica com a part d’una argumentació si, quan el papa es troba amb el patriarca ortodox o qualsevol altra cap simbòlic o no simbòlic d’alguna religió, intenta convènce’l que s’integri al catolicisme, a la qual cosa es respon, a si mateix i al lector, que, com és obvi, això seria ridícul i absurd a més d’inútil, i que del que tracten quan es troben es d’allò que poden tenir o posar en comú, per tal de poder avançar.
En una pel·lícula de fa poc filmada i guionitzada pel més que bon director Scorsese (Silence), l’anècdota de la qual és l’evangelització als segles setze i disset del Japó, un dels personatges japonesos que actuen contra la invasió cristiana (amb ferotgia i martirologis si calen), en un dels seus debats teòrics amb els jesuïtes els diu: “no fóra millor que, en lloc de mirar de convènce’ns els uns als altres, compartíssim allò que en aquest o en qualsevol altre camp podem compartir [atès que els seria útil a tots]?
Esclar, els missioners, jesuïtes o franciscans, eren convençuts de posseir LA veritat (si més no, els que actuaven amb bona fe i bona voluntat, que cal suposar que hi eren, ja que estaven disposats a morir, i morien) i, segur, els anguniejava pensar que els infidels, pagans o com es vulguin anomenar, fossin susceptibles de condemnar-se per no haver tingut accès a la Paraula.
Però, que podia tenir en comú, d’acord amb la seva tradició sociohistoricocultural un japonès amb la tradició judeogrecoromana europea? Eren mons incommensurables llavors, i, potser no tant avui dia, però en molts aspectes ho deuen continuar sent.
Som el que som, d’una religió, d’una cultura (si es poden diferenciar), d’un sistema polític, en primer i determinant lloc, perquè som nascuts en una àrea geopolíticament i cultural determinada. La nostra tradició és, en essència, verbal. Però ho és, així, en essència, l’ésser humà de qualsevol tradició?
De fet, el que caldria plantejar-nos d’entrada fóra: hi ha LA veritat?, o, més aviat, hi ha veritats?, a compartir i veure què tenim en comú.
Som en un món que, em penso, molta gent estaria disposada a acceptar que hi ha veritats, plurals i no pas singulars, però em temo, també, que hi ha cada cop més gent lliurada a creure que sí, que en darrer terme l’actual i nostrada civilització tecnocientífica (posat, l’accent, en el tecno), acceptada per est i oest, nord i sud, cristians, sintoistes i animistes, aquesta civilització que ens resol tots els problemes i ens permet de viure confortablement, que ens curarà el càncer i allargarà la vida de forma indefinida, ultra dur-nos a explorar i colonitzar les regions siderals entre altres despropòsits (i propòsits), que aquesta és, avui, ara i aquí, la nova i definitiva religió.
El màrtir serà aquest cop el planeta i el que hi viu?

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

W. H. Auden

Wystan Hugh Auden (1907-1973) és un dels (poetes) grans perquè era un home del seu temps, hi arrelava, se’n nodria, s’hi barrejava, per més que visqués sempre pres, com tants d’altres, de la profunda contradicció entre la raó i el sentiment o entre la paraula i la vida o allò que és i allò que s’és. El llenguatge propi del seu món (de la seva època, heideggerianament parlant), la manera de “ser” d’aquest, impregna la seva obra, cosa que, crec, queda reflectida en el poema de sota tant pel que fa a la matèria com a l’esperit.

Com acostumo a dir, no és una traducció sinó una versió el que en faig. Que serveixi (o no).


IX

(De Dotze cançons)

Atureu els rellotges, desconnecteu el telèfons,
feu que el gos no bordi, doneu-li un os,
i emmudits els pianos, que un timbal molt suau
acompanyi el taüt i el seguici del dol.

Que els avions s’envolin i de dolor les voltes
escriguin un cop i un altre pel cel: És Mort,
i que els crespons colguin del coll dels coloms
i els guardes urbans duguin guants de color negre.

Ell era el meu Nord, el meu Sud, els meus Est i Oest,
la meva setmana de feina i el dia de repòs,
els meus migdia i mitjanit, la meva parla i el meu cant;
jo creia que l’amor dura per sempre: com era errat.

Ara ja no ens calen estels: apagueu-los tots,
recolliu la lluna, desmunteu el sol,
buideu els oceans, taleu els boscos,
que res en endavant mai més anirà bé.

 

(La versió original anglesa)

 

Stop all de clocks, cut off the telephone,
Prevent de dog from barking with a juicy bone,
Silence the pianos and with muffled drum
bring out de coffin, let the mournes come.

Les aeroplanes circle moaning overhead
Scribbling on the sky the message He Is Dead,
Put crêpe bows round the white necks of the public doves,
Let the traffic policemen wear black cotton gloves.

He was my North, my South, my East and West,
My working week amn my Sunday rest,
My noon, my midnight, my talk, my song;
I thought that love would last for ever: I was wrong.

The stars are not wanted now: put out every one;
Pack up the moon and dismantle the sun;
Pour away the ocean and sweep up the wood;
For nothing now can ever come to any good.

April 1936

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari